L’eurodiputat Ramon Tremosa ha trencat el cordó sanitari que ha mirat de construir l’estat espanyol entre l’independentisme català i les institucions europees. Ho ha fet especialment d’ençà que fou nomenat coordinador del grup liberal demòcrata de la comissió d’Economia de la cambra. Des d’aquest càrrec, Tremosa s’ha reunit amb cinc comissaris de primera fila de la Comissió. Tots, d’una manera o d’una altra, li han demanat pel referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre. Ho explica en aquesta entrevista en què també posa èmfasi en l’encert del referèndum com a eina comprensiva i acceptada a les democràcies europees avançades.

No devia ser fàcil obtenir aquesta plaça amb l’actuació habitual de Ciutadans i UPyD…
—És poc habitual que un partit amb un únic eurodiputat tingui un coordinador. I encara menys en una comissió tan important com és la d’Economia. És una de les més importants del parlament. Efectivament, va haver-hi diputats d’UPyD que van enviar correus electrònics a la resta del grup demanant que jo no fos nomenat coordinador, encara que ho havien aprovat per unanimitat els membres de la comissió. També m’havien avalat els consellers del grup liberal a la comissió, que són gent molt potent i amb molt de pes. Al final, el buró del grup ALDE –és a dir, el comitè de direcció– per unanimitat va ratificar el meu nomenament.

Les pressions espanyolistes no van fructificar.
—Fa vuit anys que sóc a la comissió d’Economia. He pogut ser ponent del parlament i del grup en molts informes. Sóc prou conegut per la feina feta entre els altres grups. Amb el líder del grup, Guy Verhofstadt, hem tingut una bona relació darrerament i va ser un dels qui van demanar que em presentés com a coordinador d’ALDE perquè era el millor candidat, a opinió seva. Per tant, aquesta és la situació.

Una nova posició més influent?
—És una nova feina molt feixuga, amb molta més responsabilitat. Represento un grup de seixanta-vuit diputats que acostuma a decantar les majories a la comissió d’Economia i al plenari. Hi tractem de temes tan importants com la multa de Google, la governança econòmica de l’euro o els rescats d’Itàlia amb Monte Paschi o els dos bancs venecians, les operacions del Banc Popular i el Banc de Santander… Tot això passa per aquesta comissió. El Banc Central Europeu i els altres organismes econòmics europeus responen també a la comissió d’Economia. És una posició molt bona i n’estic molt content.

És una posició amb accés directe a persones de primer nivell de les institucions europees…
—Sí. I amb una activitat molt forta. Per exemple, ara serem una setmana a Washington en una visita a la Reserva Federal i també a Nova York. Seré el representant del grup liberal en aquesta delegació. Som pocs eurodiputats. La posició obre un camp de treball que fins ara no tenia.

També podeu parlar sovint amb els comissaris europeus?
—Aquests últims mesos hem pogut veure que el cordó sanitari que l’estat espanyol aplica al govern català dins les institucions europees és implacable. Cap conseller, ni el vice-president ni el president del govern català no poden accedir a cap comissari a Brussel·les. Però, a més, fa un mes i mig hi va haver el cas de la celebració a Barcelona del congrés de l’associació europea de ports: van venir els gerents dels ports d’Hamburg, Bremen, Anvers, Rotterdam, etc., i la comissària de Transports, Violeta Bulc, va estar dos dies a Barcelona. Doncs ningú del govern català no va tenir accés a parlar-hi. La diplomàcia espanyola la va blindar i li va organitzarr una agenda d’actes ben plena. El president del Port, Sixte Cambra, tan sols la va poder saludar a la porta amb una encaixada de mans. Vaig ser ponent del congrés i ho vaig poder veure amb els meus ulls. No hi va haver ni tan sols la possibilitat que el Port de Barcelona parlés cinc minuts amb la comissària de Transports, tot i que s’han rebut fons europeus per fer tot el dic de la nova terminal. Per sort, amb el càrrec que ara tinc, puc accedir a tots els comissaris que tinguin relació amb afers de governança econòmica, competència, política monetària, etc., alguns dels quals són vice-presidents. He pogut saltar el cordó sanitari que ha creat l’estat espanyol a la Comissió Europea.

