Acte d'homenatge a Xavier Valls a Can Mariner, a Santa Coloma de Gramenet.

‘Vaig mirar els papers que tenia damunt la taula i em va venir un calfred. No hi havia cap dubte: a la llista, sota l’epígraf “morts” hi havia escrit el seu nom complet: Xavier Valls Bauzà.’ Així recordava el periodista Eugeni Madueño el moment en què, cobrint per a La Vanguardia l’atemptat d’ETA a Hipercor d’aquella tarda del 19 de juny del 1987, es va adonar, esbalaït, que una de les víctimes mortals era el seu amic Xavier Valls, l’arquitecte referent de la Santa Coloma de Gramenet de la transició, el pare del pla popular d’una ciutat que aconseguia deixar de ser un suburbi.

I ahir al vespre, Madueño era un dels molts que van participar en un acte senzill i emotiu d’homenatge i record de Xavier Valls, trenta anys després d’aquell atemptat fatídic, a la plaça de Santa Coloma que porta al seu nom, amb el rerefons de la façana de la masia de Can Mariner, aquella que la pressió popular va salvar de la destrucció de l’especulació urbanística i que Valls va rehabilitar.

L’acte es va fer en família, en un ambient de recolliment, gairebé a la mateixa hora que a Barcelona es feia l’acte de record institucional, ple d’autoritats, dels trenta anys de la matança d’Hipercor. A la plaça de Xavier Valls, s’hi esdevenia un acte coral de relats i records de l’arquitecte mentre la canalla jugava a pilota en una altra part de la plaça, aliena a la commemoració, mentre un grup de jubilats conversava assegut en un banc de la vora i una senyora passejava un gos cridaner; i mentre la senyora Ana, de vuitanta anys, ens explicava a cau d’orella que ella havia vingut d’Extremadura amb els fills quaranta anys enrere, perquè aquí hi havia futur. I que van haver de lluitar molt.

‘Converses al lloc’, era el nom de l’acte, organitzat pel Museu Torre Balldovina i presentat per la periodista Odei A.-Etxearte, autora del llibre De suburbi a ciutat. El pla popular de Santa Coloma de Gramenet (Fòrum Grama), que ha contribuït a treure de l’oblit i a reivindicar la gran obra de Valls, la que va posar els fonaments de la Santa Coloma actual; un pla absolutament pioner de participació ciutadana amb què els veïns van dibuixar la ciutat que volien, per viure-hi amb dignitat, per deixar de malviure enmig del fang i la brutícia. Etxearte va anar introduint gent molt diversa que va compartir lluites i compromís amb Valls, amics, col·legues, deixebles… i la gent que el va estimar. A primera fila de la mitja rotllana de cadires que es van disposar a la plaça hi havia la família: els seus dos fills, Xavi i Jordi, molt petits quan Valls va morir; la seva dona i companya, María José Olivé; el seu germà, Manel Valls…

‘Volien viure en una ciutat’
El vessant personal i el professional de l’arquitecte s’entrellaçaven en el record, perquè la seva vida ja fou això: una dedicació absoluta i una implicació total en la feina, que era el seu compromís, i el pla popular de la seva ciutat sempre al cap, acompanyant-lo allà on anés. Així en parlava en una conferència que va pronunciar el 1983: ‘Dir que ens hem proposat des dels anys setanta de transformar un suburbi en una ciutat pot deixar molta gent perplexa. Aquí tenim una història que comença als anys setanta amb un extraordinari desenvolupament de moviments reivindicatius per millorar les condicions de vida urbana. Aquests moviments reivindicatius a Santa Coloma van ser tan importants (els més importants de tot l’estat espanyol) que fins i tot van crear barris, van dir on anirien les places d’aquests barris, van assenyalar on havia d’anar l’ambulatori, on havia d’anar el parc, van intentar rebutjar el medi suburbial aquest que se’ls oferia de carrers i habitatges i van reinterpretar-lo constantment en termes del que volien, que era viure en una ciutat.’

Xavier Valls Bauzà.

‘Xavier Valls és l’home més important de la Santa Coloma del final del franquisme i de la primera part de la transició’, deia Jaume P. Sayrach, amic de Valls, primer regidor d’Urbanisme de la Santa Coloma postfranquista, capellà de la parròquia del Fondo i fundador de la revista Grama, que va canalitzar el malestar social, les mobilitzacions i les propostes dels veïns en el moment de la revolta del suburbi. Sayrach recordava ‘com es movia la perifèria mentre el poble antic, la vella Santa Coloma, romania passiva. El perill de la marginació i del lerrouxisme era real.’ Aquesta era una de les preocupacions de Valls, i l’eina que va disposar, el pla popular, va aconseguir cosir socialment una ciutat desbordada.

Valls se’l disputaven els partits, però ell no era home de partit, i tot i que el seu nom va arribar a sonar com a possible batlle, va acabar refusant-ho. ‘Ja fossin els partits, les associacions de veïns o el Centre d’Estudis Urbanístics, utilitzant ara això, ara allò, és on en Xavier Valls se sentia còmode’, explicava l’urbanista Jordi Borja, amic i col·laborador seu. ‘Els urbanistes tenen ètica? El Xavi en tenia; volia fer les coses que la gent necessitava’, afegia.

Activistes com Ferran Saro, del barri de les Oliveres; Salva Bolancer, dirigent de l’associació de veïns de Santa Rosa, un dels líders veïnals d’aquell moment; l’activista Elvira Ruiz, que va recordar el paper importantíssim de les dones en aquelles mobilitzacions per una ciutat més digna; Eloy Jurado, ex-regidor d’Urbanisme del PSUC durant el segon mandat de Lluís Hernández; Andreu Banús, també ex-regidor, responsable de Salut en el segon mandat des del restabliment de la democràcia… Tots van anar donant forma al llegat de Valls de manera col·lectiva i transversal, i fent una cosa que ell sempre tenia clar que calia fer per a progressar: donar la veu a la gent. ‘La gent ha de tenir veu. I després podrà tenir vot. Trenta anys després, reflexionem sobre això’, demanava Manel Valls.

El llegat és bona part en els fills, que ahir explicaven com ‘una cosa que semblava de la generació anterior, la del pare, aquella mobilització del pla popular, tenia una línia de continuïtat fins avui’, en les mobilitzacions socials actuals, en les protestes contra les indignitats. Com un redescobriment del pare, en Xavi i en Jordi han entès a mesura que s’han fet grans i que han desenvolupat la seva ideologia, activisme i compromís social la dimensió d’allò que ell i molta altra gent van fer.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]