La percepció humana és subjectiva, això ja ho sabem, però què pensaries si et diguessin que la realitat amb la que creus interactuar no és la mateixa per a altres persones? Als onze anys la Judith Méndez va descobrir que la seva manera de veure el món era molt diferent a la de la resta: estava esperant una germana i els seus pares li van comentar que li posarien de nom Laura. “Què et sembla?”. “Doncs m’agrada molt perquè és de color cru, amb una mica de taronja, té una espiral…”. El seu pare llavors es va adonar que la Judith tenia sinestèsia.

La sinestèsia és una capacitat sensorial psico-fisiològica que consisteix en la barreja d’informació neuronal de dos o més sentits del nostre cos, és a dir, la identificació d’estímuls sensorials rebuts per un sentit que no és el que toca. Així, per exemple, es poden assimilar colors i textures determinats a sons musicals, noms a sabors o, la més comuna, grafemes a colors.

Sinestèsia i ciència

Els últims estudis de la Universitat de Granada, pionera en recerca sensorial, estimen que un 10% de la població mundial té sinestèsia, però poques persones coneixen el que és i, per tant, poques la identifiquen, el que significa que la xifra podria ser més gran. En el que sí que coincideixen els experts és que les persones sinestèsiques no estan malaltes ni tenen cap problema pel fet de ser-ho, simplement conviuen amb un món que els sembla normal fins que s’adonen que la resta no el percep com elles.

Segons el científic Jordi Llorens, president del Grup de Recerca IDIBELL (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge), la sinestèsia és un fenomen sensorial que es produeix quan els receptors neuronals estan barrejats i no s’han dividit. Aquesta explicació coincideix amb la teoria més estesa del seu origen: que totes les persones naixem amb els receptors sensorials mesclats i se separen a mesura que el cos madura.

La María José De Córdoba és sinestèsica i forma part del Grup d’Investigació de la Universitat de Granada SetShift. A partir de la seva recerca de més de vint anys en l’àmbit del desenvolupament cognitiu i la sinestèsia, estableix que aquesta és una condició natural i que tothom neix amb ella, ja que els nadons tenen un cervell interconnectat i, per tant, sinestèsic, que no es divideix en sectors sensorials fins que la consciència entra en joc.

Tot i així, hi ha persones que mantenen algunes connexions entre sentits i descobreixen que són sinestèsiques ja en l’edat adulta, quan es troben cara a cara amb les percepcions d’altres i, com diu el doctor Llorens, “s’adonen que la manera com veuen i entenen el món és fruit d’una combinació única de modalitats sensorials”.

La teoria de la doctora De Córdoba és que, a part de les altes capacitats demostrades pel col·lectiu sinestèsic i el component genètic heretat normalment de la mare, l’educació té molt a veure en el desenvolupament de la sinestèsia i, una vegada la persona n’és conscient, pot decidir potenciar-la.

Tipus de sinestèsia

La sinestèsia té diferents gradacions segons la intensitat amb què es viu: pot ser conceptual, és a dir, l’individu percep la unió sensorial en el seu ull mental (la més comuna) o projectiva (que només es presenta a un 4% de la població) quan es projecta aquesta combinació en la realitat. Així, algú que percep lletres de determinats colors pot ser que tingui sinestèsia d’alta intensitat si en llegir veu fàcticament els grafemes de colors tot i estar impresos en negre o que la tingui més lleu si simplement hi associa de manera natural un color.

Mou la barra central a la dreta i a l’esquerra per veure la imatge dels grafemes de la manera que els veu algú amb sinestèsia gràfico-color. 

El que és bàsic entendre segons De Córdoba és que la sinestèsia “no és quelcom que es pensa, sinó que se sent i s’assimila de manera tan lògica com sabem que el 4 va darrere del 3”. De fet, el 99% de la població mundial té ideastèsia, una sinestèsia molt lleu que consisteix a crear conceptes a partir dels sentits, com quan socialment s’estableix que una tonalitat molt forta del groc es dirà “groc cridaner” tot i saber que un color no pot fer soroll.

Així, existeixen més de 60 tipus diferents de sinestèsies conceptuals o projectives, totes elles distintes segons qui les percep. Alguns exemples són la chromestèsia (associar colors a melodies), la lèxico-gustativa (sentir sabors a partir de paraules) o la personificació, és a dir, qualificar amb adjectius objectes o termes no personals.

Sinestèsia, avantatges i inconvenients

A partir d’aquí, la sinestèsia es pot convertir en una distracció però també en una gran aliada per als estudis i la creació artística. De Córdoba, que és professora de Belles Arts a la Universitat de Granada, tots els anys estudia els seus alumnes per intentar desxifrar la relació que hi ha entre la sinestèsia i la creativitat, ja que aquest és el denominador comú en la majoria de persones que tenen aquesta qualitat.

Alguns dels més grans sinestèsics són Van Gogh, Nikola Tesla, Marilyn Monroe, Stevie Wonder o Lady Gaga. Tots ells comparteixen la seva creativitat i innovació com a una mostra més de la rellevància de la seva sinestèsia. També és el cas de la pianista Amelia Alonso Ruiz, autora del llibre El color dels sons, el qual va escriure basant-se en la seva experiència com a música amb sinestèsia i en el que parla d’un altre gran artista sinestèsic, com va ser Kandinski:

Elaboració pròpia

Però deixant de banda la relació entre sinestèsia i art, altrament palpable en el seu ús comú com a figura retòrica, la vida quotidiana també va molt lligada amb la sinestèsia per a les persones que la tenen.

Com puc saber si tinc sinestèsia?

El procediment per esbrinar si tens sinestèsia comença amb tests que poden dur a terme els psicòlegs i que, en cas de resultar positius, donaran lloc a ressonàncies magnètiques que finalment determinaran si, per exemple, en sentir determinats sons s’activa no només l’àrea auditiva, sinó també la gustativa, en el cas d’algú que associa sabors a sons. Aquestes proves neurològiques finalment expliquen com la sinestèsia és un procés mental real.

Aproximació històrica

Si fixem la vista enrere, la primera referència a la sinestèsia va ser plasmada pel doctor Sachs l’any 1812 quan tan sols era un estudiant de Medicina: “Les lletres A i E són de color vermell viu; el número 8 és marró i el dijous és verd tirant a groguenc més que a blavenc”. Però no va ser fins a finals del segle XIX quan els científics li van donar importància gràcies a l’interès que suscitava el cos humà en una època en què la ment s’obria a la ciència.

En les primeres dècades del segle XX, però, la sinestèsia va perdre rellevància en expandir-se la creença que era producte d’un excés d’imaginació i que comportava una malaltia que patien col·lectius estigmatitzats com drogoaddictes, esquizofrènics, autistes o persones amb alguna discapacitat.

Amb l’arribada i la posterior implantació del vídeo i la neuroimatge en la ciència les darreres dècades del segle passat, es van observar diferents alteracions cerebrals en els sinestèsics i això va impulsar de nou la recerca en aquest camp.

Un món diferent

Sigui com sigui, la sinestèsia és un do que permet a qui el té percebre el món més enllà de les possibilitats de la resta de persones. “És difícil d’explicar amb paraules”, diu la Judith, “es queden curtes en comparació amb tot el que sento”.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]