31.08.2017 - 22:00
|
Actualització: 01.09.2017 - 07:28
Tant a la guia Lonely Planet dedicada a les micronacions com al llibre Micronations, de Léo Delafontaine, la primera que apareix després de les introduccions respectives és el Principat de Sealand. Passa exactament això mateix amb el més recent Atles de micronacions, del periodista Graziano Graziani, on és la primera de la cinquantena d’entitats comentades (exceptuant-ne els cinc precedents). ‘És molt probable que el Principat de Sealand sigui la micronació més famosa de les que existeixen, i sens dubte és de les més longeves’, ens diu la primera frase. En efecte, avui fa mig segle just que es va declarar la independència d’aquest principat de cinc-cents metres quadrats instal·lat sobre una antiga plataforma de metall i ciment en aigües de la mar del Nord. Cinquanta anys de vida d’un model formal per a moltes micronacions sorgides posteriorment, però gens modèlic en la gestió, atès que arrossega una llarga història d’assalts, guerres intestines, intents de cops d’estat, judicis, negocis fracassats i incendis quasi devastadors.
Un regal d’aniversari
Per a explicar el pas d’una fortalesa marina de la Royal Navy davant la costa de Suffolk –per controlar possibles incursions de vaixells i avions nazis durant la Segona Guerra Mundial– en una micronació única, cal parlar de l’aventurer Paddy Roy Bates. A la dècada del 1960, aquest ex-soldat (que a quinze anys va voler-se allistar a les Brigades Internacionals i a la Segona Guerra Mundial va lluitar en mil fronts) i emprenedor va formar part del creixent moviment de ràdios lliures que va esclatar a la Gran Bretanya, per donar altaveu als nous estils musicals de l’època i, alhora, combatre el monopoli de les ones hertzianes que exercia la BBC. Algunes d’aquestes emissores alternatives van començar a emetre en vaixells i plataformes dins la mar, una idea que va seduir Bates. Instal·lat inicialment a la plataforma Knock John, situada massa a prop de la costa, una multa del govern va persuadir-lo de traslladar-se, amb la dona (Joan) i els fills (Penelope i MIchael), a una altra de més allunyada, Fort Roughs. Malgrat que ja hi havia gent ocupant-la, els Bates van aconseguir d’expulsar-los a cops per declarar el 2 de setembre de 1967, com a regal del trenta-vuitè aniversari de la mare, la independència del Principat de Sealand.
Les autoritats britàniques, probablement ni assabentades de la declaració, no se’n van començar a preocupar fins l’any següent, quan des de la plataforma es van disparar trets d’advertiment a un vaixell de la Marina que s’hi havia acostat. L’incident va portar el pare i el fill davant els tribunals, on un jutge va absoldre’ls perquè va considerar que Sealand restava fora dels límits de la justícia britànica: ‘És un incident de capa i espasa potser més propi dels temps de Sir Francis Drake, però és la meva sentència que els tribunals britànics no hi tenen jurisdicció.’ El que podia haver posat fi a l’efímer principat enmig de la mar es va convertir, segons el parer dels Bates, en el primer reconeixement internacional de la seva micronació.
Cop d’estat
El segon i fins ara últim ‘reconeixement’ no trigaria a arribar, en aquest cas de resultes de l’única guerra –probablement– a petita escala desenvolupada mai en una micronació contemporània. El 25 de setembre de 1975, després d’haver establert la bandera, l’escut, l’himne, segells, monedes (el dòlar Sealand), passaports i tot el parament propi d’una (micro)nació, Paddy Roy Bates va considerar que calia també una constitució. Al text s’establien, entre moltes més disposicions, tres ministeris (Interior, Afers Estrangers i Telecomunicacions) i el càrrec de primer ministre, que va ocupar un col·laborador seu, l’advocat alemany Alexander Gottfried Achenbach. L’estiu del 1978, aprofitant l’absència del matrimoni Bates a Sealand, un grup d’homes encapçalats pel primer ministre van desembarcar-hi i van segrestar el seu fill Michael. El cop d’estat no va reeixir: el príncep regent, acompanyat d’alguns simpatitzants, va aterrar al cap de pocs dies amb helicòpter al seu petit territori i va recuperar-ne el control. Va deixar anar tothom tret d’Achenbach, portador de passaport sealandès i acusat de traïció, per la qual cosa s’hi van acabar interessant les autoritats de la República Federal Alemanya. Com que la Gran Bretanya es va inhibir del cas, al·legant la sentència judicial del 1968, fins al Principat de Sealand es va haver de desplaçar un diplomàtic alemany per aconseguir l’alliberament del primer ministre colpista. Un altre reconeixement internacional en tota regla, segons els Bates, de la seva petita nació marítima.
Des d’aleshores, les aigües de Sealand no han estat tan mogudes, però tampoc no han estat una bassa d’oli. El 1982, durant la guerra de les Malvines, un grup d’argentins sembla que va intentar comprar la plataforma per a establir un campament a les portes de la Gran Bretanya, però Bates no va acceptar l’oferta. El seu fill Michael, príncep regent des del 1999, sí que va escoltar el 2000 la proposta de la companyia d’allotjament de dades Haven.co, en ple boom de les empreses puntcom, per instal·lar-se a Sealand aprofitant el seu suposat estatut d’extraterritorialitat. La idea era oferir allotjament a webs al·legals, com el perseguit servei de distribució de fitxers musicals Napster. A l’escàs èxit d’aquesta iniciativa es va sumar, el 2006, un foc fortuït que va destruir una part de les instal·lacions de la plataforma. El declivi de Sealand, imparable, va abocar Michael Bates a posar en venda el principat, pel qual es van interessar els impulsors del servidor suec de fitxers torrent The Pirate Bay. Però enmig d’una campanya de captació de fons per licitar per a la plataforma va transcendir que el fundador de Sealand n’havia cedit la venda a la immobiliària andalusa Inmonaranja, especialitzada en illes. Al final, les dues possibles sortides a la crisi de la micronació es van avortar mútuament i des d’aleshores la Terra de la Mar ha quedat ancorada i mig oblidada de tothom, si no fos per la mort del príncep Paddy Roy Bates (el 2012) i de la princesa Joan (2016).
La venda de tota mena de marxandatge per mitjà de la seva web (de tasses de te a samarretes de la selecció de futbol, passant per carnets d’identitat, segells i adreces d’e-mail personalitzades, banderes, clauers, llibres commemoratius del cinquantenari i fins i tot títols nobiliaris bé de preu), a més d’alguns negocis relacionats amb la pesca i iniciatives com la Multiversity of the Seves Seas, ha estat fins ara una font d’ingressos estable per al príncep regent Michael Bates, que amb el triomf del Brexit a la Gran Bretanya i de Donald Trump als EUA assegurava en una entrevista recent que havia rebut milers de sol·licituds de ciutadania.
