Siddhartha Mukherjee

El metge, genetista i oncòleg Siddhartha Mukherjee (Nova Delhi, 1970) ha escrit una obra de divulgació científica que ha tingut molt de ressò: El gen. Una història íntima. En català, l’ha editada la Campana, en una traducció de Xavier Pàmies. El gen ha esdevingut un fenomen literari d’abast mundial, per la capacitat de Mukherjee de transmetre al lector la passió per la cerca sobre el secret de la vida que portem escrit tots els éssers vius des que som concebuts, alhora que l’autor mateix feia la seva cerca personal. Aquesta setmana ha estat a Barcelona per a parlar de la novel·la. Rep VilaWeb a la Pedrera.

Fins a quin punt els beneficis dels nous descobriments científics sobre la genètica dependran de si tenim diners o no?
—Encara no ho sabem. Però l’accés a les tecnologies genètiques gairebé del cert seran limitades pels diners. Crec que no és exagerat de dir que tenim el risc de dividir les societats entre una classe genètica alta i una de baixa. Ara ja el voregem, aquest risc. Aquest matí he rebut un correu d’un senyor benestant que ni conec. Havia llegit, admirat, el meu llibre. Va tenir un fill i, per mitjà de noves tecnologies, va escannar-ne el genoma. Crec que la norma serà aquesta, com més anirà més. La gent començarà a escannar el genoma dels fills per entendre’n i, potencialment, eliminar-ne els riscs. Sospito que això ho viurem durant la nostra vida. I també sospito que a mesura que llegim i entenguem més el codi genètic,  veurem el desenvolupament d’aquesta classe alta i classe baixa.

I el senyor benestant, per exemple, què ha pogut veure gràcies a la prova?
—Ara com ara, no s’hi pot veure gaire cosa. Podia veure si el nen tenia una mutació que sabem que afavoreix el càncer de pit, o més malalties en què el risc genètic és molt clar. Jo vull explicar que en els deu anys llargs vinents començarem a seqüenciar no un, ni dos, ni quatre, sinó milions de genomes humans. I començarem a correlacionar aquests milions de genomes amb característiques humanes. I també començarem a aprendre sobre intel·ligència artificial i tècniques d’aprenentatge profund. I això ens servirà per a estudiar els genomes i mirar de fer un mapa que ens digui com els genomes prediuen les característiques humanes.

Per exemple, l’any que et moriràs.
—Per exemple. I aquest mapa, al final, produirà una targeta genètica per a cadascú. Ens dirà tants per cents i probabilitats. Tens un 50% de probabilitat de tenir una altura d’1,90. Un 30% de tornar-te calb a 62 anys.

Identitat sexual?
—Bona pregunta. Diria que en els deu o vint anys vinents, es podrà mirar. I, altra vegada, serà qüestió de tants per cents i probabilitats.

I sabrem si els nens seran bons en matemàtiques o gramàtica?
—Difícil de respondre.

I a banda de preveure, podem canviar-ho, avui dia? Els pares poden canviar el color dels ulls dels fills, per exemple?
—No cal pas un salt tecnològic enorme per arribar a predir el color dels ulls del teu fill. I en el moment que pots predir el color dels ulls, pots selectivament implantar un embrió a la mare que només tingui aquell color d’ulls. Seleccionar. Per tant, si per canviar el color d’ulls vols dir seleccionar el color d’ulls, això ja ho tenim. Ara, si per canviar vols dir trobar-te un embrió i canviar-li la informació per tal que tingui un altre color d’ulls, és una mica més complicat. Però hi anem arribant ràpidament. Ja som dalt de la barca. Ha de quedar clar, però, que la majoria de les característiques humanes, avui dia, continua molt allunyada de poder-se predir. Avui és impossible de descobrir la relació entre els gens i l’habilitat per a les matemàtiques. O l’any de la mort, o la identitat sexual. Arribaran, però encara no hi som.

Esquizofrènia?
—Mig mig. I gairebé amb tota certesa ho sabrem durant els deu anys vinents. No serà un sol gen que ens dirà si algú pot tenir esquizofrènia, sinó que seran uns deu o dotze, que interactuaran. Però em sorprendria molt que si invertíssim en aquest camp no acabéssim trobant aquests deu gens. De fet, l’any passat ja en vam trobar tres. Jo, per exemple, sé que aquest risc a la meva família el tenim. D’aquí ve el llibre. En l’esquizofrènia, cada gen tot sol fa poc efecte. És la combinació, que té grans conseqüències. Jo en tinc més probabilitats que la mitjana de les persones.

Parleu del risc que amb aquesta informació apareguin societats feixistes on tothom seguirà patrons marcats.
—He escrit el llibre perquè he vist aquest risc. Abans d’entrar en un món com el que descric crec que seria útil de tenir una conversa com la que tenim ara, però de punta a punta de món. Si fullegeu el llibre veureu que avui a la Xina hi ha un hospital on totes les criatures són nens. Mascles. I un a l’Índia on per cada mil criatures que són nens, només hi trobem 750 nenes. I això és un sol gen. I això que a l’Índia, de fet, l’estat descoratja la selecció genètica. I, així i tot, deixat en mans privades, la gent fa servir la prova que ens permet de saber si el nounat serà nen o nena per distorsionar dramàticament la població. Mai a la història no havíem tingut cap societat amb 1000 nens i només 750 nenes. Mai. I això és un sol gen. Ara imagineu-vos la mateixa idea aplicada a totes les característiques humanes. També és cert que hi ha gent que diu que la genètica serà tan complicada que la biologia establirà restriccions naturals per tal que la nostra capacitat de seleccionar, o intervenir en els gens, sigui limitada de manera natural.

