És tard. La cafeteria, mig buida, ja tanca. En aquell moment entren tres  persones refugiades i fan un… Talleeeu! No, res de refugiades, com saps que eren refugiats? Només saps que eren paquis. Molt bé, tornem-hi. En posició? Som-hi: És tard. La cafeteria, mig buida, ja tanca. En aquell moment entren tres persones paquistaneses i fan un… Talleeeu! Collons, tu, tres persones paquistaneses? No pots dir tres paquistanesos? És que no eren tres paquistanesos, eren dos paquistanesos i una paquistanesa. Si vols, puc dir entren dos nois paquistanesos i una noia paquistanesa. Sí, home, i un anunci de minut i mig se’ns converteix en un documental de mitja hora. Digues dos nois i una noia paquistane… paquistaneses? Com va, això? Mana el gènere dels que són més o com es fa? Goita, saps què, direm dos nois i una noia del Paquistan i fora. Perfecte, doncs som-hi, va. No, un moment, un moment, pareu. Per què s’ha de dir que són del Paquistan? I què que siguin emigrants? Aquí l’important no és d’on vénen sinó què fan, que és vendre roses. Hem de dir entren tres persones venedores i fan un…

És tard. La cafeteria, mig buida, ja tanca. En aquell moment entra un venedor de roses i fa un cop d’ull a la sala. No fa cara de persona refugiada. O com a mínim, no fa cara de persona refugiada sota una tenda de campanya. Efectivament, quan s’acosta a una taula on seu una parella (parella en el sentit de dos, de dues persones, mascle i femella potser heterosexuals, encara que no tenim manera de saber-ho perquè no mostren el capteniment propi de les parelles aparellades, probablement són dos amics, o més ben dit un amic i una amiga, però respectivament, en el sentit de l’un de l’altre, per bé que també podrien ser l’un heterosexual i l’altra homosexual, ep!, o viceversa, no fotem, ell homosexual… buf!), on seuen dues persones clientes, desplega un somriure profidén i engega una lletania a cent per hora. Triguen una mica a entendre què diu, perquè el to no té res de planyívol (vull dir, no descriu cap drama de persona refugiada que ha passat qui sap quines penalitats ni res d’això), ans al contrari. Sona dringadís i alegroi, per dir-ho com el poeta. Perquè a més el paio no deixa de somriure. L’altre element que distorsiona la recepció del missatge és que la parella no aparellada de clients estan avesats a identificar els venedors de roses amb ‘servesa bier amigo’, però aquest no. Aquesta cantarella que recita no sembla castellà. Finalment, a mesura que l’orella s’hi avesa, va emergint el missatge: el venedor de roses està engegant embarbussaments i refranys (‘setzejutgesdunjutjatmengenfetgedunpenjatbarcelonaésbonasilabossasonanodiguisblatquenosiguialsac’) sense solució de continuïtat. Talleeeu.

Molt bé, ara us toca a vosaltres. Això és un anunci d’una organització per la llengua i ara la càmera se centrarà en la reacció dels dos potencials compradors (o persones compraetcètera). Un riurà i animarà el venedor, quan finalment allargui el ram de roses mentre demana la voluntat, que digui més embarbussaments i refranys. L’altre, en canvi, el tallarà i li dirà que gràcies però ja està bé. El primer o primera renyarà l’altre per tenir una actitud classista amb el venedor, i el segon o segona l’acusarà, al seu torn, d’engrescar-lo a fer el mico (al venedor, s’entén). El primer al·legarà que en comptes de castrar-lo (al venedor), ell que és tan patriota hauria d’estar content que el noi s’expressi en català; el segon replicarà que segurament l’únic que sap dir en català són aquestes tirallongues que s’ha après de memòria i que per a regatejar el preu ja veràs com ho fa en castellà. Perfecte, ara toca votar. Vosaltres qui voteu? Amb quina postura us identifiqueu: amb la comprensivo-solidària-ajudem-els-pobres-negrets o amb la racisto-classista-no-cal-que-t’humiliïs-per-fer-la-teva-feina? I si no us ve de gust votar, penseu-hi. Penseu-hi una mica, perquè qualsevol dia us trobareu en una cafeteria mig buida fent cara d’estaquirots davant d’un venedor de roses paquistanès que, sense voler (i sense saber-ho), us recordarà que, cinquanta anys després, la vostra llengua continua essent un folclorisme per fer quatre facècies i enriolar-se una micona.

(P.D.: Demano excuses per les dificultats que potser heu tingut a l’hora de llegir aquest text. Salvant les distàncies, són les mateixes que experimento jo quan llegeixo cartells de concerts, eslògans, titulars i articles en què els útils substantius s’han convertit en feixugues ‘persones+adjectiu’).

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]