Foto ©Prats i Camps

Rosa Serrano ens rep al seu pis que s’aboca al mercat de Colom i al sol d’un dia de febrer blau i solejat. El pretext d’aquesta entrevista ens el va donar el premi que li acaba de donar la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. Però més que una entrevista, la trobada esdevé conversa informal. Ràpidament ens oblidem del fotògraf i de l’enregistradora. Els records i les anècdotes van saltant d’una banda a l’altre de la memòria. S’emociona quan parla de la feina que va fer a Tàndem. De sobte Rosa s’alça per a ensenyar-nos un dels molts àlbums il·lustrats que va editar. Després busca una carpeta perquè ens vol explicar amb pèls i senyals què va passar amb aquella edició ‘valenciana’ de Harry Potter, però el que apareix és una plagueta de paper amb la maqueta d’un dels llibres de Rondalles d’Enric Valor, amb composició manual, papers retallats i enganxats amb cinta adhesiva, tal com es feia abans de la digitalització. No ho tira, diu, perquè quan va a una escola ho ensenya. Ja cap al final ens diu que ha de fumar una cigarreta. S’alça i ho fa. Estem en el seu estudi. No és gaire gran i és ple de llum i també de records. L’ha d’endreçar, diu, i no perd l’esperança que un dia ho farà perquè ens conta que Carme Miquel li va dir que ella va tardar sis mesos a aconseguir-ho. Hi ha llibres, cadires, un ordinador, una taula austera, guardons. I el sol. El sol de febrer a València. Al suro hi ha frases inspiradores, fotos dels nets i un cartró que és el barret d’Enric Valor. En parlarem de la influència de Valor en la vida i en l’obra de Rosa Serrano. I també de la seua relació problemàtica amb son pare, que la va dur a marxar a París els anys seixanta, i del moment que pren consciència de la llengua, i de l’escola que porta el seu nom a Paiporta.

—Teniu una anècdota amb l’escola que porta el vostre nom.
Sí, una lliçó d’humilitat molt gran. Una vegada hi vaig anar a fer una xerrada i jo no sabia ben bé on anava i vaig preguntar a un home que passava per allà si sabia on era el col·legi Rosa Serrano. I aquell home em va dir, així com de mala manera, i jo què sé, jo vaig a buscar el xiquet, no m’importa el nom de l’escola.

Foto @Prats i Camps

—Sou filla de casa bona. Nascuda a mitjan anys quaranta. Quan decidiu parlar català, que no és la llengua de casa?
La meua casa era un exemple paradigmàtic de diglòssia familiar. Jo sóc nascuda a Paiporta, i vàrem anar a viure a València, però molts caps de setmana anava a Paiporta i a mi em sabia greu que les meues amigues parlaren en valencià i que, quan jo arribava, a mi em parlaren en castellà perquè vivia a València. Això em creava un cert malestar. Un altre moment important va ser quan vam anar amb les Escolàpies de la Gran Via Ferran el Catòlic a una excursió a Igualada, i també, la mateixa història. Arribàrem a Montserrat en un autobús, amb l’uniforme, i ens parlaven en castellà perquè érem de València i deien que no sabíem la llengua. Això a mi em va fer obrir els ulls i ja vaig anar prenent postura.

—Les diferències amb el vostre pare, constructor, no eren només per la llengua. Tant és així que decidiu marxar de casa.
Jo no m’he considerat mai intel·ligent, però la gent diu que una cosa és ser llest i una altra cosa és ser intel·ligent. I és veritat. Jo tinc eixa picardia de saber resoldre les coses de la vida. Era l’època de la descoberta d’un món, d’enamorar-me, i aleshores vaig veure l’oposició radical del pare, que realment em podia amargar la vida. Ell estava a acostumat a una filla perfecta, que era la meua germana, i jo no ho era. Quan vaig veure que la meua tia començava a traure els llençols i les estovalles de casa perquè el meu pare deia que les volia cremar perquè no estava d’acord que jo em casara, vaig pensar que havia de tocar el dos. Va coincidir que la meua germana i el meu cunyat anaven a viure a París, i hi vaig veure una oportunitat. Jo ja hi havia anat dos estius a estudiar francès i tenia relació amb l’Aliança Francesa, i vaig decidir que em buscaria una casa on fer d’au pair i faria classes en l’Aliança. Pensava passar-me tot un any a París. No va ser així perquè vaig tornar en abril del 68. A les vespres de la revolució. En vaig viure la gestació. Recorde que hi havia reunions de la gent valenciana o espanyola que vivien a París i que estaven estudiant o se n’havien anat a guanyar diners, i una vegada a la setmana ens reuníem i fumàvem junts. Era l’època de fumar Bisonte.

