Sant Jordi i un remordiment

  • «Potser, ara, si, succintament, deixo constància d’un parell d’imatges, de flaixos gairebé, molt breus però significatius, em podré fer passar el remordiment»

Núria Cadenes
26.04.2017 - 22:00
Actualització: 26.04.2017 - 22:40
VilaWeb

No és una crònica de Sant Jordi, això.

No ho és.

Vull dir que l’hauria volgut fer, i que fins i tot em vaig convèncer que la podria fer: gentada a la Fira del Llibre, paperines, roses, el brindis dels escriptors, mil caixes, fotos, llibres pertot, retrobaments i somriures i juraria que vam portar més argelagues, heu vist les argelagues, què hi fan els stiltons sobre les argelagues… En fi: turbulència total (lluminosa i positiva, és clar, però turbulència) i ni rastre d’aquella estoneta que pensava que tindria per a sortir de la paradeta i passejar i preguntar i anotar opinions i sensacions i més venuts i més volguts i de tot.

No he escrit cap crònica del Sant Jordi a València, per tant, i tinc remordiments.

Perquè hi va haver Sant Jordi a València. Sempre n’hi ha (de fet, cada vegada n’hi ha més). I no n’he fet crònica. Aix.

Potser, ara, si, succintament, deixo constància d’un parell d’imatges, de flaixos gairebé, molt breus però significatius, em podré fer passar el remordiment.

Ho provaré.

El primer: la gentada.

De bon matí, quan arriba a la Fira una parella amiga de Barcelona, per saludar després de tant de temps, com va tot, aquestes coses.

I declarar-se al·lucinats per la gernació:

—Però això… això és una passada!

La resposta és automàtica:

—Sí, eh? I aquí dura deu dies!

D’acord: si veniu a la Fira del Llibre de València un dimarts a la vesprada és possible que no hi trobeu tantíssima (tantissimíssima) gent com hi havia per Sant Jordi. Però Déu n’hi do. I proveu-ho un dissabte o un diumenge: el que hi ha, als Jardins dels Vivers, és una veritable riuada humana, convocada pels llibres. Durant deu dies. Realment i civilitzadament espectacular.

I cada any, mentre dura, i quan s’acaba, queda el regust estrany de pensar que això que passa aquí no s’acaba de conèixer des de la resta del país, des de la Barcelona que tan concentrada i cofoia es mira el melic. En fi.

Va, el segon flaix: la rosa.

Perquè n’hi havia moltes, de roses, a la Fira, el dia de Sant Jordi. Llibres i roses i Sant Jordi a València. Amb una naturalitat que dura anys.

I al final del dia, quan amb prou feines si quedava res a lloc, n’hi havia una, de rosa, dins del poal. La darrera. Dos dits d’aigua, fulles soltes i una rosa dins d’un poal. Queia el sol. Era hora de plegar. Un darrer grup de persones mirant llibres, encara. Una parella jove. I el noi demana la rosa. Que si la pot comprar.

La llibretera:

—Però saps com va?

El noi:

—És clar.

La llibretera:

—És per a regalar, eh?

El noi somriu:

—Ja ho sé.

I besa la noia que té al costat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any