Report diari sobre el coronavirus: Es manté la pressió a les UCI i preocupa l’augment dels contagis a les Illes

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat.

En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors.

Què ha passat avui?

Acaba de començar la Setmana Santa i els indicadors sanitaris trigaran uns catorze dies a reflectir el relaxament de les mesures, però algunes de les dades ja són preocupants. És el cas de les Illes, on aquest cap de setmana hi ha hagut el doble de casos detectats que el cap de setmana anterior. L’assessora del govern en matèria de desconfinament, Marga Frontera, ha advertit de l’augment del 50%: 102 de notificats aquest cap de setmana, que contrasten amb 58 de fa set dies. La incidència acumulada s’ha enfilat a 56,90 casos per 100.000 habitants. Segons Frontera, l’augment de la mobilitat també ha fet que hi hagués més contactes estrets, és a dir, contagiadors potencials, que han de fer quarantena. A més, la pressió a les UCI continua essent elevada. A Catalunya torna a pujar per sobre dels 400 pacients, i també hi ha una norantena d’ingressos més a planta, mentre que al País Valencià es manté estable. No hi ha cap gran descens, i les dades podrien empitjorar aquests dies.

Quant a la vaccinació dels més grans de vuitanta anys, la Conselleria de Sanitat del País Valencià ha informat que el 65% de persones d’aquest grup vulnerable ja han rebut almenys la primera dosi del vaccí, i que un 38% ja les han rebudes totes dues. En canvi, a Catalunya, en aquest grup dels  més grans de vuitanta anys, han rebut la primera dosi el 36,7%, i totes dues el 22,8%. Tanmateix, la metodologia per a comptabilitzar-ho no és clara, perquè no s’explica si aquests percentatges tenen en compte persones més grans de vuitanta anys que viuen en residències o no. A Catalunya Nord, s’hi faciliten les dades de persones més grans de setanta-cinc anys: un 51,2% té si més no una dosi i un 29,8% totes dues.

En el capítol de pobresa energètica, avui s’ha fet públic un acord entre ENDESA i les administracions catalanes per a assumir el deute de 35.000 famílies vulnerables, que puja a 38,7 milions d’euros. Això beneficiarà un sector de la població molt castigat per la crisi econòmica arran de la pandèmia. S’espera que aquests mesos la situació s’agreugi i més famílies tinguin dificultats per a pagar la factura de la llum. De fet, l’acord preveu que d’ençà del primer de gener del 2021 la meitat de la factura d’una família vulnerable l’assumeixi l’empresa i l’altra meitat la Generalitat i els ajuntaments.

Avui s’han fet públiques les dades de l’Enquesta de Serveis Municipals 2020 de Barcelona, que indiquen que un terç de la població se n’aniria a viure fora de la ciutat si pogués, a causa de la pandèmia. La satisfacció de viure a Barcelona, un indicador que sol ser estable, cau quatre dècimes i amb un 7,3 registra la pitjor nota de la sèrie, d’ençà del 1995. És una dada que mostra com la crisi sanitària, el confinament i les restriccions que hi ha hagut l’últim any canvien la percepció dels ciutadans.

Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

Als Països Catalans hi ha 1.006.179 casos, 29.544 morts i hi ha 553 pacients a les UCI:

Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials [Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Andorra].

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.

A tot el món, les darreres xifres són de 128.008.022 casos confirmats i  2.799.221 morts. Del total de casos, 103.187.047 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els cinc estats més afectats són:

–Els Estats Units d’Amèrica, amb 30.973.414 casos i 562.588 morts;
–El Brasil, amb 12.534.688 i 312.299 morts;
–L’Índia, amb 12.092.615 casos i 162.123 morts;
–L’estat francès, amb 4.545.589 casos i 94.596 morts;
–Rússia, amb 4.528.543 casos i 98.033 morts.

–A l’estat espanyol: 3.270.825 casos i 75.199 morts.

La píndola d’en Jordi Goula: ‘A la nova CaixaBank hi sobren set mil treballadors’

Avui a les llistes de l’ÍBEX no hi cerqueu les accions de Bankia. Ja no hi són. Bankia va deixar d’existir sobre el paper divendres. CaixaBank ha apuntat al registre mercantil el procés d’absorció de l’entitat rescatada i des d’ara funcionaran com una de sola. L’estrella blava de Miró ja lluu a les Torres Kio de Madrid. Tot un símbol. Els madrilenys en fan una interpretació, nosaltres una altra. Per això la majoria dels diaris de la capital espanyola feien ahir entrevistes a José Ignacio Goirigolzarri, el nou president de l’entitat.

Va ser l’home mediàtic del dia a Madrid. Parlava de moltes coses, però la pregunta més punyent era què en faria, de la gent que li sobrava. Ell hi passava per alt i s’estimava més de recordar que a l’accionista de Bankia l’operació li ha anat molt bé, perquè la cotització ha pujat d’un 69% en borsa d’ençà del dia previ a l’anunci de l’operació. Però quan el periodista de l’ABC hi insisteix dient: “Entenc que no descarta acomiadaments forçosos…”, Goirigolzarri li respon que no, però hi afegeix: “Tenim la voluntat que, tant com sigui possible, la gran majoria siguin baixes basades en la voluntarietat. Què passarà al final dependrà de les negociacions i l’evolució dels moments.” Era la frase del titular de l’entrevista. I és natural: és l’aspecte que més preocupa, perquè ambdues entitats ja han despatxat molta gent aquests últims anys, a conseqüència d’absorcions successives.

