El reggaeton és avui un dels gèneres musicals més exitosos en l’àmbit comercial i amb més pes econòmic. No només ha esdevingut una indústria multimilionària, sinó que s’ha integrat en el nostre dia a dia sense control: a la ràdio, a les botigues, a les discoteques. Una base potent, un ritme contagiós, el reggaeton és sensualitat, és prohibició; una invitació a desenfrenar durant uns moments. Bona part de les lletres d’aquest gènere llatí donen un tracte denigrant a la dona i, fins i tot, poden arribar a fer apologia de la violència masclista.

Un dels molts exemples és un vers de la cançó Contra la Pared on el cantant, Jiggy Drama, alertava el 2010 la seva companya: “si sigues con esta actitud, voy a violarte”.

En la majoria de cançons, la sexualitat és presentada com una activitat de dos, però no en igualtat de condicions. La dona és vista com una seductora, que incita l’home a posseir-la. En moltes ocasions se la desproveeix de capacitat de decisió i és tractada com un objecte sexual. És la situació de Cuatro Babys, l’últim senzill de Maluma on el cantant es troba indecís perquè està enamorat de quatre dones i no sap amb quina quedar-se,  ja que “todas la maman bien (…) de sexo me tienen bien”. En altres casos, quan ella no respon favorablement als seus desitjos sexuals, passa a ser una mentidera, una traïdora i mereix ser castigada de diverses maneres.

Tot i que molts oients de reggaeton, tant esporàdics com actius, no comparteixen la visió que s’hi dóna de la dona i la seva sexualitat, el seu èxit és indiscutible. I doncs, què té aquest gènere que atrau tant de públic?

La comercialització del gènere

El musicòleg Juan Francisco Ballestero, explica que el reggaeton reuneix totes les característiques que necessita tenir un gènere musical per triomfar: un ritme molt fàcil de recordar i una temàtica que tothom pot entendre.

Johan Posada, president de l’associació cultural La Parcería, va més enllà i destaca el caràcter sexual del ball com una herència de la cultura africana d’Amèrica Llatina. El reggaeton té els seus orígens al Carib, on als anys 80 el reggae es va fusionar amb la base rítmica del dancehall jamaicà i en va sorgir un nou gènere. “La majoria d’autors no eren músics, sinó cantants de rap. Cantar a la dona es va convertir en una tendència i es va generar una indústria cultural centrada en una etapa de l’amor més sexualitzada, en el desig”, explica Posada.

Chocolate Remix es defineix com un grup de reggaeton lèsbic. Romina, la seva cantant principal, explica que el reggaeton no denigra puntualment la dona, sinó que ho fan certs cantants, autors i productors. L’argentina apunta que, des dels seus inicis, el reggaeton ha tingut diversos perfils i ha tractat molts problemes socioculturals. El conflicte és que s’ha posat de moda un cert tipus de reggaeton que cosifica la dona en tant que es limita a reproduir els valors patriarcals en els quals s’ha educat a la societat.

El mateix opina Ballestero. Segons el seu criteri la finalitat última del reggaeton és vendre i per fer-ho es val d’un missatge que respon a l’herència dels milers d’anys de patriarcat que portem a l’esquena. La música només reprodueix el sistema on es troba i els esquemes mentals dels seus autors. Per fer-ho, utilitza un llenguatge fàcil i explícit que no requereix cap coneixement acadèmic per entendre’l i hi acobla un ritme contagiós. D’aquesta manera pot arribar a tothom.

El reggaeton, però, no és l’únic gènere que presenta actituds masclistes envers la dona. L’herència dels valors patriarcals es troba a tot arreu, a qualsevol música. Temes tan coneguts com l’Every Breath you Take de The Police o I used to love her de la banda de hard rock Guns n’ Roses en són dos exemples: la primera cançó, que paradoxalment és una de les balades romàntiques més conegudes, narra la història d’una persona que assetja la seva exparella; la segona té com a principal vers a la seva tornada  “solía amarla pero tuve que matarla”. Tot i així, ni el soft rock ni el hard rock tenen l’etiqueta de masclistes.

Massimiliano Casu, membre de Grupal Crew Collective, associa aquesta evasió a un estigma previ. Creu que el reggaeton és vist com un producte de la immigració, llunyà del nostre entorn, i que aquestes condicions han propiciat que sigui més fàcil detectar-ne les actituds masclistes que no pas reconèixer-les en els gèneres anglosaxons produïts a Occident. “La campanya en contra d’aquests missatges masclistes ha de ser una reflexió sobre el model de societat que estem transmetent i construint a través de la música”.

El reggaeton alternatiu

Poc a poc estan apareixent cantants i grups de reggaeton feministes que busquen desconstruir i reapropiar-se del gènere. És el cas de Chocolate Remix, que va pensar a substituir la figura del mascle reggaetonero per una dona lesbiana. “Em semblava un concepte trencador amb l’imaginari que tenim associat al reggaeton. A més, era una manera d’aprofitar-ne la lògica: és un gènere amb lletres carregades de contingut sexual explícit i em semblava molt adequat per parlar de sexe lèsbic i instaurar nous imaginaris al respecte”.

El caràcter sexual del reggaeton és, segons aquest grup, un tret que pot enaltir la dona més que qualsevol altre gènere. “A vegades es fa una lectura demonitzadora del sexe; que el reggaeton i el seu ball tinguin un caràcter sexual no implica que siguin abusius”. A parer seu, el problema resideix en les violències simbòliques implícites en el llenguatge, que estan molt més normalitzades perquè vivim en una cultura que és de naturalesa masclista.

Casu ho corrobora: “Constantment ens passen per davant missatges denigrants i ni els veiem. No és un pecat del gènere, el problema el tenim com a societat”.

Mirant cap al futur

El reggaeton és passatger. “Es el Cha-cha-chá dels anys 50, que es va originar a Cuba i durant uns anys es va ballar arreu del món, però passarà de moda. “Per a un noi de catorze anys, el reggaeton ja s’ha quedat antic”, explica Johan Posada, el qual afirma que com a gènere ha estat tan explotat que necessita una evolució.

Un possible substitutiu sembla que podria ser el trap, un gènere underground resultant del rap que ha incorporat la base rítmica del reggaeton. Amb uns orígens també humils i unes temàtiques semblants, les lletres del trap tornen a posar en evidència una sexualitat explícita i en moltes ocasions es fa apologia de les actituds masclistes. Igual que amb el reggaeton, però, estan sorgint veus femenines que no només assumeixen les actituds que se li atribueix indiscutiblement a la figura masculina, sinó que enalteixen la sexualitat de la dona i la reivindiquen. La vilassarenca Bad Gyal n’és un exemple. “Oye, yo muevo el culo porque me gusta hacerlo, no porque tú quieras verlo”, declara.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]