‘Entre els qui diuen que l’1 d’octubre no es voti i els qui volen votar, els demòcrates no som neutrals.’ Amb aquesta contundència es va expressar en un debat organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu el militant de base dels comuns Ricardo Huelamo. S’adreçava fonamentalment a Xavier Domènech (Catalunya en Comú) i Núria Parlón (PSC). Huelamo havia militat a la Lliga Comunista Revolucionària des que fou fundada fins que es va dissoldre i des d’aleshores no ha militat en cap altre partit. Avui es considera ‘lliure i independent’, però participa en tot el ventall de les forces d’esquerra. Des dels debats de la CUP Barcelona sobre com encarar les eleccions municipals fins a les assemblees de Barcelona en Comú, passant per trobades d’EUiA i els cercles de Podem Catalunya. Això últim, diu, a petició dels seus amics de Madrid. El 8 d’abril va participar i votar com a inscrit en l’Assemblea fundacional de Catalunya en Comú. Parlem amb ell sobre la intervenció que va fer en defensa del referèndum unilateral i sobre el paper dels comuns i les esquerres espanyoles davant el referèndum.

La vostra intervenció al debat ‘L’esquerra a la cruïlla’, en la UPEC, va ser molt aplaudida. A més, ha tingut molta repercussió tant als mitjans com a les xarxes. Us ha sorprès?
—Sí, molt. Hi ha un precedent de fa dos anys en un debat amb Oriol Junqueras, Gemma Ubasart, [Joan Josep] Nuet, Joan Herrera i Quim Arrufat. Érem a l’inici del procés i vaig fer una intervenció sobre la necessitat del referèndum unilateral i el procés constituent. És veritat que hi ha crítiques i molts interrogants que ha de resoldre el govern, però no em pensava que aquesta vegada tingués la repercussió que ha tingut.

Una de les coses que vau dir va ser que votaríeu però que no ho faríeu com a ‘crossa del PDECat’. Què volíeu dir?
—Convergència no ha estat mai independentista. De fet, ni tan sols va donar suport a l’esmena de Letamendía, d’Euskadiko Ezkerra, a la constitució del 78 que parlava del dret d’autodeterminació de les nacionalitats històriques. El salt es produeix quan el Tribunal Constitucional, el 2010, tanca la porta a l’estatut de Maragall i hi ha un procés, juntament amb el 15-M, de radicalització nacional i social. El 2012 Artur Mas, molt hàbilment, cavalca l’onada. En aquest sentit es tornen independentistes, però sempre he tingut recel sobre si arribarien fins al final.

Què us preocupa?
—Han treballat malament, perquè si la defensa dels drets democràtics de Catalunya s’hagués lligat amb les reivindicacions socials i econòmiques de sectors vacil·lants, sobretot del sector metropolità i de classes populars, l’arrelament de la solució del referèndum com a manera d’exercir el dret d’autodeterminació de la nació catalana hauria estat imparable. I això no ha estat així per part de Convergència o del PDECat. Jo sempre he defensat una tradició que ve de Salvador Seguí, Juan Andrade i Andreu Nin, que lliga el dret d’autodeterminació com a reivindicació democràtica ineludible amb tots els elements econòmics i socials.

Quan sentiu dirigents dels comuns assegurant que el referèndum del primer d’octubre pot ser una estratègia per a rentar la cara de la dreta catalana, què us sembla?
—No és correcte. Jo he marxat amb Areilza i Ruiz-Giménez en l’últim tram de la dictadura defensant reivindicacions democràtiques. A mi no m’importa marxar amb Puigdemont o amb Mas demanant el dret democràtic d’autodeterminació de Catalunya. És una reivindicació justa, jo vaig amb qui calgui. Hem de ser els millors i més conseqüents defensors d’aquesta reivindicació. Ells [PDECat] poden intentar maniobrar o cavalcar l’onada com el 2012, però això és responsabilitat seva. Nosaltres no ens podem acollir a aquests arguments per no ser conseqüents.

I quan sentiu Xavier Domènech o Ada Colau preguntar per les garanties que tindrà el referèndum, què penseu?
—Per favor… En el xoc de legitimitats entre l’estat i el govern català que representa l’1 d’octubre no es pot ser neutral. A la legalitat espanyola, que és la constitució tancada i irreformable, s’hi ha de contraposar la legitimitat i la legalitat votada al Parlament de Catalunya amb majoria independentista. Això és la sobirania del parlament català i això és el que hem de defensar els demòcrates a Catalunya.

Les bases dels comuns són més favorables al referèndum que no els seus dirigents?
—Jo als plenaris hi he trobat força suport. No sé si majoritàriament, perquè la gent que ve d’Iniciativa ha tingut un retrocés històric en la defensa que feia el PSUC del dret d’autodeterminació. Hi ha hagut una dimissió històrica de treballar aquest dret en els sectors populars i a l’àrea metropolitana. Hi ha hagut un retrocés de sectors amplíssims que històricament havien defensat aquest dret i això també es reflecteix a Catalunya en Comú. Però també hi ha una part força àmplia de gent partidària del referèndum encara que fos unilateral. Aquesta batalla dins els comuns, la continuaré lliurant fins al final perquè facin una crida a votar al referèndum, treballin i s’hi impliquin.