Passat Setmana Santa, l’entitat resultant de l’operació, la més gran de l’estat espanyol, encararà la negociació amb els sindicats per a dissenyar un procés d’acomiadaments i tancament d’oficines que afectarà milers de treballadors de tots dos bancs. El conseller delegat, Gonzalo Gortázar, ha evitat de dir xifres sobre la dimensió de la retallada, fins que no hagi conversat amb els representants dels treballadors. Però els mitjans ja parlen d’una xifra, provinent de fonts sindicals, que calculen que serà entre set mil i vuit mil treballadors. Com es triarà qui ha de plegar? Els sindicats pensen que serà com sempre, posant un llistó a l’edat. Fins i tot ja han fet càlculs partint d’aquest criteri.

Segons les seves dades, dels 4.600 treballadors de totes dues entitats nascuts abans del 1966, uns 3.000 corresponen a la plantilla de Bankia i 1.600 a CaixaBank. Per sota d’aquestes edats i fins als que tenen cinquanta anys hi ha 1.500 persones més. Geogràficament, les mateixes fonts apunten que, dels més grans de cinquanta-quatre anys, uns 1.600 corresponen a la xarxa d’oficines de Madrid. Després d’aquella comunitat ve Catalunya, amb 975 treballadors, i el País Valencià i Andalusia, totes dues amb uns 500. La resta de comunitats espanyoles té plantilles molt més joves. Entre totes, només 1.000 treballadors d’aquestes franges. Els treballadors entre cinquanta-tres anys i cinquanta (1.600 en total), també es concentren en gran part a Madrid i a Catalunya.

Mentre es parla del tancament d’unes mil oficines, després de les últimes instruccions de la Comissió de la Competència, cal recordar també que els serveis operatius centrals, tant de CaixaBank com de Bankia, es troben entre Barcelona i Madrid. Després de la fusió, a poc a poc anirà desapareixent una de les dues divisions de serveis centrals, per unificar-se. Quanta gent? D’on?… En aquests departaments hi ha en total uns 5.300 treballadors, dels quals uns 3.000 corresponen a CaixaBank i 2.300 a Bankia. I això és el que se sap fins ara sobre les retallades de la nova entitat.

Probablement posaran el llistó de les baixes a cinquanta anys o cinquanta-cinc, per bé que, en aquest cas, cal pensar que les condicions monetàries per als afectats seran bones. Però topem una altra vegada amb aquest llistó que s’aplica habitualment a tot arreu i gairebé mai amb condicions bones com les de CaixaBank, ans al contrari. Recordem que a l’estat espanyol ara tenim 900.000 treballadors en ERTO, que ja veurem com acabaran i quines franges d’edat seran les més perjudicades.

I és bo de parlar d’això perquè l’estat espanyol és a la cua d’ocupabilitat entre els més grans de cinquanta-cinc anys dins els països de l’OCDE. Concretament, a final de 2019 –últimes dades homogeneïtzables a tots els països, abans de l’impacte de la pandèmia–, l’estat espanyol ocupava una posició intermèdia en el conjunt de l’OCDE, amb una taxa d’activitat del 62,6% en el grup d’edat de 55 anys a 64, per sota del 64% que presenten de mitjana a la resta de països.

No obstant això, aquesta participació cau en picat a l’estat espanyol en els més grans de 65, en què la taxa d’ocupació arriba tot just al 7%, contra el 27% que registren de mitjana els països de l’OCDE en el segment de 65 anys i 69. És a dir, l’ocupabilitat i ocupació en la població per sobre de l’edat legal de jubilació és a Espanya gairebé quatre vegades menor en comparació amb la mitjana dels països més desenvolupats. L’escassetat d’oportunitats dels qui arriben a 55 anys i han de cercar feina o canviar d’empresa s’observa en el gran volum de desocupats d’aquesta edat que, a més, fa més d’un any que proven de reinserir-se en el mercat laboral.

I Catalunya? El fet és que, amb dades de l’Eurostat, l’INE i l’Idescat, Catalunya en surt una mica més ben parada que no la resta de l’estat. La taxa d’ocupació de 55 anys a 64, el 2019 a Catalunya era del 58,1%, dos punts per sota de la zona euro i 4,3 punts per sobre de l’estat espanyol (53,8%). Ara, el fet d’estar millor que a l’estat espanyol –que no és pas cap bona referència– no ens ha de fer oblidar que el 2020, els més grans de 55 anys eren només el 18% dels ocupats totals a Catalunya i, en canvi, els desocupats d’aquesta franja d’edat eren el 27% del total. Són més de 60.000 persones a qui no es donen pràcticament oportunitats i si van desapareixent de les llistes de desocupats és perquè, majoritàriament, es retiren de l’activitat i fan créixer la llista d’inactius.

He parlat de la Caixa perquè és l’exemple més recent. I, probablement no és el més adequat per a aquesta xacra dels acomiadaments als 50-55 anys, perquè els afectats, econòmicament, en sortiran ben parats; però sí que és adient per a recordar que a partir d’una edat els treballadors sembla que deixin d’existir. I això ens fa molt diferents de l’Europa on hem de mirar. Però sembla que costa molt…