Sixena i Catalunya

  • «Potser que ja és hora que la civilitzada Catalunya, com així es vol creure a si mateixa i sobretot a la seva història, recuperi els seus fonamentals i fonamentats mestratges republicans, els de debò, i promogui l’entesa. Les pintures de Sixena s’ho mereixen»

Mercè Ibarz
27.05.2016 - 22:00
Actualització: 29.05.2016 - 10:20
VilaWeb

A final de gener escrivia sobre les responsabilitats i els criteris de les autoritats aragoneses al llarg dels anys respecte de les pintures medievals del monestir de Sixena. Ben en particular, del fet mateix, en democràcia, que la seva conservació a Catalunya, al MNAC, hagi arribat als tribunals i sigui qüestió judicial. Ara: després de salvar, restaurar i irradiar al món el fabulós conjunt de pintures murals cremades tot just de començar la guerra, l’agost del 1936, quines són les responsabilitats catalanes del conflicte? Com és que des del 1960 Catalunya no ha aconseguit cap acord decent amb l’Aragó sobre aquest patrimoni, com sí que ho va fer Joan Ainaud de Lasarte, llavors director del MNAC?

Igual que en el cas aragonès, no és qüestió de noms, d’una sola o unes poques persones, tot això. En aquesta complexa i envitricollada història, només goso parlar bé de l’arquitecte i historiador Josep Gudiol, encarregat de salvar el patrimoni quan va engegar la guerra i Sixena formava part de la diòcesi catalana. I d’Ainaud de Lasarte, historiador, divulgador cultural, advocat, periodista i polític,  que, com Gudiol, tenia el temperament, l’educació i el criteri republicans moderns, enciclopedistes i il·lustrats (que tot sovint em demano si s’han perdut completament entre les elits culturals com en les polítiques i les socials). Ainaud va aplicar a fons aquestes qualitats per posar d’acord les autoritats franquistes del moment i les monges santjoanistes del monestir de Sixena amb el MNAC: es va formalitzar jurídicament el dipòsit del conjunt de pintures que són a Montjuïc i es van rescatar els fragments que quedaven al monestir.  No sembla que ningú més, des de llavors, hagi previst ni vist a venir que, amb el temps i ateses les inestables relacions entre l’Aragó i Catalunya, el patrimoni de l’antiga Corona conservat en terres catalanes podia esdevenir la guerra cultural que ara és.

Hi ha una manera catalana de fer que consisteix a fer veure que no advertim res, que no cal afrontar les coses abans no es podreixin i esclatin quan l’altra part es passa de voltes, que així li’n podrem donar les culpes. La discreció catalana, se’n diu. Poc que me la crec, jo. En tinc un munt d’observacions etnogràfiques que revelen que no se’n pot dir, precisament, discreció (perquè sóc aragocatalana d’origen?). Si la cosa s’encén, malament rai. La tal discreció ens ha portat fins aquí. Així estem, en el cas de Sixena.

Quan justament el conseller Santi Vila emprèn el camí, ben sensat, de mirar de posar fil a l’agulla del necessari acord sobre Sixena, amb el president aragonès, Javier Lambán, va i ERC s’hi nega. Fa un mes, del col·lapse negociador. Els essencialismes no són pas una bona via, la veritat, en tenim un munt de proves arreu. I ara resulta que tornem a estar, en aquest afer, de nou en peu de guerra. Que bé, mira tu. No sé fins a quin punt val la pena de discutir qui té la raó històrica, perquè la Història sempre és canvi i si no hi ha acord hi ha guerra. Amb franquesa, prou problemes urgents que tenim en tants àmbits, a Catalunya i a l’Aragó, per a potenciar-ne més i fer d’aquestes meravelloses pintures un camp de batalla perenne. Perquè si l’un estira, l’altre s’hi torna. Etern duel a cops de bastons, en deia Goya.

Sense horitzó estem des que el Constitucional va emetre sentència el gener de 2012 a favor de la conservació de les pintures al MNAC. Aquest dimarts mateix, la jutgessa que s’ocupa del cas fixava el 25 de juliol per al trasllat a l’Aragó de 97 peces –entre les quals no hi ha les pintures—,  que ara es conserven al Museu de Lleida i al MNAC. Com diu la dita castellana, ‘corta Salomón, que el niño no es mío’. Tot es torna a regirar.

Potser que ja és hora que la civilitzada Catalunya, com així es vol creure a si mateixa i sobretot a la seva història, recuperi els seus fonamentals i fonamentats mestratges republicans, els de debò, i promogui l’entesa. Les pintures de Sixena s’ho mereixen. Són considerades internacionalment la Capella Sixtina del Romànic. La seva irradiació com a patrimoni cultural europeu apel·la a la cooperació entre experts i autoritats culturals. No es poden deixar a mans dels tribunals. És una qüestió de política cultural en el sentit més noble.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any