Aquests últims dies us heu reunit amb molts comissaris… Demanen pel referèndum d’autodeterminació?
—M’he reunit amb uns quants comissaris, aquestes últimes setmanes. Són reunions molt britàniques. Abans de començar es diu quants minuts durarà la reunió. I hi ha una agenda prèvia amb els punts que entren a la reunió. Normalment són normes europees que la Comissió ha enviat al parlament. En les reunions que he tingut amb cinc comissaris aquests últims dies, sempre ha sortit la qüestió de Catalunya. Alguns l’han tret de manera més informal i alguns de manera més explícita. Fins i tot, dins la reunió mateixa. En alguns casos, hem estat més estona parlant del referèndum que no el temps previst per a la reunió. Hi ha un interès molt evident per la qüestió catalana. I cada setmana els principals mitjans del món parlen de la situació. Hi ha interès, coneixement, informació i preguntes a fer.

Interès no vol dir simpatia, oi?
—A veure… La diplomàcia és molt diplomàtica… Un comissari no prendrà mai una posició pública i oficial, però pot enviar missatges amb llenguatge no verbal. Per exemple, tots els comissaris han accedit a fer-se una fotografia amb mi tot i saber la situació amb què el govern català, amb dos milions de vots al darrere, no pot fer-se aquesta fotografia pel boicot de l’estat espanyol. Alguns comissaris han repiulat la fotografia quan l’he penjada a Twitter. I alguns han establert un diàleg amb mi a Twitter en relació amb la reunió que hem fet. És el cas de la comissària Vestager. Hi ha hagut públicament unes mostres de simpatia d’aquests comissaris que no són normals quan un coordinador de grup els visita. Tot això forma part del llenguatge no verbal de Brussel·les.

I l’argumentació sobre el referèndum ha arribat correctament? S’entén?
—Ja fa cinc anys que posem molt d’èmfasi en les manifestacions, que han estat molt lluïdes i vistoses, amb fort impacte mediàtic. Però a Brussel·les, allò que es comenta entre eurodiputats, membres de la Comissió, diplomàtics és que hi ha hagut sis eleccions a Catalunya guanyades per candidatures independentistes i pro-referèndum. I també és prou sabut que els dos grans partits espanyols han baixat a mínims històrics aquí. Això ho destacava ja el Financial Times el 2014 després de les eleccions europees. Les preguntes que em fan a les institucions europees són sobre la tendència de fons en termes de vots en urna. Les manifestacions impressionen, però allò que compta són els resultats electorals. Si la força del carrer no es canalitza en urnes, es perd.

El referèndum és una bona eina si és aquesta la cosa que preocupa…
—És un instrument molt utilitzat en les democràcies avançades. No tan sols tenim el cas del Quebec i Escòcia, sinó que tenim també el Brexit, els dos cops que Dinamarca i Suècia van votar en contra d’entrar a l’euro… Conec diputats finesos del partit del govern que proposen de fer un referèndum perquè Finlàndia surti de l’euro. Perquè no volen pagar els rescats que vindran després d’haver pagat els que ja s’han fet. Els referèndums defineixen qüestions importants en les democràcies avançades. Serveixen per a definir marcs legals. No són un instrument denigrat com a l’estat espanyol.

Aquesta normalitat del referèndum com a eina no vol dir que puguem esperar cap acció o gest de les institucions europees abans dels fets consumats.
—La independència s’ha de fer a Catalunya. No és una feina acabada per nosaltres encara. Tenim l’experiència de les independències bàltiques o de Croàcia i Eslovènia. Just abans de les independències, hi havia declaracions explícites i contundents de països poderosos dient que no serien mai de la UE. Al cap de setmanes o mesos, aquests grans països encara insistien a revocar les independències unilaterals. No podem esperar que ni abans ni immediatament després del primer d’octubre hi hagi grans mostres de suport. El procés entrarà en una fase que es disputarà en el camp internacional. La força de Catalunya en la fase de combat internacional dependrà en bona part de la participació.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]