So long, Leonard Cohen

  • «Quan es mor un cantant, no són només els fills els qui queden orfes»

Martí Estruch Axmacher
13.11.2016 - 22:00
Actualització: 14.11.2016 - 00:04
VilaWeb

‘Bé, Marianne, hem arribat en aquest punt en què som tan vells que els nostres cossos cauen a trossos; crec que et seguiré ben aviat. Sàpigues que sóc tan a la vora teu que, si allargues la mà, crec que podràs tocar la meva. Ja saps que sempre t’he estimat per la teva bellesa i la teva saviesa, però no cal que t’ho recordi perquè tu ja ho saps tot. Només vull desitjar-te un bon viatge. Adéu, vella amiga. T’estimo, ens trobarem pel camí.’

D’aquesta manera tan preciosa s’acomiadava Leonard Cohen de Marianne Ihlen, la protagonista de la famosa cançó ‘So long, Marianne’, una jove noruega que va conèixer a la dècada dels seixanta a l’illa grega d’Hidra i que durant uns anys va ser la seva parella i musa. El diari El País ho explicava a principi d’agost en un bonic article. Diu que van llegir les paraules de Cohen a Marianne poc abans de morir-se i que ella va somriure i va allargar la mà.

Cohen ha complert la seva paraula i ha trigat ben poc a seguir el camí de Marianne. Tot just uns tres mesos. En la darrera entrevista, publicada a The New Yorker, ja avisava que estava ‘confinat al seu quarter’, mirant d’endreçar poemes i records i preparat per a la mort. L’últim disc, You Want It Darker, també era premonitori, amb tot de cançons fosques i ple de referències a la vellesa i la mort, com quan canta amb veu baixeta que és fora de joc, trencat i coix. Cohen va viure intensament la vida i la lucidesa el va acompanyar fins al final. Per conèixer millor el personatge recomano el documentari Bird on a wire, que el Canal 33 va emetre fa poques setmanes i que retrata la ronda mundial que Cohen va fer el 1972, un jueu errant encantador, a qui fa vergonya de flirtejar amb una noia davant la càmera i que es bloca al concert final de Jerusalem.

Quan es mor un cantant, no són només els fills els qui queden orfes. La família dels cohenians arreu del món és molt àmplia, com s’ha demostrat ara que ens ha deixat. Amb els artistes, però, resta la seva obra. En aquest cas, un bell grapat de poemes i cançons que ens farà companyia i ens permetrà de recordar-lo. Uns records que s’afegeixen a les vivències personals dels concerts en què vam poder escoltar la seva ‘golden voice’, tan ben descrites per Joan Josep Isern en aquesta totxana recent.

Els més fanàtics de la secta coheniana afegeixen les dates i les ciutats dels concerts als quals han assistit a la seva signatura quan es bescanvien missatges als fòrums digitals. Jo no arribo a tant, però sempre recordaré la ràbia d’haver arribat unes quantes cançons tard a un concert a Amsterdam el juliol de 2008, el primer cop que el sentia en directe. I l’alegria de trobar-me a la sortida amb Peter Greenaway, un altre dels artistes destacats del meu altar. Després l’he vist tres vegades més, sempre a Berlín, gràcies al fet que la seva ex-mànager Kelley Lynch es va polir la seva fortuna mentre ell feia de monjo budista al Mount Baldy Zen Center de Los Angeles i el va obligar a fer més concerts dels habituals per mirar de recuperar-se econòmicament.

En un dels concerts berlinesos, a l’O2, érem molt a la vora, a la fila 6. Tot un luxe que et permet de veure les expressions de la cara directament i no mitjançant una pantalla. Sempre sobri, sempre elegant, un gentleman dalt els escenaris, vestit de fosc i amb el barret característic, home de poques paraules fora de les de les seves cançons. Molt ben acompanyat musicalment, encara que la Maria del Mar Bonet es lamentés de tant en tant que no podia comptar amb el ‘seu’ guitarrista Javier Mas perquè havia anat a tocar amb Leonard Cohen. O amb les Webb Sisters, que oferien un contrapunt angelical a la seva veu greu i profunda.

Als guetos de Nova York, els immigrants jueus i àrabs hi vivien barrejats i se saludaven tot dient ‘shalom’ i ‘salam’. D’aquí va derivar a ‘so long’. Bon motiu per a acomiadar-nos amb un ‘So long, Leonard Cohen’. Gràcies per la música i per la poesia, pel ‘Famous blue raincoat’, pels molts ‘Hallelujahs’ i per la ‘Suzanne’, que en el meu imaginari particular és una bona amiga de la Teresa d’Ovidi Montllor. Gràcies per tot això i per tantes altres coses, i per fer-nos ballar fins al final de l’amor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any