Els votants dels comuns aniran a votar el primer d’octubre?
—No sé si la majoria, però pel que he anat veient en els debats tinc la sensació que serà un percentatge molt alt dels comuns que hi participarà. De fet, Barcelona en Comú al barri de Sants ha potenciat una plataforma unitària de dotze organitzacions per a aconseguir la màxima participació en el referèndum. Hi ha la CUP, ERC, Barcelona en Comú, Stop Mare Mortum i més organitzacions del barri, juntament amb l’ANC i Òmnium. Em sembla una iniciativa molt positiva i si es materialitza a tots els barris hi haurà un percentatge molt alt dels comuns que votarà.

Com valoreu l’actitud de Pablo Iglesias respecte del referèndum?
—Per favor… Rectificar és de savis, però rectificar tan ràpidament fa que perdis la credibilitat. Hi ha una cosa a l’esquerra que posa molt nerviós: no s’entén la qüestió nacional. I la ideologia dominant del PP d’una única sobirania i una sola nació és hegemònica a l’estat. Pablo Iglesias ja ha tingut tres o quatre posicions diferents respecte de Catalunya. Va començar criticant en Mas de manera ferotge i posant els de la CUP al mateix nivell en la seva primera visita. Després les relliscades ètniques i essencialistes durant aquella campanya nefasta de Catalunya Sí que es Pot; després va definir Espanya com a plurinacional; després Errejón anava fins i tot a favor del referèndum unilateral i ell no… Ha canviat tantes vegades que el problema ja no és què diu, sinó la credibilitat. Fins i tot Podem Catalunya ha avançat més. Recordo quan vaig debatre amb Albano-Dante Fachin abans del 27-S i no entenia ni que Catalunya fos una nació i tingués el dret d’autodeterminació.

Es pot defensar la solució federal sense defensar el referèndum?
—No. D’això ja en vaig parlar amb Miquel Iceta. Li vaig preguntar: ‘Què heu fet vosaltres en trenta anys per avançar cap a una solució federal?’ Res, havien recentralitzat en comptes de desenvolupar la constitució en un sentit més obert i aprofundint en la possibilitat de fer més referèndums consultius. La solució federal consta de dos principis elementals: ha de ser pactada i ha de ser en pla d’igualtat. No n’hi ha cap, d’aquests principis: s’ha retrocedit. Si no és possible un referèndum pactat, encara ho és molt menys la solució federal.

Per què creieu que un federalista hauria de votar a favor de la independència l’1-O?
—Si és conseqüent, un federalista ha de votar sí. Jo he defensat sempre el federalisme com a solució més adequada perquè aconseguia la unitat de classe i la possibilitat d’un desenvolupament econòmic més gran per a satisfer les necessitats del conjunt de la població. Però he arribat a la conclusió que no és possible amb aquest govern, aquest estat i la ideologia dominant que existeix de defensa d’un sol país, una sola sobirania, una sola nació i ‘por el imperio hacia Dios’. És inviable una solució federal sense que Catalunya sigui independent. Com deia Miquel Caminal, del fet de ser sistemàticament federalistes hem arribat a la conclusió que, en la situació concreta actual i analitzant la realitat de l’estat espanyol, per poder tenir una possible solució federal en una segona fase –cosa que molts independentistes també es plantegen– cal un pacte entre iguals.

Entenc, per tant, que teniu previst de votar ‘sí’.
—Sí, sí, ho tinc claríssim. Perquè és la manera de reforçar els mecanismes perquè altres nacionalitats puguin exercir l’autodeterminació, perquè vull avançar en la ruptura democràtica amb el règim del 78 que ja és mig mort i perquè vull que s’avanci cap a un procés constituent per discutir sobre tot. Crec que cada generació de quaranta o cinquanta anys ha de fer un procés constituent per tornar a capgirar-ho tot. Si hi ha un referèndum amb una participació majoritària i, com deia l’altre dia Xose Manuel Beiras, ‘clavem una hòstia a l’estat’, avançarem. És un desafiament a l’estat per exercir la democràcia que ens pot fer avançar en la resta de plans.

Què creieu que passarà?
—Ja m’agradaria saber-ho. Aquest matí [ahir] he sentit les declaracions de Soraya Sáenz de Santamaría i Mariano Rajoy. No és que no se n’adonin o hagin d’anar a cal psiquiatre. És qüestió d’interessos, del que significa Catalunya per al desenvolupament del capitalisme espanyol. La tossuderia i l’esforç que faran a tots els nivells són màxims.

Fins a la suspensió de l’autonomia o la intervenció militar?
—No crec que s’arribi a aquests nivells. Malgrat totes les crítiques que es poden fer a Podem, sobretot en la qüestió nacional, és cert que han ajudat a fer que cada vegada més gent en altres llocs de l’estat entengui que la solució és la votació i comencen a entendre els catalans. En aquest sentit, penso que el cost polític per al PP seria massa alt i no crec que optin pel 155 ni per una repressió directa. Més aviat hi haurà amenaces a funcionaris, a la gent dels col·legis o als voluntaris. Ja han començat, per exemple, a amenaçar les empreses que fan les urnes.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]