Com a historiador, sóc escassament procliu a les teories conspiratòries, tot i que entenc que hi ha estrategs polítics que podrien emular els millors guionistes de ‘House of Cards’. Com a historiador, i visitant ocasional d’hemeroteques, sóc també d’aquells que consideren que sovint la transcendència històrica té més a veure amb els detalls, amb aquells aspectes que, a priori, no semblen importants i que, llegits en conjunt, sí que ho acaben essent.

Diumenge, 22 de gener, tenia lloc un espectacle televisiu interessant. Sense censura, dotze ciutadans emprenyats van sotmetre en directe el president Puigdemont a les seves preguntes opinatives, sovint amb una actitud fronterera entre la incisivitat i la manca de respecte. Després d’una primera mitja hora mig estabornit pel contacte amb veritats incòmodes, el president va anar de menys a més. Al final, va aconseguir allò que crec que era l’objectiu dels organitzadors: transmetre confiança als sobiranistes angoixats i convicció a unionistes i escèptics. En tot cas, va oferir la imatge d’algú a qui no tremolen les cames davant la realitat i les càmeres, enfront a comparacions odioses més enllà del Cinca.

Dimarts, 24, es fa la conferència a la sala gran del Parlament Europeu. Com tot en aquesta mena d’esdeveniments, la cosa menys important era el contingut, ni tan sols el nom i l’adscripció dels assistents, sinó la foto i l’actuació de l’altra banda. Als periodistes interessats els resultarà motivador burxar en el currículum del públic. A la gent, en general, li quedarà la imatge de la sala plena, i dels maldestres intents del govern espanyol per boicotar-lo. Qualsevol assessor mínimament intel·ligent sap que, des de la trinxera unionista, la millor opció era no fer res per treure-hi importància. Ara, això no hauria estat tolerat per la Brigada Losantos, i encara menys amb un Aznar que actua d’incòmode agent desestabilitzador. El resultat: magnificar i fer encara més visible la conferència, i promoure la internacionalització de la qüestió catalana.

Dimecres, 25, negociació amb els sindicats educatius, en el context de la negociació del pressupost. Després d’anys de retallades i de menyspreus sistemàtics als representants de mestres i professors, apareix una oferta, d’acord amb el context i l’evolució anterior, força raonable. Junts pel Sí sap que l’acord amb el sector educatiu és fonamental per a mostrar públicament un model social, no pròxim al de la CUP, sinó de la sensibilitat majoritàriament igualitària i defensora dels serveis públics de l’opinió pública.

En el curs de la setmana, es van fent gestos, sovint més cosmètics que reals, cap a una CUP que, fidel a la seva tradició, pot resultar imprevisible (fet que sempre desconcerta els polítics convencionals). Tot plegat ha de desembocar en la reunió del Secretariat Nacional de la CUP de dissabte, 28, dia que entendríem clau. En cas que la CUP accedeixi a aprovar el pressupost, s’activarà la bomba de rellotgeria que hauria d’implicar la demolició programada dels llaços administratius amb l’estat espanyol. En cas de fallida, probablement el procés canviaria d’actors en unes eleccions incertes, i potser caldrà canviar, un cop més, d’estratègia, mentre la moral de l’independentisme rebria un cop prou fort.

La suma de tots aquests fets, des del meu punt de vista connectats, pretén generar un relat molt poderós: la independència no és una qüestió de partits, o de sectors socials o polítics concrets, sinó de tota la diversitat transversal que va des de la noia de Ciutadans que li retreu (al meu entendre, amb raó) al president de la Generalitat els escandalosos preus de les taxes universitàries, al Partit Popular Europeu al qual agrada sentir parlar de procés legal i garantista, a sectors professionals tan estratègics com poden ser els docents; a les fràgils classes mitjanes que, si bé resten perjudicades per la fiscalitat, veuen amb ansietat una hipotètica pujada de l’IRPF al 4% de catalans que guanyen més de 60.000 euros (ja els agradaria tenir-los) fins als estranys militants teòricament superesquerrans de la CUP (i que en canvi solen tenir un nivell d’estudis i professionalitat envejable). En unes altres paraules, que el referèndum i la independència no és cosa de ‘nacionalistes’ que pengen la bandera al balcó i surten les diades, sinó que és un projecte col·lectiu i complex, on cap tothom, i amb un periodista pologlot i que no s’arronsa fàcilment com a cara visible. Sis dies per a agafar l’embranzida final.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]