Slesvig-Holstein: una bandera a cada galta

  • Les peculiars relacions entre Dinamarca i Alemanya han creat en aquesta frontera una de les situacions, nacionalment parlant, més interessants d’Europa

VilaWeb
Vicent Partal
12.05.2019 - 21:50
Actualització: 15.05.2019 - 13:34

Jørgen Kühl és el director de l’Institut Møller Skolen, a Slesvig. El centre ocupa un edifici espectacular, regal de Maesrk, la gran empresa de contenidors danesa, de fet la més important del món. Kühl parla amb passió del seu projecte educatiu i recorda amb un punt d’emoció el dia que la reina de Dinamarca en persona va acudir a inaugurar-la. ‘L’helicòpter va aterrar ací mateix –diu mentre assenyala un espai obert al costat de la pista d’atletisme– i tots els alumnes érem al davant de l’edifici, cadascun amb una petita dannebrog‘, el nom de la bandera danesa, originària de Tallinn, per cert, que ara fa vuit-cents anys.

L’escena no hauria de tenir gran cosa d’especial. L’edifici és un projecte educatiu extraordinari, un exemple de col·laboració i de filantropia. És una autèntica joia arquitectònica i de disseny, obra de C. F. Møller Architects, un dels estudis internacionals més prestigiosos d’Aarhus, amb el qual el 2010 va guanyar el premi del Royal Institute of British Architects. Hi desenvolupa una tasca educativa impressionant i assoleix alguns dels millors nivells educatius del país i cada any envia els seus alumnes en massa a les millors universitats de Dinamarca. I va ser construïda en un temps rècord, tot just un any.

Per tot plegat no hauria de ser sorprenent que la reina Margarida II el volgués inaugurar. Però un detall crida molt l’atenció: Slesvig és a la República Federal d’Alemanya, no al Regne de Dinamarca.

En alguns altres indrets la inauguració d’aquest edifici hauria estat un escàndol. I segurament hauria motivat un conflicte diplomàtic enorme que la reina de l’estat veí hagués inaugurat una escola que s’expressa en la llengua oficial de l’estat veí i que és situada en un terreny que n’havia format part. A més, va ser rebuda per un miler de ciutadans que enarboraven la que se suposa que és la bandera de l’estat veí i la van aclamar com a reina pròpia. Però a Slesvig-Holstein no és el cas. La singular situació creada pel referèndum d’autodeterminació del 1920 fa d’aquesta regió una de les més peculiars d’Europa quant a la identificació nacional dels habitants. Bàsicament Slesvig és dividida en dues parts, la septentrional integrada a Dinamarca i la meridional a Alemanya. Però en totes dues hi ha notables comunitats minoritàries de l’altra nació, comunitats que amb el pas dels anys comencen a reconèixer-se com a parts d’un trencaclosques extraordinari a la porta mateix d’Escandinàvia.

Danevirke: la gran muralla danesa

La ciutat d’Slesvig, de fet, és al final d’una llarga llenca de mar que entra de la Bàltica i que crea l’estrangulament de la península de Jutlàndia. I a molt pocs quilòmetres al sud hi ha Danevirke, una extraordinària muralla començada a construir cap a l’any 500 després de Crist i feta servir militarment fins al 1864, durant la segona guerra d’Slesvig.

En total són trenta quilòmetres de fortificacions que van de l’antic port víking d’Hedeby fins als pantans que donen a l’Atlàntic i que tallen de manera efectiva el pas entre Europa i Escandinàvia. La Danevirke és avui a quaranta-quatre quilòmetres al sud de la frontera oficial de Dinamarca i, tanmateix, com repeteixen constantment en el museu que explica el treball arqueològic que s’hi fa, és ‘el certificat de naixement de Dinamarca’. Un certificat de naixement que els danesos reconeixen solemnement, malgrat ser en un estat diferent.

La visita de la part central de la muralla impressiona perquè es pot comprovar amb un simple cop d’ull de quina manera al llarg de tants segles aquest mur ha alterat el paisatge. Jutlàndia és una península bàsicament plana però a mesura que et vas acostant a la muralla es fa ben visible una línia de turons aparentment naturals, encara que en realitat tenen a sota els maons i les pedres que els danesos i els seus avantpassats hi van acumular de manera extraordinària per impedir el pas dels invasors. Fins i tot una cosa que té tota l’aparença de ser un riuet sec és en realitat una rasa artificial. Del punt més enfonsat al cim de la muralla hi ha quinze metres de desnivell impossibles de superar amb les tècniques i l’equipament de cap soldat durant tots aquests segles.

