18.04.2017 - 12:00
|
Actualització: 18.04.2017 - 12:01
Aquesta nit passada s’ha mort als 68 anys Carlos Slepoy, advocat impulsor de la querella argentina contra els crims del franquisme. A més, també ha assistit com a advocat les víctimes de les dictadures al seu país, Argentina, a Xile i a Guatemala. Slepoy es va exiliar a Espanya el 1979, fugint de la dictadura de Videla, després d’haver estat torturat i empresonat durant vint mesos. Arrossegava problemes de salut des del 1982, quan va rebre un tret a l’esquena d’un policia espanyol a Madrid; Slepoy va mirar d’ajudar uns joves que eren agredits per aquest agent.
Ara fa quatre anys, VilaWeb va publicar aquest dossier de Xavier Montanyà sobre la querella argentina contra els crims del franquisme. I entre els articles, n’hi havia un de Carlos Slepoy, ‘La querella argentina. Una història d’anada i tornada’. El recuperem avui per a recordar-lo.
La querella argentina. Una història d’anada i tornada
Tinc l’honor de ser un dels advocats de la querella argentina contra els crims del franquisme, com ho vaig ser en la que es va instruir a l’estat espanyol, amb el mateix propòsit, en relació amb els crims comesos per la dictadura argentina.
Tots dos procediments van ser incoats en virtut del principi de justícia universal que habilita els òrgans judicials d’un estat a investigar els crims comesos fora de les fronteres pròpies.
S’aplica exclusivament en relació amb crims internacionals, és a dir, aquells que han estat objecte de tractats o estatuts internacionals i, especialment, respecte de crims contra la humanitat. És la naturalesa internacional del crim que determina el caràcter universal de la jurisdicció. El tribunal de justícia actua en nom i representació de la comunitat internacional. Té per objectiu impedir la impunitat dels causants d’aquells crims que la consciència universal i el dret internacional han elevat a la categoria d’imprescriptibles, inamnistiables, inindultables i subjectes a persecució judicial tothora i arreu.
Fins ara l’administració de justícia espanyola era la que havia treballat més exhaustivament en el camp de la justícia internacional. I, paradoxalment, l’administració de justícia espanyola és la que avui es nega, amb arguments fal·laços, a investigar els crims del franquisme i a jutjar-ne els responsables.
No hi ha espai en aquest article per a ressenyar l’extraordinària riquesa d’aquest procediment. Tan solament n’assenyalarem assoliments com ara la detenció de Pinochet a Londres durant més de cinc-cents dies; la del marí argentí Ricardo Miguel Cavallo detingut a Mèxic, extradit a l’estat espanyol i després lliurat a l’Argentina, on fou jutjat i condemnat a reclusió perpètua; el judici i la condemna del capità Adolfo Scilingo, que compleix, en presons espanyoles, la pena de 1.084 anys que li fou imposada pel Tribunal Suprem; els centenars d’ordres de crida i cerca internacional i les múltiples incidències processals que van posar en evidència els beneficis inaudits amb el quals els poders democràtics havien agraciat els violadors massius dels drets humans.
Aquestes mesures van obrir definitivament un nou camí en el dret penal internacional i en el dret internacional dels drets humans, i van col·laborar decisivament a posar fi a la impunitat a l’Argentina i Xile, països on, actualment, hi ha centenars de condemnats.
Els processos judicials van demostrar que era possible d’acabar la impunitat dels grans criminals. Els repressors, que als seus països havien resultat afavorits per lleis i pràctiques que deixaven els crims comesos sense sanció, es van trobar que ja no solament no podien desplaçar-se lliurement pel món, sinó que els començava a perillar la situació fins i tot als països on havien comès els delictes i on, durant decennis, havien romàs impunes.
L’enorme pressió social, esperonada per l’actuació de tribunals estrangers, contribuí a enderrocar les muralles d’impunitat en les societats afectades i que les justícies locals comencessin a complir la seva funció acceptant denúncies i querelles, processant els responsables i dictant sentències. L’aplicació efectiva del principi de jurisdicció universal es va revelar aleshores com un instrument formidable per a combatre la impunitat mundialment.
Ara toca aplicar-lo als responsables dels crims comesos pel franquisme.
És sabut que el mateix Tribunal Suprem espanyol que va condemnar Scilingo pels seus crims –atès el context de crims contra la humanitat en què foren perpetrats, encara que no els inclogués com a tals la legislació espanyola, com afirma expressament la sentència–, ha decidit en una vergonyosa resolució que els crims del franquisme no poden ser investigats per la justícia espanyola.
Aquesta punyent realitat es descriu així en un dels escrits presentats en la querella argentina: ‘Després de quaranta anys de dictadura i trenta-cinc de democràcia, a Espanya no tan sols no hi ha una Comissió de la Veritat com les que es van instituir en nombrosos països, inclòs el nostre: no hi ha ni un sol nen a qui s’hagi restituït la identitat; ni un sol responsable que hagi estat identificat; ni un a qui un jutjat hagi pres declaració; ni un sol encausat per la comissió d’algun dels múltiples, massius, generalitzats crims comesos.’
Tinc la convicció que la querella argentina ha d’exercir un paper important en la lluita contra la impunitat del franquisme, que no podrà resistir l’embat d’una societat com més va més conscient del passat que algú pretén furtar-li. Per als pobles de l’estat espanyol arribarà l’hora de la veritat, la justícia i la reparació. I milions de persones de tot el món ho celebraran.
Carlos Slepoy Prada
