Sofística

Tret dels filòsofs professionals, i encara potser dels especialitzats en filosofia antiga, la majoria dels afeccionats al coneixement inútil tenim una idea molt vaga de l’eixam de pensadors del segle V abans de Crist coneguts amb el nom de sofistes. Les notícies de la seva activitat i els seus valors ens han arribat sobretot per Plató, el seu gran adversari, en els magnífics diàlegs en què Sòcrates redueix els seus arguments a ignorància. La memòria que en tenim és semblant a la que la posteritat tindria d’Obama si sols en sabés per les emissions de Fox News o la que tindria de Quim Torra pel que n’ha dit la premsa del país.

La designació de sofista abasta intel·lectuals de rang i doctrines molt diversos, però tenien en comú ser professionals de les tècniques de participació en la vida pública i guanyar-se la vida ensinistrant-hi els joves de casa bona. Un dels retrets que els fa l’aristòcrata Plató és que cobrin les lliçons. Per això, la setmana passada deia que els sofistes equivalen als politòlegs actuals, tot i que, per l’abast de la seva dedicació, seríem sofistes tots els qui ens dediquem a alguna de les disciplines del llenguatge: filòlegs, filòsofs, sociòlegs, comunicadors.

Malgrat la mala reputació que els van encolomar filòsofs de més prestigi, com Plató i Aristòtil, els sofistes representaven el corrent progressista del pensament grec, essent com eren contraris a l’essencialisme dels eleàtics. Exagerant fins a un cert punt, es podrien comparar amb els situacionistes. En tot cas, eren modernitzadors i afins a les idees democràtiques, car practicaven i impartien l’art de la persuasió. Algun, com Protàgores, fou respectat fins i tot pels adversaris i tot fa pensar que la història de la filosofia moderna hauria estat diferent si els seus texts haguessin surat en el temps. Potser per raons polítiques, les obres dels sofistes no van sobreviure la fi del classicisme i ens han arribat de manera molt fragmentària o per referències indirectes. De Protàgores sabem que era relativista. Ensenyava als seus deixebles a defensar i atacar un mateix cas, la qual cosa, escandalosa per a l’absolutisme moral del Sòcrates platònic, correspon a una pràctica usual als cursos de dret de les nostres universitats. Pel que fa al relativisme, la idea que totes les interpretacions són legítimes, car el referent és inassequible, es va apoderar de les classes de literatura als anys vuitanta i impel·lí Umberto Eco a publicar a principi dels noranta un assaig de limitació d’aquella anarquia sota el títol d’Interpretation and Overinterpretation.

En el reialme de l’opinió, persuadir és l’objectiu de l’eloqüència. A la persuasió, Plató hi oposava la convicció del discurs racional. Creia que així com els sofistes s’aplicaven a allò que era probable o plausible, la filosofia permetia de conèixer les veritats essencials. Els sofistes eren pragmàtics. Sols els importava si el discurs persuadia l’auditori, si els arguments l’inclinaven o el deixaven indiferent. Per a Gòrgies, un sofista radicalment escèptic respecte de les veritats últimes, era impossible d’expressar la realitat amb paraules i per tant no es podia emetre cap judici basant-se en els arguments. El poder del llenguatge radicava en la força persuasiva, en la capacitat de l’orador de commoure el públic. L’efecte social del discurs era el resultat d’una habilitat gairebé estètica.

