Richard Sennett i la ciutat

El sociòleg Richard Sennett (Chicago, 1943) és un pensador de referència. Ha estat professor a universitats tan prestigioses com el Massachusetts Institute of Technology, Cambridge, Harvard, la Universitat de Nova York i la London School of Economics. El 1976 va fundar l’Institut Novaiorquès d’Humanitats a la Universitat de Nova York, juntament amb Susan Sontag i Joseph Brodsky. També ha estat consultor de les Nacions Unides en qüestions d’urbanisme i va fer una carrera musical notable com a violoncel·lista. Darrerament ha treballat en tres assaigs que formen la trilogia ‘Homo Faber’: The Craftman (‘L’artesà’, 2008), Together: The Rituals, Pleasure, and Politics of Cooperation (‘Junts: Els rituals, els plaers i la política de la cooperació’, 2012), encara sense traduir al català, i Building and Dwelling: Ethics of the City (2018), Construir i habitar, acabat de publicar en català per Arcàdia editorial.

Tal com explica en la introducció del llibre Construir i habitar, les tres darreres obres que ha escrit exploren la idea de fer, per això n’ha dit ‘Homo Faber’. En el primer volum Sennett va estudiar l’artesania, especialment la relació que s’estableix entre el cap i la mà. En el segon llibre estudiava la cooperació associada a la feina ben feta. I en aquest tercer de la relació entre la manera com es construeixen (i es proposen) les ciutats i com hi viu la gent.

Al llarg del segle XX s’ha tendit a oblidar que històricament la idea de ciutat es referia a dos conceptes: d’una banda el lloc físic, de l’altra les percepcions, conductes i creences. Els francesos van designar-ho amb dues paraules: ville (corresponent a la ciutat en general) i cité (corresponent al caràcter de la vida d’un barri, als sentiments de la gent envers els veïns, els desconeguts i els lligams amb un lloc). Sennett ho resumeix així: «L’entorn construït és una cosa, i com la gent que l’habita n’és una altra».

Parla de ciutat ‘sinuosa‘, perquè és diversa, plena d’immigrants que parlen dotzenes de llengües; perquè les desigualtats hi són evidents; per les tensions que conté… I es demana si la ville (l’espai físic) pot resoldre aquestes dificultats. També parla de ciutat ‘oberta‘ com a sistema que permet d’encaixar els elements estranys, els curiosos, els possibles. I diu Sennett: ‘Quan la vida és oberta, passa a tenir moltes capes.’ Una ciutat oberta contra l’amenaça del totalitarisme, que deia Popper.

Sennett recorda que aquests darrers anys la tecnologia ha fet un procés de transició i ha passat d’un estat obert a un de tancat. Citant Yochai Benkler, explica que, mentre el primer quart de segle d’internet va ser un sistema integrat de sistemes oberts capaç de resistir la pressió de qualsevol autoritat centralitzada, actualment anem canviant cap a una internet que facilita l’acumulació de poder per part d’un conjunt relativament petit d’agents estatals i no estatals. L’era tancada d’internet consisteix en uns quants monopolis que produeixen les màquines i els programes que es dediquen a l’extracció d’informació en massa.

Richard Sennett també parla de ciutat ‘modesta‘. I explica la manera com ha evolucionat en ell aquest concepte i com el veu ara: «Un urbanisme proactiu es pot combinar amb la modèstia en l’aspecte ètic. ‘Modest’ no vol dir encongit i servil; l’urbanista hauria de ser un company de l’urbanita, no el seu criat; alhora crític amb com viu la gent i autocrític amb el que ell o ella construeix. Si es pot forjar aquesta relació entre cité i ville, aleshores la ciutat pot obrir-se.»

I finalment es torna a fer una pregunta recurrent: «L’ètica pot determinar el disseny de la ciutat?»

Les escletxes i els buits

Richard Sennett al CCCB va sorprendre, dialogant amb l’arquitecte Carles Muro (un dels noms que apareixen als agraïments de Construir i habitar), conversa que va obrir aquest darrer i desè Kosmopolis. Sennett es va mostrar un home brillant, expeditiu també, i sobretot original a l’hora de prendre un punt de vista sobre la relació de l’home amb el seu entorn, amb la seva ciutat.

Un dels moments que poden fer entendre millor el pensament de Sennett és quan va posar un exemple pràctic de com pot condicionar una comunitat la construcció d’un element socialitzador d’una ciutat. Treballant a Nova York com a consultor de planificació, es va trobar el cas d’un projecte que consistia en la construcció d’un mercat per a hispans amb pocs recursos. Els consultors es demanaven si el mercat havia d’estar al centre de la comunitat o als límits. Si el mercat se situava al centre, només el farien servir els hispans de la comunitat. Però si l’instal·laven al llindar de la comunitat, podria atraure una altra espècie de persones, que no fossin hispans i pobres. Seria la manera que diferents comunitats es barregessin. ‘Vam cometre un error garrafal: vam considerar que era més important el recurs que tothom es conegués que optar per barrejar les persones que es trobaven als límits i generar una situació més ambigua, on hi hagués diferències de comprensió, escletxes i buits. Potser és un exemple molt trivial per a explicar la manera com les ciutats es poden construir per tancar la gent dins aquesta noció de totalitat (viure amb les persones que ens poden comprendre) o intentar obrir l’espai a altres persones i tenir experiències incompletes.’

Segons Sennet: ‘La noció de plenitud, on tot es troba cobert, és una noció infantil, és allò que desitgen els nens. A mi sempre m’ha interessat la noció d’allò que és incomplet. Perquè allò que és incomplet no és un fracàs, és la condició de la vida. Per això hi ha persones tan diferents. Però també considero que és una cosa que és en el nostre interior. No és possible en la vida adulta viure sense buits ni escletxes. Allò que podem pensar en l’àmbit pràctic de les ciutats, com a urbanista puc pensar d’una manera més pràctica com el coneixement profund, fenomenològic podria desenvolupar-se en l’entorn construït.’

Podeu recuperar el diàleg complet de Richard Sennett i Carles Muro en aquest vídeo.