—Perquè tornàreu abans d’hora?
Perquè vaig pensar que ja era el moment. Com apareix en moltes novel·les, a vegades l’alliberament de la dona és casar-se, i jo vaig pensar que m’havia de casar. I vaig pensar, de què viuré? Jo havia sigut mestra i vaig pensar que em trauria el títol de professora de francès en l’Escola Oficial d’Idiomes de Madrid perquè a València no n’hi havia, i amb això començaria a donar classes i buscaria feina a Barcelona, en la mateixa escola de monges on havia estudiat ací, i ja podria viure. Jo buscava la meua independència.

—No rebíeu diners de la família?
No, estava en ruptura amb mon pare.

—Com va ser la reconciliació?
Això és molt novel·lesc. Jo vivia a Barcelona, en un piset xicotet, carrer Verdi amunt. Tot això anava en paral·lel al meu distanciament del pare, però ens escrivíem de tant en tant. Eren cartes molt sentides. Jo l’enyorava molt però no afluixava, i ell parlava de la ingratitud i que jo havia fet un camí diferent. Era un home molt polític, de dretes, de la CEDA. I aleshores, quan ja havia tornat a València i ja havia tingut el primer fill, vaig pensar que havia de fer alguna cosa per acostar-me al pare. Allò seria normalitzar la situació, que coneguera el meu marit, que hi haguera una fluïdesa. Vàrem fer una cosa teatral en el club nàutic de València. Allí vaig citar el meu pare i el meu marit i els vaig presentar.

Foto ©Prats i Camps

—Després de viure-hi uns anys, com és la vostra relació amb Catalunya?
Jo sent una admiració molt profunda per Catalunya, perquè hi he viscut moments molt importants. Era un moment de cristal·lització d’idees, de vivències, de compromisos, d’efervescència. Jo ensenyava francès en les escolàpies de Lauria quan ens varen avisar de l’atemptat de Carrero Blanco i que tancaven l’escola. A les onze del matí. I tots corrent. No oblidaré mai de la vida la tornada de les despulles de l’abat Escarré pel carrer d’Aragó, tot vigilat de guàrdia civil vestida d’honor amb aquells plomalls. La pujada a Montserrat. El meu darrer pis de Barcelona era al carrer de Verdi, molt a prop dels Caputxins de Sarrià. Jo vaig descobrir a Barcelona que podia conciliar les meues creences religioses amb la militància nacionalista. Et trobaves gent capdavantera de la pedagogia i eren nacionalistes, i gent capdavantera de la cançó i era Lluís Serrahima, autor de la lletra de la cançó Què volen aquesta gent. Va ser una bona època.

—Quan torneu a València ja ho feu amb la idea de fundar l’escola la Gavina?
A Barcelona em vaig vincular molt a la institució Rosa Sensat. Allí, Marta Mata em deia, quan tornes a València t’has de reunir amb gent de la facultat de pedagogia i heu de muntar una escola. I vaig recollir el guant. En aquest mateix estudi vaig convocar unes quantes persones. Teresa Hermoso, Maria Dolores Aparici, Calixte Juan, Llorenç Giménez, tot un grup de gent, i parlàrem de la possibilitat de muntar una escola que fóra una cooperativa, una escola laica, mixta, amb molta participació, amb una escola paral·lela de pares i la veritat és que la gestació va durar nou mesos. En setembre del 1975 ja vàrem obrir les portes. Les primeres escoles d’aquest tipus havien estat l’escola la Masia i en el 1973, la Comarcal.

—Què us heu endut de l’escola la Gavina?
[esbufega] L’escola no és un concepte, és una realitat humana, és un projecte humà i està trenat de complicitats de dificultats i d’obstacles superats amb bon humor, amb un saber estar. Quan vam començar, tot era molt diferent. Ens van passar anècdotes, sensacions que t’avesen i enforteixen i cohesionen un equip. Te n’explique una: Pensa que obrim l’escola en setembre, i el 20 de novembre, vacances. I quan tornem a classe, jo, mestra de la classe de tres anys, pregunte a les criatures, com és que no hem vingut a l’escola, si no era cap de setmana ni res. Un xiquet alça la mà i diu, és que s’havien mort dos senyors. I un altre diu no, en el meu televisor només n’hi havia un. I eixe dia, dinant en una aula, veiem que les criatures passaven per davant d’un calaix i feien així amb el cap [fa una capada] perquè reproduïen les hores que havien estat davant el televisor en casa veient el dol a Franco.

