En qualsevol debat polític d’una certa importància, és lògic i natural que els contendents intenten imposar les seues posicions i facen esforços per rebaixar el sentit de les posicions dels adversaris. Això no hauria d’alarmar ningú. Al capdavall, la democràcia és un joc de contrapesos, un constant ball de majories i minories que generalment no són estables durant gaire temps.

Com era previsible, a mesura que s’acosta el moment de la convocatòria del referèndum –cosa que passarà aquesta setmana gairebé amb tota seguretat–, la tensió política, i per tant dialèctica, amb alguns dels partidaris que Catalunya continue formant part d’Espanya, va creixent notablement. Tothom és conscient que el referèndum és el desllorigador de la situació. Una participació important i un resultat clar del sí, combinats, farien que el Principat deixàs de ser una comunitat autònoma d’Espanya. La proclamació de la república seria inevitable i per això estan tan neguitosos, a Madrid i Barcelona, els qui ho volen evitar.

Tanmateix, resulta molt més que curiós que faça set anys que repetesquen el mateix concepte: que la independència no és possible. Amb qualsevol excusa consideren que el procés ha mort. Però no ho fan discutint el model d’estat que es vol crear o les raons per les quals el país ha arribat a aquest punt. El gran error, immens, que han comès ha estat fiar-ho tot a dir que això no és possible.

Políticament parlant, l’argument és d’una pobresa extrema. Gairebé insultant per als conciutadans qui sí que volem proclamar la república. Però encara és més sorprenent la insensatesa de fiar-ho tot només a això. Vivim en un món on s’han fet possibles coses infinitament més difícils. Tots hem vist en directe com es feien independents petits països que desafiaven un dels dos superpoders nuclears mundials. O desaparèixer la frontera entre Portbou i Cervera. Hem vist reunificar-se una Alemanya que era el símbol, i el sentit, de la guerra freda. Hem vist els nord-americans elegir un president afroamericà quan només feia quaranta anys que havien estat abolides les darreres lleis segregacionistes. Hem vist com la voluntat dels insubmisos liquidava el servei militar obligatori. I hem pogut veure homes casats amb homes i dones casades amb dones, amb tota normalitat. També hem vist com el poble del Regne Unit decidia d’abandonar la Unió Europea, amb normalitat democràtica. I com s’enfonsava el règim de l’apartheid per la pressió del món i la valentia dels seus ciutadans. Precisament Mandela ho va deixar clar d’una vegada per sempre: ‘Impossible és allò que no pot passar fins al moment que passa.’

L’unionisme podia haver triat vies interessants i enriquidores per a confrontar al creixement de l’independentisme. Una part, si més no, de l’unionisme podia haver posat sobre la taula un pla alternatiu per a Espanya, una oferta concreta per a retenir Catalunya, un canvi que fes creïble que hi havia alguna esperança si ens quedàvem. Hi han renunciat totalment i s’abracen cada dia a la idea que això no és possible.

Ho deien, ja, quan es féu el referèndum d’Arenys de Munt. Ho deien quan es féu la manifestació del 10-J. Ho deien quan Barcelona va rematar amb un gran èxit les consultes. Ho deien cada Onze de Setembre. Ho deien quan es va omplir el Camp Nou. Ho deien quan es va fer el 9-N. Ho deien quan es va aconseguir unir Junts pel Sí i quan es van fer les eleccions. Ho deien abans de la moció de confiança i del pressupost. I no s’han mogut de lloc. Repetint una vegada i una altra que la independència no és possible mentre cada dia és més a prop i els fets ens donen la raó als qui ja ho anunciàvem fa deu anys.

Un axioma bàsic de la política és no despertar el teu contrincant quan veus que s’equivoca. Però ara falta tan poc temps i ells tenen tan poc marge de maniobra que explicar-ho no fa mal. Al contrari. Si ho explique és perquè tothom recorde que no ens diuen res de nou, res que no hagen dit aquests deu anys darrers. Que s’ha demostrat que fer servir aquest únic i pobre argument no funciona. Perquè ha estat la decisió lliure i unilateral de la majoria del país que ha fet avançar aquest procés, mentre ells ens deien que no es podien fer les consultes, que no es podia fer el 9-N, que no s’unirien CDC i ERC, que la CUP no s’hi afegiria, que no podrien posar-se d’acord, que l’11 de setembre faria figa, que les enquestes deien què, que ningú no ens faria cas arreu del món.

El problema que tenen, polític, és que no tenen projecte, no volen res més sinó que ens rendim. Perquè no volen res més sinó continuar on érem. Perquè no estan disposats a acceptar cap transacció que implique la pèrdua d’algun dels seus privilegis, aquests que ens han portat a la rebel·lió. I el problema d’aquest plantejament seu és que no ens poden fer rendir ells, perquè rendir-nos és una prerrogativa que només és a les nostres mans i sobre la qual només nosaltres podem decidir. Juguen la partida equivocada en el terreny equivocat. No ho perdeu mai de vista, això.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]