Que us en recordeu, quan ens deien que la demanda de fer un referèndum d’autodeterminació no era la demanda central de la població catalana, sinó que la demanda central era el pacte fiscal? I que sentiu ningú, avui, que demane el pacte fiscal?

De la mateixa manera, ara hi ha qui diu que la proclamació de la independència no és la demanda central de la població catalana, perquè la demanda central és fer el referèndum. Ja és ben curiós: ara resulta que la demanda central d’avui és aquella mateixa que fa uns mesos no era la demanda central perquè aleshores la demanda era el pacte fiscal.

Podem pensar, si voleu, que és una cosa curiosa, aquest canvi. Però és més fàcil d’entendre per què ha passat en realitat. I ha passat  perquè a mesura que l’independentisme crema etapes els qui li van al darrere maldant per rebaixar-lo i descafeïnar-lo també es troben obligats a cremar etapes, només per acostar-se a la realitat. En una escala de l’1 al 10, si ets al 4 els qui vénen darrere teu es posen al 3, però si ets al 7 els qui vénen darrere teu es posen al 6, amb la qual cosa el 4 que reivindicaves fa temps acaba semblant poca cosa fins i tot als qui no el volien aleshores perquè el trobaven massa radical.

Hi ha un punt d’ironia, en aquest editorial, és cert. Però, seriosament, l’única manera sensata d’aconseguir un referèndum sobre la independència a Catalunya no és votar Podem, sinó votar independentista. Perquè, seguint la regla anterior del corriment des del zero cap al deu, només quan tinguem la proclamació de la independència a pocs dies de distància, i només per a provar de frenar-la, i encara només sota pressió internacional, Espanya acceptarà el referèndum –suposant que l’accepte mai, que la meua tesi és que ni així no ho farà.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]