Foto ©Prats i Camps

—Després de l’escola, creeu una editorial que esdevé un referent en llibre infantil.
Això té una raó molt concreta. Jo m’havia aviciat a una vida molt pròxima als meus tres fills. Era la típica mestra que cada dia a un quart de nou se n’anava amb tots tres a l’escola. Quan els meus fills ja anaven a l’institut, com que jo continuava en la Gavina, havien de dinar sols cada dia, i això no m’agradava. Llavors vaig pensar, he de buscar-me un altre treball que estiga també al servei de la llengua i la normalització i la cultura i tot això, però que em permeta anar a dinar a casa. I vaig pensar, seré editora i faré llibres en valencià. I una altra vegada, tots ací, en aquest estudi, una altra reunió, amb gent diferent, per a crear una editorial.

—Des del primer moment vàreu tenir clar que faríeu llibres per a xiquets i per a joves?
Sí, sí. Sempre. No sabia que algun dia faríem coses per a adults. Abans de posar en marxa l’editorial vaig pegar una mirada al panorama editorial valencià. Bromera havia nascut tres o quatre anys abans i ho feia bé. Treien llibres bons, alguns ja els llegíem en la biblioteca de l’escola. Però Bromera començà amb literatura juvenil. D’infantil no n’hi havia i jo estava enamorada de la literatura infantil.

—Un viatge gairebé casual a la Fira del Llibre de Bolonya us va donar l’empenta definitiva.
Sí, mira, va ser com Sant Pau. Vaig pensar que, realment, els lectors es fan des de la infantesa i vaig descobrir la riquesa de la literatura infantil i que un bon llibre ha de poder agradar igual a un adult que a una criatura. I ara hi ha una tendència de fer llibres que són sense edat. Mira, mira quines coses tan boniques. [S’alça i ens ensenya un llibre il·lustrat de la Caputxeta on el llop s’ennuega amb un caramel que ella li dóna.]

—I de Bolonya porteu la idea de la Rateta Marieta, que va esdevenir un fenomen.
Sí. Una col·lecció amb un mateix personatge, que no toque tòpics educatius, que agrade a les criatures, que tinga musicalitat i que cree la ficció que els menuts saben llegir, tot i que en realitat recorden la lectura de la mare o de la mestra. Que haja tingut tant d’èxit, commou. Està traduïda al castellà i al francès.

—Com vàreu viure la venda de Tàndem a Bromera?
D’una manera pràctica. Teníem dificultats econòmiques perquè era el moment de la crisi. Jo em jubilava i li deixava una papereta tremenda a la meua filla. I vaig pensar a buscar algú que pujara al vaixell i que assumira que l’havia de capitalitzar. La meua relació sempre ha sigut de molta admiració a Josep Gregori i ell s’ha comportat amb molta dignitat i molt de senyoriu.

Foto ©Prats i Camps

—El nom de Rosa Serrano està lligat en certa manera al d’Enric Valor.
Em va marcar molt. El vaig conèixer l’any 1975, quan es va fer la primera Escola d’Estiu del País Valencià. Abans li havia telefonat perquè jo utilitzava les rondalles amb els meus alumnes de l’últim cicle de sisè de primària, però com que eren un poc pesades perquè hi havia molta descripció de botànica, ocells, tradicions, vestimenta –que Enric Valor s’ho sabia tot–, li vaig dir que volia fer una adaptació de les rondalles per a les meues xiquetes i xiquets. I ell em va dir que no. El motiu que em va donar és que ell no buscava un lector model, sinó salvar l’idioma. L’interès d’Enric Valor era estrictament lingüístic, salvar l’idioma, em va dir.

