Raquel Ricart: ‘Tot té un temps i tot temps és el temps de cada cosa’

  • L'escriptora presenta la seva nova novel·la, 'El temps de cada cosa', a l'Espai VilaWeb

VilaWeb
Jaume C. Pons Alorda Núvol
06.07.2015 - 18:32
Actualització: 23.07.2015 - 17:07

L’escriptora Taquel Ricart presenta la seva nova novel·la, ‘El temps de cada cosa’ (La Magrana/RBA, 2015), aquest dimarts 7 de juliol, a les 19:00, a l’Espai Vilaweb. L’obra va merèixer el darrer Premi El Lector de l’Odissea que organitza, des de fa més de deu anys, la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès. Fins ara, cada volum s’havia publicat a Proa, però ara s’inicia una nova etapa dins la col·lecció ‘Les Ales Esteses’ de La Magrana, sota el lideratge de Jordi Rourera, que també serà present a l’acte per presentar el llibre al costat de Jem Cabanes i de l’autora. Una oportunitat única per descobrir una de les autores imprescindibles de la literatura catalana des del País Valencià, que està essent protagonista d’un autèntic boom en els darrers temps.

No és gens casual que en les últimes setmanes alguns dels premis més importants de la literatura catalana hagin caigut en mans d’autors que provenen del País Valencià, i és que aquest territori, com tots els que integren els Països Catalans, estan marcats per una forta vivacitat que a vegades costa de ser contemplada en el seu conjunt més ampli. Si Manuel Baixauli va aconseguir el Premi Joan Creixells amb ‘La cinquena planta’ (Proa, 2014), Joan Benesiu es va emportar fa pocs dies el Premi Llibreter amb ‘Gegants de gel’ (Periscopi, 2014) i Salvador Company va obtenir el Premi Pin i Soler de Novel·la amb una obra que Angle publicarà a la tardor: ‘Sense fi’. Tots tres autors han hagut de publicar a editorials del Principat de Catalunya per tal que s’hagin hagut de tenir en compte i també en consideració: ho han aconseguit. A base d’insistència ara sembla que estan vivint un celebratori moment dolç, indubtablement merescut.

També és el cas de l’autora Raquel Ricart, que anys enrere va tenir un paper rellevant amb ‘Les ratlles de la vida’ (Tresiquatre, 2010), i que es va emportar un altre guardó indiscutible: el Premi El Lector de l’Odissea amb aquest ‘El temps de cada cosa’, que ara mateix acaba de sortir. Totes aquestes obres demostren que estem vivint una autèntica bomba per tal de valorar diverses generacions unides i mesclades d’autors d’una gran sensibilitat però també amb noves mirades lúcides i úniques, que s’escapen d’allò més comercial per explicar els secrets i els entreforcs d’una terra que ha patit una profunda devastació moral. Panorama que les darreres eleccions varen canviar dràsticament. Significarà això que els llaços entre els diferents espais geogràfics catalans començaran a canviar? Esperem que sigui així, ja que la situació d’abans era d’un quasi abandonament total que no ha pogut impedir que els autors, ferrenys, hagin continuat creant amb el seu gest indòmit de valentia i fúria.

El Premi El Lector de l’Odissea és un premi únic a Catalunya però també en l’àmbit europeu, per això el converteix en un premi molt especial i absolutament diferenciat de la resta, i per això precisament ben cobejat, ja que es decideix a través de les decisions del Consell dels Cent Lectors, que reben els manuscrits i que els discuteixen entre ells a través de trobades en què la literatura i la vida a vegades són molt difícils de deslligar. Llavors un jurat format per dos representants del Consell dels Cent Lectors i quatre escriptors o traductors es reuneixen per tal de decidir qui s’emporta la glòria. En la darrera edició, Raquel Ricart es va erigir triomfadora, i ara ‘El temps de cada cosa’, l’obra mereixedora de la distinció, arriba per confirmar el seu talent però també el seu mereixement.

‘El temps de cada cosa’ és una ambiciosa obra coral, amb múltiples arcs temporals i escenaris i personatges, que s’entrellacen en un tornado sensorial, poderosíssim, de ressonàncies barroques a l’estil de José Lezama Lima, per tal de regalar un retrat ample d’una sèrie de vides tocades per la catàstrofe, però capaces de superar qualsevol obstacle amb un poder secret i sensual. Quan li demanem a Tina Vallès, escriptora i correctora i membre del jurat, què en destacaria de la novel·la, ella s’explica amb tota la passió que la caracteritza i que l’obliga a defensar la novel·la amb determinació: ‘La veu. Les veus. La veu de l’autora i les veus dels personatges. Que és una novel·la escrita en veu alta. La comences a llegir i és com seure en un sofà tou en un racó fresc, amb els peus enlaire i cap rellotge a prop: la veu i les veus creen un ambient que t’acull i et fa llegir a poc a poquet, perquè no hi sobra res i hi ha de tot.’