Si als diputats del Parlament de Catalunya algú els caracteritzés de sofistes, s’ofendrien; i malgrat tot, és un dèficit de la política actual que no hi hagi sofistes. La misèria parlamentària dels nostres dies es deu en part a la manca de voluntat de persuadir. Sense interès a captivar l’auditori i dur-lo al propi punt de vista, l’art oratòria esdevé supèrflua. Això explica que parlamentar hagi degenerat a escridassar i gesticular zoològicament en certes bancades o a engaltar discursos monològics i predictibles en unes altres. El dèficit retòric contribueix a la degeneració del llenguatge, la inutilitat de la precisió, la intranscendència del significat i el desgast de la sensibilitat receptora, incapaç ja de registrar els matisos i les pinzellades semàntiques. Puix que la militància ha desplaçat el debat i els criteris s’aglutinen en blocs granítics, la democràcia s’encalla en posicions inamovibles. L’identitarisme dels partits, ser d’esquerres o de dretes, dels uns o dels altres, esdevé un destí. Llavors l’única cosa que compta és la força numèrica de cada bloc i tenir-hi els vots lligats i ben lligats. No hi ha espai per a la consciència individual; el partit pensa i el diputat executa –irreflexivament. Els discursos són ganga cultural, un vestigi mimètic de l’àgora grega. En realitat se’ls podrien estalviar votant directament les propostes i fins i tot prescindir d’aquest ritual, car els resultats són l’expressió mecànica dels escons ocupats per cada partit.

Un exemple d’inutilitat retòrica: Sergi Sabrià acusa els socis de govern de voler exhaurir la legislatura –cosa que hauria de ser de compliment obligat– per a reconstruir un partit i diu una obvietat. Els exigeix de ‘pensar en el país i no en el partit’, una altra obvietat. Però a ningú no se li escapa que el país el pensa ell a la mida del partit. I és palmari que la dèria per a avortar la legislatura no té cap més motiu que aprofitar un avantatge transitori a les enquestes. Per mor d’uns quants escons al parlament, els republicans han maldat per la renúncia del president i, com que no l’han obtinguda, renuncien ells a governar fins al final, passant pàgina de l’excepcionalitat –en diuen interinitat– que reforça la causa independentista.

ERC és al govern i no pas a l’oposició. Tanmateix, fa temps que entonen el ‘Vagi-se’n, senyor Torra’. Malgrat això i que l’assetjament del president als mitjans hagi assolit el nadir de la decència, molts reconeixen en Quim Torra algú que ha dignificat la institució i n’ha assumit les conseqüències. Torra és un pèssim exemple de polític, perquè ha governat sense ambició personal ni objectius ulteriors, amb la precarietat d’un independent que no ha pogut repenjar-se en la submissió d’un partit. L’únic altre cas recent de presidència a contrapèl de la pròpia formació política és Pasqual Maragall, però l’ex-batlle gaudia, per origen familiar i carrera política, d’uns suports socials que a Torra li han faltat. Al capdavall, tampoc no el salvaren de ser expulsat –en el seu cas per haver defensat l’estatut– amb el consentiment dels propis.

La precipitació per a tornar a les urnes no persuadeix ningú que cregui en el mandat de les eleccions, car les pròximes no seran resolutives perquè no hi ha noves idees que avalin la necessitat d’una alternança. De l’aptitud de govern d’ERC, n’hi ha prou mostres en aquesta legislatura i cap misteri sobre allò que hom podria esperar d’un altre repartiment de conselleries. Amb presidència de l’un partit o de l’altre, el continuisme sembla garantit i la guerra psicològica entre els socis de govern podria acabar en much ado about nothing.

Però si les presses vénen del fet que els republicans guarden al barret una aliança amb els comuns, l’independentisme anirà pel pedregar i ERC acabarà perdent bous i esquelles, com el 2010 després d’un experiment similar. La fragmentació de l’independentisme tampoc no hi ajuda. La bestiesa, però, és a l’ordre del dia i no es pot excloure res. Roger Torrent ja es prepara per a dissoldre el parlament quan arribi la inhabilitació del president, sense respectar el termini natural de la legislatura, malgrat que la vice-presidència sigui a les mans del seu partit. La principal funció de la vice-presidència, aquí i arreu, és assumir les atribucions presidencials quan falti el president. El càrrec no té cap més raó de ser que aquesta funció vicària en previsió de no alterar el calendari de la vida pública ni sacsejar el país confonent la Generalitat amb la Bastilla i el Molt Honorable Quim Torra amb Lluís XVI.