Ruanda vota avui en unes eleccions presidencials que tenen Paul Kagame com a gran favorit, a causa de les traves que ha trobat l’oposició per a llançar un candidat que realment pogués desafiar el domini de l’actual mandatari. Si tornés a guanyar, Kagama podria allargar el seu mandat fins al 2034, amb la qual cosa sumaria gairebé quaranta anys com a governant de la nació africana.

Kagame, de 59 anys, és l’únic president que ha conegut Ruanda des que va començar del nou mil·lenni. Va comandar la força rebel que va acabar amb el genocidi del 1994 i es va convertir en vice-president fins a l’any 2000, quan va escalar a la Prefectura de l’Estat com a president d’un govern interí que va durar fins als comicis del 2003, els primers que va guanyar.

Aquell any, es va imposar amb un 95% dels vots, xifra que va empitjorar lleument en les eleccions presidencials del 2010, les últimes que es van fer i en les quals va obtenir un 93% dels sufragis. Per a molts, l’única incògnita a resoldre és quantes paperetes acreditaran, aquesta vegada, la continuïtat de Kagame en el poder, perquè acudeix a les urnes pràcticament sense oposició.

‘Ruanda s’ha acostumat a les eleccions en les quals tot està predeterminat. Era així abans del genocidi, quan oficialment tenia un règim de partit únic, i ha estat així des de 1994, quan s’ha convertit de facto en un règim de partit únic sota el Front Patriòtic Ruandès (RPF)’, explica en un article el think tank African Arguments.

Els obstacles del sistema electoral ruandès només han deixat com a supervivents Philippe Mpayimana, un periodista i escriptor poc conegut que ha tornat al país després de dècades d’exili a la República Centreafricana i França, i Frank Habineza, un antic militant de l’RPF que ara dirigeix el seu propi partit, el Democràtic Verd (DGP), i que va haver de fugir de Rwanda el 2010 després de l’assassinat del seu número dos, André Kagwa Rwisereka.

Els candidats independents tenen gairebé vetat l’accés a les eleccions presidencials perquè la llei ruandesa requereix almenys 600 signatures, de les quals el 12% han de procedir de 30 districtes diferents, cosa difícil quan amb prou feines hi ha manifestacions opositores. Dos aspirants, Diana Rwigara i Thomas Nahimana, van superar aquest filtre, però la comissió electoral els va rebutjar al·legant que les signatures no eren vàlides.

Per als partits polítics també és tot un repte competir amb l’RPF en uns comicis. Des de la reforma electoral del 2013, han de ser autoritzats a participar en unes votacions. El sedàs es fa a partir de criteris que descarten els qui puguin incitar a la violència sectària per evitar una nova matança interètnica en un país on no hi ha hagut cap canvi pacífic de govern.

A més, mentre els altres aspirants tenen prohibit de recaptar diners fins a rebre el vist-i-plau de la comissió electoral, l’RPF es nodreix de les reeixides aventures empresarials de Crystal Ventures, una companyia privada que depèn de la formació oficialista i que s’ha convertit en un dels principals fons d’inversió del país. Amb això, l’RPF és l’únic amb prou múscul financer per a llançar una campanya a escala nacional.

La manca d’accés a informació independent és un altre factor a tenir en compte. Les sancions que planen sobre els mitjans de comunicació ruandesos els han empès a una autocensura que ha convertit Kagame en el candidat perfecte. La comissió electoral encara va anar més enllà i va mirar de sotmetre a revisió prèvia tots els missatges que els aspirants opositors pengessin a les xarxes socials, però la mesura va generar tanta polèmica que es va acabar fent enrere.

‘Des que l’RPF va prendre el poder, fa vint-i-tres anys, els ruandesos s’han enfrontat a grans obstacles, fins i tot mortals, per a participar en la vida pública […]. El clima en el qual tindran lloc aquestes eleccions és la culminació d’anys de repressió’, ha denunciat Amnistia Internacional.

Fins al 2034
A aquest ambient polític enrarit s’hi suma el fet que Kagame havia de retirar-se enguany, quan expira l’últim dels dos mandats presidencials –de set anys cadascun– que permetia la constitució anterior. De fet, el 2010, després dels últims comicis, el dirigent mateix va advertir ‘dels qui persegueixen un tercer mandat’ perquè ‘en voldran un quart i un cinquè’.

No obstant això, l’RPF va engegar una campanya per a convèncer Kagame que es mantingués com a cap del govern, i els fruits d’aquella campanya van arribar el 2015. Gairebé quatre milions de ruandesos van signar una petició perquè el congrés reformés la carta magna amb la finalitat de deixar lliure el camí a l’actual mandatari. Diputats i senadors van obeir, esgrimint que en els sondatges sobre el tema només havien trobat deu persones que s’oposessin a la reelecció.

El 98% dels votants va beneir la reforma constitucional en un referèndum que es va fer el passat desembre i Kagame es va donar per convençut. ‘M’heu demanat que continuï dirigint aquest país més enllà del 2017 i, atesa la importància que li heu donat, no puc sinó acceptar’, va anunciar.

La carta magna esmenada manté el límit de dos mandats, que ara seran de cinc anys en lloc de set, però amb una excepció important: l’actual president podrà aspirar a un altre període de set anys el 2017 i, després, amb el comptador a zero, podrà concórrer a dues eleccions més per a legislatures de cinc anys. És a dir, Kagame podrà allargar la presidència fins al 2034.

Miracle econòmic
Kagame també compta amb el miracle econòmic de Ruanda. Des que va agafar les regnes del país, devastat per un genocidi que va eliminar més de 800.000 tutsis i hutus moderats en només cent dies, l’economia no ha deixat de créixer fins a consolidar un ritme mitjà del 7% en els darrers anys. De fet, molts dels ruandesos que van fugir el 1994 han començat a tornar.

Un altre dels assoliments de Kagame és que el control ferri de les veus opositores li ha permès de mantenir la pau en un context regional de creixent conflictivitat. On Pierre Nkurunziza i Joseph Kabila, els seus veïns de Burundi i la República Democràtica del Congo, van fracassar en el seu intent de perpetuar-se en el càrrec sense vessar sang, el president ruandès ha triomfat.

Tot i així, encara que la comunitat internacional ha airejat les seves crítiques a Nkurunziza i Kabila, en el cas de Kagame han estat més dissimulades. ‘L’RPF ha trampejat aquesta tempesta diplomàtica, per la qual cosa s’espera poca crítica sobre aquestes eleccions presidencials’, ha indicat l’Africa Research Institute.

Per tot això, no és estrany que la victòria de l’actual president es doni per segura. El cap de la missió diplomàtica de la Unió Europea a Kigali, citat per African Arguments, ha arribat a dir: ‘No perdríem diners si apostéssim per Kagame.’ En opinió de l’analista africà Filip Reynjens, consultat pel mitjà alemany DW, ‘si a Rwanda hi hagués una escena política lliure […] el resultat seria molt diferent’.

 

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]