La visita guiada en aquest indret té un moment especial, que és el pas per la porta. Encara que no ho indica cap escrit, els arqueòlegs han descobert la que era, o havia de ser, sens dubte, l’única porta de pas enmig dels trenta quilòmetres de muralla. I s’hi pot passar i deixar enrere Europa i entrar a això que és, o era, Dinamarca.

La història d’Slesvig-Holstein és la història d’un de tants indrets de contacte com hi ha hagut a Europa. Saxons, víkings, frisons, danesos, prussians primer i alemanys després s’hi han trobat barrejats durant segles, convivint de manera estreta i fent-se la guerra de manera constant.

La partició de Slesvig-Holstein

El 1864 la Guerra dels Ducats va enfrontar Dinamarca d’una banda i Prússia i Àustria de l’altra. El resultat fou que el ducat danès de Slesvig es va incorporar a Prússia juntament amb les províncies de Holstein i Lauenburg. Però Prússia es va comprometre a organitzar un referèndum en un termini de sis anys per donar al poble de Slesvig l’oportunitat de tornar a la sobirania danesa. Així i tot el referèndum no va arribar fins després de la Primera Guerra Mundial, i encara gràcies a la derrota d’Alemanya i als nous aires polítics creats amb la defensa del dret d’autodeterminació per part del president americà Woodrow Wilson.

Per votar, Slesvig es va dividir en tres zones, cadascuna de les quals havia de votar per separat. En la nord, la Zona 1, tres quartes parts de la població es van manifestar en favor de tornar a Dinamarca. En la central, la Zona 2, la majoria va votar per restar a Alemanya i en la sud, la Zona 3, la votació no es va arribar a fer. El problema va ser que tant en la nord com en la central el resultat no va ser homogeni i en algunes poblacions va guanyar l’opció contrària a la majoritària. Però en vista de la dificultat per a establir una frontera homogènia en aquestes condicions, es va decidir que la ratlla seria la que s’havia dibuixat entre les dues zones i es va assumir que a banda i a banda restarien petites minories, daneses a Alemanya i alemanyes a Dinamarca. La decisió va causar una crisi important al govern danès però la nova frontera es va estabilitzar amb el temps fins a l’arribada de la II Guerra Mundial.

Dinamarca va ser envaïda per Hitler en sis hores i l’ocupació nazi va remoure la delicada situació d’Slesvig-Holstein i va crear una tensió enorme entre danesos i alemanys. La col·laboració de la minoria alemanya en l’ocupació de Dinamarca i després els ajuts de Dinamarca als danesos alemanys en forma de menjar i diners immediatament després de la fi de la guerra, van crear una forta tensió entre les dues comunitats, tensió que només es va anar apagant amb el pas dels anys i la unitat europea.

Slesvig-Holstein, després de la II Guerra Mundial, va caure sota el règim d’ocupació britànic, tot i que varen ser bàsicament soldats noruecs els qui van controlar el territori. Precisament l’Institut Møller Skolen s’alça avui sobre la que va ser una caserna de l’exèrcit noruec, abandonada als anys vuitanta. L’escola és envoltada d’una extensa àrea esportiva i recreativa, plena de gespa però sense arbres. Excepte un. Una classe ha estat dissenyada per tenir un angle de visió específic cap a aquest arbre, que serveix per a ensenyar als xiquets la complicada història recent del país.

Mentre es construïa l’institut un home gran noruec va aparèixer i va explicar que ell en persona havia plantat aquell arbre quan de jove havia estat destinat a la caserna militar, que tenia per obligació principal controlar els alemanys vençuts, que vivien en unes condicions terribles del punt de vista material i moral. Ara l’arbre solitari recorda als estudiants de la minoria danesa l’ocupació d’Alemanya i les dificultats per les quals els seus avis van passar a causa del nazisme i de la guerra. I això sense haver-se de moure dels elegants pupitres de disseny.

Però per als alumnes la visió de l’arbre és diferent segons el seu origen. De fet, ara mateix, dues terceres parts són de famílies que s’expressen en alemany i que fa dues generacions no haurien estat considerades membres de la minoria danesa. L’atracció per Dinamarca i la possibilitat de donar als alumnes una vida doblement interessant perquè poden triar entre Alemanya i Dinamarca per continuar els estudis, treballar o viure ha fet que cada vegada més famílies alemanyes apunten els fills al sistema escolar de la minoria danesa, no sense problemes.