La biologia no deixarà que remenem gaire per dins. De debò?
—Hi ha gent que ho diu. Jo no n’estic segur. I us en donaré un exemple. Agafem una societat on les persones altes són més valorades. Si mai arribéssim a poder predir l’altura, i només calgués fer un test a la mare per saber l’altura del fill, em pregunto si seleccionaríem les criatures d’acord amb l’altura. Podria passar. Seleccionaríem els alts i prou. Si a més a més, volguéssim modificar els gens ja existents, i canviar-los per fer que els nens fossin alts, seria més complicat. Sigui com sigui, cinquanta anys abans la gent hauria dit que tot això era impossible i una autèntica bogeria. Però el 2017 no és cap bogeria. I les tecnologies hi són.

Els gens només ens expliquen coses dels individus? Dels grups no? Els novaiorquesos, els austríacs, els catalans.
—Depèn de què vulgueu dir, i s’ha de ser molt curós amb les paraules, ara. Els gens, per raons òbvies, ressegueixen la geografia i el llinatge: les poblacions humanes emigren d’una banda a una altra. I amb el temps, es dispersaran. Hi ha, per tant, concordances entre els gens i la geografia. Per exemple, un clàssic: les variacions genètiques que originen el color blau dels ulls no s’han trobat mai, però mai, a l’Àsia. Per tant, si cerqueu els gens que originen el blau dels ulls, el trobareu a Suècia i Escandinàvia. Al Japó, no. Això ens diu que els gens tenen un sentit geogràfic. Ara, fins a quin punt els llaços geogràfics es correlacionen amb la vella idea, o idea folklòrica, de raça? I la resposta és que no es correlacionen gaire bé. Per exemple, genèticament parlant, les diferències entre un habitant de Nigèria i un d’Etiòpia són gegantines. I posar-los tots al mateix sac, negre o africà, és una idea victoriana.

La ciència, sobretot la genètica, ve a dir que no existeixen les races. És això?
—La idea victoriana de dividir el món en sis races ha estat totalment desmuntada del tot per la genètica moderna. Al llibre hi ha un capítol, que encoratjo la gent a llegir. Sabem que la diversitat genètica entre els etíops i els nigerians és més gran que la que hi ha entre un suec i un sicilià. Com deia, ajuntar-los tots dos dins el mateix sac (negre, o africà) té molt poc sentit. Per una altra banda, és cert que si cerques característiques específiques, com el color de la pell, per exemple, o el blau dels ulls, és veritat que aquestes característiques les trobaràs en un lloc i no en un altre. Per tant, és important que la gent entengui que totes dues coses, a la vegada, poden ser veritat.

Us han entrevistat periodistes de tot el món. Tots preguntem les mateixes coses, o cada cultura s’hi aproxima de manera diferent?
—Les aproximacions són molt diferents. Molt. Em van fer una entrevista a l’Índia i la sola idea que l’orientació sexual pugui tenir un component genètic diria que va ser explosiva, perquè mesos abans un cas judicial hi havia criminalitzat l’homosexualitat. El llibre té un capítol extens sobre raça. Doncs és sobretot als EUA on m’ho pregunten molt. A Europa, ni me’n parlen. Hi ha una secció sobre l’ús folklòric que donem a la paraula ‘intel·ligència’. I com la paraula intel·ligència i ‘coeficient intel·lectual’ no són ben bé iguals. Doncs em van fer un podcast on només em van demanar això. I són 4 pàgines sobre 700. El llibre ha creat una certa controvèrsia. Potser la meva història íntima de la genètica s’ha convertit en la història íntima de tota la resta.

Josep Baselga i Joan Massegué, científics catalans, els coneixeu?
—Els conec tots dos. Baselga més perquè tenim molts pacients en comú. I conec i respecto la feina de Massegué des de fa molts anys. No fa ni dues setmanes que vaig entrevistar-m’hi per una qüestió. Tots dos es mereixen un respecte enorme. Enorme. Són al capdavant de la recerca mundial. Faig un treball llarg i profund sobre la feina que ha fet Massegué. No puc emfasitzar prou la importància de tots dos.

Què n’opina un científic com vós, de Donald Trump?
—Un dels problemes de l’actual presidència és que produeix tanta controvèrsia i tantes notícies que acapara tota l’amplada de banda. Hi ha aspectes científics i culturals molt importants, per mi, que no tenen espai als diaris. No hi ha lloc on parlar-ne. Hi ajudaria si aquesta tempesta d’arena s’aturés una mica. Perquè no t’hi deixa veure.

Com és que finalment us quedeu un dia més a Barcelona?
—Barcelona és el centre literari d’Espanya. Per tant, sento una atracció natural per aquesta ciutat. És un lloc on es fa cultura, on les idees neixen. És la quarta vegada que hi vinc.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]