04.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 05.07.2019 - 09:15
El diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián ha provocat fa unes hores una nova polèmica en la qual aprofitava una cançó en català de Rosalía per contraposar-la a l’anomenat Grup Koiné. Concretament, en la seua línia de fer titulars, va escriure ‘Més Rosalía i menys manifests Koiné’.
Si no fos perquè ja em sorprenen molt poques coses, diria que la piulada és francament inconsistent. Jo interprete que Rosalía ha fet una cançó en català perquè li ha donat la gana. No la conec, però gent que l’ha coneguda m’explica que és una dona que té una gran llibertat personal, clarament visible en la seua demostrada capacitat de trencar barreres musicals. Si hi ha hagut cap maniobra al darrere que jo no sé i es fa pública, ja rectificaré. Però mentrestant em sembla sorprenent que un fet natural com és que una dona que parla en català cante en català i un fet espontani, si és que ho fa només perquè vol, algú ho convertesca en un instrument polític. I em sorprèn encara més que ho faça precisament algú d’ERC, partit que fa anys que reclama que es despolititze el discurs sobre la llengua catalana.
Amb tot, simplement per la construcció de la frase, és evident que Rufián sobretot vol atacar el ‘manifest Koiné’. I per això contraposa dues coses que, en principi, no tindrien res a veure. Tothom entén que per a ell Rosalía és bona i el grup Koiné, dolent. Identificació que encara afegeix més perplexitat al seu tweet.
El manifest Koiné (el podeu llegir sencer ací) és un manifest encapçalat per cinc premis d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, Josep Massot i Muntaner, Joan Francesc Mira, Maria Antònia Oliver i Joan Veny, quatre dels quals –pel cap baix– unes quantes voltes s’han manifestat simpatitzats o han donat suport a Esquerra Republicana de Catalunya; per vint-i-vuit membres de l’Institut d’Estudis Catalans, alguns dels quals –si no vaig molt equivocat–, militants o ex-militants d’ERC; i per 63 catedràtics i professors de les universitats dels Països Catalans, entre els quals també gent vinculada a Esquerra, represaliats durant el franquisme o combatents independentistes de primeríssima hora. Finalment, el signen uns centenars més d’escriptors, catedràtics, mestres, sociolingüistes, traductors, etcètera, entre els quals no costa gens d’identificar, per exemple, batlles d’Esquerra Republicana, un ex-secretari general i ex-president d’aquest mateix partit i vice-president del govern de la Generalitat per ERC, i un ex-eurodiputat que ho va ser d’Esquerra.
Que hi haja tanta gent de l’entorn d’Esquerra signant aquest manifest ni justifica ni deixa de justificar que Rufián l’ataque d’aquesta manera tan barroera. Això és evident. Però supose que els lectors entenen que d’entrada semblaria prudent mostrar una mica de respecte cap a aquestes persones i no disparar tan gratuïtament a partir d’una cançó que no hi té res a veure.
Jo no sé si Gabriel Rufián ha llegit mai el manifest Koiné ni què n’ha entès, si és que ho ha fet. Però és evident que sí que sap que la premsa espanyolista va fer una manipulació grollera d’aquest manifest, per a identificar-ne els autors i el contingut com el pitjor nacionalisme possible. I la piulada indica que considera que ell ha d’afegir-se a aquesta estigmatització, només puc imaginar-me que pensant que en pot obtenir algun profit.
És públic i notori que jo signe els manifests que considere convenients i no amague mai les meues posicions públiques. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquest manifest i algunes actituds concretes no em varen agradar i per això no el vaig signar. No el defense, doncs, com a part de cap conflicte. Ara, des de la discrepància reconec el treball fet, la importància dels advertiments que s’hi fan i sobretot l’oportunitat de parlar-ne. No únicament això: en qualsevol país normal qualsevol manifest signat per destacades personalitats com les que signen aquest manifest hauria obert un debat públic important. Ací, en canvi, gairebé tan sols va causar la incomoditat dels partits independentistes i molt especialment d’Esquerra Republicana i la irritació de l’espanyolisme més tronat.
L’oportunitat del manifest ve del fet que la realitat del carrer i la reculada de la llengua catalana a tot arreu és impossible de negar, però d’això no se’n vol parlar. Fa anys ERC va decidir, mitjançant un article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico, que el català i el castellà serien llengües cooficials en la república i que no se’n podia parlar més. El món, diguem-ne, convergent ho va acceptar, el debat ha estat impedit i censurat i d’ençà de llavors hem arribat a la situació actual, on tot un diputat d’ERC es pot permetre d’atacar d’aquesta manera tan gratuïta i absurda els qui defensen, amb un discurs elaborat que és molt lluny de la piulada espasmòdica, que és el català la llengua que necessita protecció.