Si alguna cosa varen destacar els Lectors de l’Odissea, i també els membres del jurat, és aquesta capacitat que té l’autora per atrapar tot aquell que llegeix cada línia com si la lectura esdevingués un procés hipnòtic, indeturable. Un cop comences ja és difícil abandonar les seves pàgines, i el regust que et deixa és com el d’haver viscut una experiència inoblidable, catàrtica, guaridora. La seva essència perviu durant molt de temps, ja que els seus ecos segueixen reverberant dins de la màquina neguitosa de l’esperit. Sílvia Romero, escriptora i guanyadora del premi en la convocatòria de l’any anterior amb ‘El plagi’ (Proa, 2014), també té paraules elogioses dedicades a l’obra de Raquel Ricart: ‘Sobretot la capacitat de convertir allò concret en col·lectiu, perquè l’autora ens presenta uns escenaris i uns personatges que ens són propers, però els assumptes o matèries que ens mostra fan referència a temes universals. El que em va cridar l’atenció i em va captivar va ser, precisament, l’emotivitat de la història i la precisió amb què l’autora subministra la informació perquè tot plegat esdevingui realment interessant. Però sobretot valoro molt positivament la tria del punt de vista narratiu i l’hàbil utilització de diferents registres o recursos literaris.’

I és que Raquel Ricart, tot i que és molt àvida en el seu voler de connectar amb els seus llegidors, sempre intenta trobar tota una sèrie de mecanismes narratològics que no siguin els més habituals. La seva narrativa està dotada d’un punt experimentador que la fa inusual, però també l’allunya de tot allò més vist o prototípic. Precisament per això ‘El temps de cada cosa’ va destacar per damunt d’altres volums al llarg de les diferents fases eliminatòries: perquè sorprèn, perquè atrapa, i perquè es nota que ve d’una ploma que sap fer servir amb energia les seves cartes. Des de l’organització del Premi El Lector de l’Odissea sempre s’ha volgut apostar per autors importants però que potser han tingut dificultats per tal d’arribar al gran públic. O sigui: autors cabdals però secrets. Així fou com Jordi Cussà va guanyar amb el seu frapant ‘El noi de Sarajevo’, o Neus Canyelles amb l’intimista ‘L’alè del búfal a l’hivern’, o Esperança Camps amb el suggerent ‘El cos deshabitat’, o Jordi Tomàs amb l’aventurer ‘La mar dels traïdors’. Totes elles són obres que configuren un ventall ampli en una Biblioteca de Babel marcada pel gust més enllà dels gèneres o de les classificacions: una llarga corrua de premiats que encara ara es poden llegir com una cadena coherent en què el que predomina és el gaudi per la narració entesa des de totes les seves possibilitats. ‘El tems de cada cosa’ de Raquel Ricart viu, a partir d’aquest moment, al costat d’aquests autors com una integrant més en el llarg camí llarg de la literatura entesa com una forma de vida.

Tot i que a vegades l’obra pot arribar a ser molt tremendista, els resultats emocionen de forma inevitable, i creen un sentiment vibrant en el seu clímax. Tina Vallès ho té clar: ‘Quan un llibre em commou no me’n perdo ni una línia, i això és el que em va passar amb la novel·la de Raquel Ricart, tot i la pressa habitual de la lectura quan fas de jurat. És especial per les veus que deia abans però també per tots els elements que combina, de València als Estats Units, de les taronges als indis americans, d’Ausiàs March a Phileas Fogg. A més, els personatges de Ricart són de carn i vísceres, són reals, tenen llum i fosca i desperten un munt d’emocions, sovint contradictòries, al lector.’

L’editor, Jordi Rourera, també té paraules elogioses per a l’obra de Ricart:’És un llibre que deixa pòsit. Que et torna quan l’has acabat, no pots deixar de pensar-hi. I et sotragueja per dins. L’experiència humana que s’hi expressa és rica i complexa. La narració, construïda per a captar l’atenció des del primer moment. La veu, càlida, propera, que et situa en un món de gent senzilla i humil. L’estructura de trencaclosques o de fuga musical, que et porta de València als Estats Units, dels anys 50 al segle XXI, i a poc a poc crea un món on tot encaixa. Hi ha pocs llibres que tractin els temes del perdó i la redempció, lligats a l’abandó dels fills o el fet de renunciar-hi. Són temes delicats, que només poden defugir el melodrama a través de l’estructura i l’estil. I Raquel Ricart aconsegueix una novel·la que emociona per com et va dosificant la informació, com construeix una història amb moltes ramificacions que es van entrecreuant. Com gasta una llengua saborosa, personal. Com es pot entretenir en un capítol on sembla que no passi res per aconseguir el grau més alt d’emoció per al lector.’

Aquest proper dimarts 7 de juliol, a l’Espai Vilaweb de Barcelona, disposarem d’una molt bona data i d’un gran lloc per tenir l’excusa de trobar-se amb aquesta obra i amb aquesta autora que tot just ara comencen el seu camí cap a la difusió i la seva lectura per part d’un públic que, potser no ho sap, feia temps que esperava un llibre d’aquest vigor. Ara és el torn dels lectors, de tots els lectors, per dir-hi la seva.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any