Un relator per al judici

Entre tantes coses que vam perdre després del referèndum del Primer d’Octubre, com ara una oportunitat històrica gegantina, una certa credibilitat internacional i una part de la il·lusió col·lectiva nacional, una de tan important com aquestes –o potser encara més i tot– és la iniciativa. Fins aleshores, el moviment sobiranista marcava els ritmes i les accions, i obligava el govern espanyol i els poders de l’estat a anar a remolc i reaccionar. No cal ser estrateg per a saber quina és la posició de força, encara que la força bruta la tinguin els altres, com no es cansen de demostrar.

Amb el 155 i la repressió, l’exili i la presó, s’ha girat la truita, i ara és el moviment sobiranista que respon i va a remolc. Amb l’agreujant que s’ha perdut la unitat d’acció, o de reacció en aquest cas. La resposta és ferma, valenta i persistent, però resposta al capdavall. Amb el judici que va començar ahir torna a passar igual. L’estat i els seus poders fixen el calendari, decideixen que el terreny de joc serà a Madrid i no a Barcelona i, a les regles del joc, estableixen si accepten observadors internacionals o no, o bé si determinats testimonis o proves pericials són convenients o no. Uns acusen i uns altres es defensen. Jordi Cuixart, que és molt viu, va mirar de girar els papers dient que ell també acusarà i Òmnium va engegar una campanya intel·ligent: #JoAcuso. Ara, la realitat del judici és la que és.

I sí, ahir va començar finalment el judici de la vergonya, un judici que escriu una de les pàgines més negres de la història de l’Espanya moderna i, de retruc, de l’europea. El judici va començar malgrat els entrebancs que la policia espanyola va posar als familiars dels presos per a accedir a la sala, malgrat les queixes dels periodistes internacionals perquè no hi podien entrar, malgrat que no hi havia espai reservat per als observadors internacionals. Si Espanya ha estat capaç de suportar la poca o molta mala imatge de tenir nou persones innocents a la presó preventiva durant més d’un any, ara també resistirà la pressió per un judici polític que, una vegada ha arrencat, va destinat a perdre atenció internacional i mediàtica d’aquí a un parell de setmanes.

La pregunta és: i nosaltres, què fem o què podem fer, a banda de sortir al carrer i protestar? N’hi ha que miraran d’anar seguint el judici per televisió, a estones. Només els demano que abans llegeixin l’entrevista que Roger Cassany feia a Jordi Balló l’altre dia. Així entendran millor la dimensió escènica de la representació judicial i que les imatges, aquí, tampoc no són neutrals. Qui segueixi el judici podrà veure l’espectacle i sobretot sentir les veus, de suficiència les unes, d’humilitat i gairebé de súplica les altres. ‘Disculpi, excel·lència, el meu client Carles Mundó voldria anar al lavabo; li ho permet?.’ ‘Sí, que hi vagi.’ Com en una aula, la distribució de papers i poders és ben clara.

Però té sentit que una nació assisteixi a aquesta humiliació en directe? Que ens dediquem a fer piulets sobre el somriure irònic de Cuixart, que comentem que aquest s’ha aprimat, que l’altre fa bona cara? Que mirem d’imaginar-nos què els passa pel cap? Que comprovem que un estament que utilitza un llenguatge ancorat en el passat té molts números d’haver quedat ancorat en el passat tot sencer? Otrosí, con su venia, las partes, mutatis mutandi. Cal que ens llepem les ferides en públic cada dia? Més enllà d’explicar el judici al món, tasca molt necessària, potser valdria més que el govern català nomenés un relator que ens en fes un resum abans o després del ‘TN Vespre’, i que la resta del temps ens dediquem a eixamplar la base, fer cursets de desobediència civil o decidir què farem quan els set jutges del tribunal es passin pel folre de la toga els arguments jurídics dels advocats defensors i condemnin els nostres representants electes a una presó que ja no serà preventiva.