05.11.2016 - 10:00
L’autonomia de les persones no es treballa d’adult, sinó des de petit. “Primer afavorint el desenvolupament de totes les habilitats, no només les cognitives, motrius i del llenguatge, sinó també les d’autonomia personal relacionades amb la higiene i les habilitats comunicatives i socials”, detalla la Dolors. I afegeix: “És un treball que no s’ha de dirigir només al nen, sinó sobretot a les famílies perquè puguin mirar el seu fill amb uns altres ulls i no mirin només la discapacitat”. Segons ella, això és el més difícil perquè hi ha famílies que es fixen massa en les coses que el seu fill no pot fer, en comptes de treballar per tot allò que sí pot fer.
La Marta, la mare de la Laia, és formadora a la Fundació AURA, una entitat sense ànim de lucre que té com a missió ajudar a millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual a través de la inclusió social i laboral. “Que aquests nois i noies puguin arribar a treballar en empreses ordinàries és un bon exemple de normalització, tant per a ells com per a la resta”, afirma la Marta.
Un llenguatge que també exclou
La Sandra recorda molt bé el moment del naixement del seu fill gran: “Només de donar a llum, la pediatra va agafar el Jem i ens va dir que se l’havia d’endur per fer-li unes proves perquè tenia trets mongòlics. Hagués estat molt menys dolorós i més realista que ens hagués dit que tenia trets de síndrome de Down”. Des de llavors no han passat ni vuit anys, però per sort, la concepció de la SD ha anat evolucionant i amb ella també el llenguatge que utilitzem per parlar-ne.
Si voleu seguir llegint l’article, feu clic aquí.