Però el piulet no mereixeria haver creat tanta polèmica si no fos per les coses que se’n poden deduir. El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.
Haurien pogut optar simplement per eludir el tema. Jo vinc de Joan Fuster i sóc, per tant, dels qui senten d’entrada una al·lèrgia moderada a les banderes, els visques i la percalina. Qualssevol. Però no tan sols no ha estat així, sinó que el to va pujant, com més va més, cap a la desqualificació. I jo interprete que això passa per dues raons bàsiques. La primera és el tancament intel·lectual en què es mouen. La segona, i aquesta és la important a parer meu, perquè pensen que amb això, i aprofitant el vent de cua de les manipulacions espanyolistes, poden separar-se d’allò que representen Junts per Catalunya i els altres partits independentistes per a intentar arribar així, més de pressa, a això que en diuen l’hegemonia. Arraconant-los.
Jo crec que ERC té el dret de fer allò que considere convenient i que ningú no li pot demanar que faça res que no vulga fer. Concretament, crec que ERC té el dret de guanyar totes les eleccions, de guanyar la presidència de la Generalitat, de ser majoritària al parlament, de guanyar a tots els ajuntaments, a totes les diputacions, en qualsevol votació. No caldria sinó! No tan sols això: crec que si ERC creu que la millor manera d’arribar a la independència és tenint ells sols els 68 diputats, no és que tinguen el dret sinó que tenen l’obligació d’intentar aconseguir-ho. Per això, quan ells diuen que no volen cap llista unitària, pense que no cal sostenir el debat.
Crec que no és tan clar, però, i em fa l’efecte que els comença a passar factura, que la coherència del discurs falla constantment. L’aparell del partit ara mateix és l’únic que resta dempeus i funciona molt fort, però en política una certa coherència entre allò que dius i allò que fas és sempre necessària.
Per evitar les llistes unitàries, per exemple, van llançar una enorme campanya afirmant que el fet important era la unitat estratègica, però ha passat un any i mig i això ja no té cap credibilitat. En plena campanya de les espanyoles, on van tenir tant d’èxit, Rufián va dir en un debat televisat que si el PP demanava perdó per la Gürtel ell demanaria perdó pel Primer d’Octubre i gairebé el van haver d’amagar immediatament després. Canviar al candidat de la batllia de Barcelona per una decisió personal, passant per alt allò que diuen els militants, no sembla gaire compatible amb el fet d’intentar defensar el discurs de la renovació. I diria que les piulades del líder d’ERC al congrés espanyol, com la que comente avui o algunes altres de recents, l’abraçada a Tomás Guasch, presumpte ministre de la presumpta Tabarnia, o els ànims que ahir mateix donava a un periodista de la COPE, causen una certa sorpresa, potser irritació i tot, perquè van més enllà d’allò que seria, diguem-ne, comprensible des dels paràmetres de l’amabilitat.
Dit això, ERC, i la seua cúpula, i he d’imaginar que la seua militància, ja faran allò que consideraran convenient. Sembla que estan convençuts que així guanyen i els resultats semblen acompanyar-los. L’èxit a les eleccions espanyoles va ser espectacular encara que després s’atenuàs per la clara victòria de Carles Puigdemont en l’enfrontament directe a les europees amb Oriol Junqueras i pel fiasco a l’Ajuntament de Barcelona, que posa un interrogant seriós sobre el paper dels comuns i la possibilitat d’un pacte alternatiu al Parlament de Catalunya.
Però no es pot discutir que l’electorat català té ara en Esquerra Republicana de Catalunya el seu referent principal, entre més coses perquè les retallades d’Artur Mas i la corrupció de CiU continuen pesant molt en un moviment, Junts per Catalunya per a dir alguna cosa, que no ha sabut desempallegar-se radicalment d’aquest passat. S’entén, per tant, que Rufián i més persones d’Esquerra ara mateix no tinguen cap incentiu per a reflexionar. Però realment hi ha dies que tens la sensació que juguen amb foc, més que no seria lògic. I, sobretot, que creen un estat d’ànim, innecessàriament crispat, amb gent del seu entorn, que no ajuda a avançar en direcció a la república.
PS. Tanmateix, que conste que el principal problema per a ERC és que té, injustament, a la presó Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa i a l’exili Marta Rovira, Toni Comín i Meritxell Serret. Això no és gens fàcil ni es pot oblidar, en cap cas.