—Però finalment sí que les adaptàreu.
Al cap d’un temps em va telefonar per dir-me que alguna gent li havia fet la mateixa petició que jo. Aleshores vàrem decidir que jo podaria, com una jardinera, les rondalles. En llevaria la part descriptiva, donaria més agilitat al text, no pervertiria ni una paraula. Crec que vaig llevar un adjectiu que em molestava molt. Jo per a això sóc molt pesada, en el sentit que si vull que gaudisquen de la lectura, per què els he de posar cap pedra? Quan jo n’acabava una, la portava a la seua casa, ell s’asseia darrere de la taula i jo em posava a llegir-la tal com havia quedat. 36 rondalles del corpus d’Enric Valor. 36 vegades, quan vaig acabar de llegir em va dir el mateix: ‘Ha quedat molt guapeta.’

—Totes aquestes anècdotes i més, les podrem llegir en unes memòries de Rosa Serrano?
Les començaré prompte. He notat que fins enguany ningú no me les demanava, però en pocs dies m’han cridat tres persones diferents per preguntar-me quan les escriuré. He pensat que sempre estem en la trampa del feminisme, i m’he dit, Rosa, has viscut molt, has viscut experiències molt diverses, anècdotes que poden fer amè un treball memorialístic. Implicaràs molta gent, pots donar peu que molta gent diga que hi ha dones estupendes per la Ribera i per la Safor i pel Maestrat… Han d’aflorar, les experiències de les dones, han de ser llegides. Ara acabaré una faena i ja he pensat el procediment i el sistema per escriure-les.

Foto ©Prats i Camps

—El vostre pas pel Consell Valencià de Cultura va ser un poc accidentat.
Va ser molt apassionant. I molt angoixant. La meua secretària sap les vegades que vaig arribar a Tàndem plorant a llàgrima viva. De la tensió. Estar en una reunió amb Xavier Casp i uns quants com ell. Jo tenia la complicitat màxima de Ramon Lapiedra, però la resta era diferent i jo no tenia tanta preparació. Ara la puc tindre. Has d’aprendre a no irritar-te, a fer preguntes sibil·lines, que les formes en un fòrum així, de debat intern, amb gent de pensaments diferents, són d’una manera. Em vaig sentir molt útil mentre parlàvem de la llengua. Jo citava Enric Valor i això a Xavier Casp el posava a parir. Deia: ‘Total, què ha fet eixe senyor, uns quants contets.’ Era una cosa tremenda. Quan ja estava aprovat el dictamen i tot això, vaig pensar que per haver d’opinar sobre el traçat d’una nova branca de l’autovia a Sogorb que passava per uns camins de l’època romana, ni sóc arqueòloga, ni entenia de res. I m’ho vaig deixar.

—Darrerament heu estat a punt de formar part del Consell Rector de la nova radiotelevisió. Què va passar finalment?
M’ho va proposar Antonio Montiel de Podem i li vaig dir que no. En un primer moment em va fer il·lusió perquè és un mitjà molt interessant i de veritat que es poden fer moltes coses i sí que em veia capaç d’aportar idees. Però al segon dia em va començar a cridar gent. Uns em deien que acceptara, altres que no. Vaig pensar que això no seria gens plàcid, que seria entrar en un lloc complicat. Antonio Montiel va entendre la meua negativa.

—Esteu molt connectada amb l’actualitat. Com viviu tots aquests casos de sentències fetes a mida de segons qui?
Amb molta indignació. És que, realment, crec que hi ha un nivell de mobilització violenta inferior a la provocació que reben certs sectors de la societat. Amb tot això que passa, crec que hauríem d’eixir al carrer cada dia. Ens estem acostumant. Com si tota acció humana pogués anar acompanyada de vandalisme ètic.

—Creieu que es tancarà mai aquesta època?
Jo crec que ara hi ha més filtres i la transparència és obligada. L’entorn els fa ser transparents. No es poden acumular càrrecs, però malauradament, la condició humana comporta tot això. Com és possible que la senyora Mato obrira la porta del garatge de sa casa, es trobara un jaguar però no sabia com havia arribat a tot allò. És un insult a l’esforç de cada dia de tanta gent, de tantes persones que passen dificultats. I la casa reial es quedarà tocada. No és fàcil esborrar-ho.

—Suposem que el millor el guardeu per a les memòries, però quin titular posaríeu a la vostè vida?
Les circumstàncies, els temps que he viscut, m’han obligat a ser una dona polièdrica. He fet de tastaolletes. Segurament ho he fet tot a un nivell de no excel·lència, però he tocat molts pals. L’escola, l’edició, els col·lectius feministes, l’animació a la lectura.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]