Kühl explica que al pati la llengua més comuna és l’alemanya, però que, en canvi, dins l’institut el danès és pràcticament l’únic idioma que se sent. De fet contracten professors danesos que no saben l’alemany perquè d’aquesta manera s’asseguren que no canviaran de llengua en cap moment. I fins i tot els pares que no saben el danès són animats a estudiar-lo i parlar-lo. ‘En les reunions de pares fem que els fills els facen de traductors si no parlen danès i sempre que algú em telefona en alemany jo li parle en danès fins que és possible, no endebades han signat per anar a una escola danesa’, diu. Li pregunte, però, què passa quan juguen un partit d’handbol o de futbol Alemanya i Dinamarca. Respon que una xiqueta en va fer una redacció sobre i va concloure que es pintaria una galta amb la bandera danesa i una altra galta amb la bandera alemanya.

Alemanys a Dinamarca

Li explique l’anècdota de la bandera a cada galta a Gwyn Nissen i ell em diu que a l’altra banda de la frontera les coses són un pèl més complicades. Nissen és el director de Der Nordschleswiger, el diari en alemany de Dinamarca, sobretot representatiu de la minoria nacional alemanya que va acabar al nord de la frontera actual.

Nissen reconeix que les coses han millorat molt aquests darrers anys i posa com a exemple la col·laboració intensa entre els quatre diaris principals d’Slesvig. El Jydske Vestkysten és el gran diari en danès del nord i l’Schleswig-Holsteinische Zeitungverlag és el gran diari en alemany del sud. Tots dos coexisteixen amb el Flensborg Avis, editat en danès a la zona alemanya i amb Der Nordschleswiger, editat en alemany a la danesa. I tots quatre han integrat els sistemes editorials per compartir notícies i informacions d’interès comú. La societat va superant així els estereotips i les majories tenen en consideració les minories. Per exemple, la majoria alemanya a Flensburg ha donat suport a la proposta de retolació bilingüe dels carrers.

Fotografia dels monarques danesos a la redacció del Flenborgs Avis.

Així i tot, segons Nissen, Alemanya és més permissiva amb la minoria danesa que no a l’inrevés. Per exemple, la sorprenent normalitat amb què els símbols nacionals danesos són desplegats a Alemanya no acaba d’existir a Dinamarca. A la recepció del Flensborg Avis em fa notar que en un lloc destacat hi ha la fotografia de la reina i diu que a Dinamarca, en canvi, no és permès d’hissar la bandera alemanya. En part és una conseqüència encara de l’agressió nazi i, en part, per la por d’un veí molt gran i poderós que els pot condicionar de manera evident la vida.

Quan ell anava a escola no era infreqüent que algun company l’insultés dient-li nazi. ‘Això avui ja no pot passar, per sort,’ diu mentre defensa que el funcionament de la regió hauria de ser un exemple per a tot Europa. Diu que ací ha funcionat el reconeixement de la realitat: Hi ha una frontera, hi ha dos estats, però dins de cadascun hi ha una part de la població que se sent diferent i vinculada al veí. Tot això és compatible si tothom se sent reconegut i respectat com allò que és. El reconeixement de l’altre i dels drets de l’altre afirma que ha estat la lliçó principal d’aquests darrers anys, en una terra on la frontera ha anat pujant i baixant al llarg de cent quilòmetres al llarg de dos-cents anys i ha deixat cases i gent ara a una banda i ara a una altra.

Una frontera, per cert, que ara de sobte i sorprenentment ha reaparegut. Després d’anys d’estar completament esborrada, la dura campanya de l’extrema dreta danesa contra la immigració ha fet que el govern danès haja alçat una línia de fil d’aram de metre i mig d’alçada al llarg de la línia de demarcació entre Dinamarca i Alemanya. ‘L’excusa ha estat –diu Gwyn Nissen– la pesta del porc blanc.’ La barrera ha estat justificada per controlar aquesta malaltia, que, certament, podria ser terrible per a la indústria alimentària danesa. Però la conseqüència és que segles després torna a haver una nova gran muralla danesa, encara que a quaranta quilòmetres al nord d’on era l’original. ‘Potser –diu amb resignació– és inevitable, perquè aquesta península és un coll d’ampolla a les portes d’Escandinàvia. Però aquesta vegada, si més no respecte dels humans, hi ha varietat assegurada a aquest costat de la ratlla i a aquell perquè ens reconeguem els uns als altres com això que som i s’ha aconseguit que això no siga un gran problema, sinó més aviat una riquesa.’ Europa, i la immensa majoria dels estats europeus, farien bé de prendre’n nota.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any