Ramon Ferrer: ‘Espere que en el futur no hàgeu de preguntar per què hi ha dues gramàtiques i dos diccionaris’

Ramon Ferrer (Vila-real, 1946) encara amb un cert optimisme el seu segon mandat com a president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Fa pocs dies s’ha aconseguit que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) es desdigués d’un acord segons el qual no establiria relacions amb l’acadèmia. Ara les coses han canviat i no únicament han restablert aquestes relacions, sinó que es proposen de treballar conjuntament. Ferrer defensa l’existència de l’AVL que alguns sectors consideren sobrera, i en destaca el paper que ha tingut en la normalització i la dignificació de la llengua al País Valencià. Amb tot, no descarta que aquesta col·laboració amb el IEC siga tan àmplia i profunda que s’aconseguesca un sol text normatiu per a tot l’àmbit lingüístic. En aquesta entrevista, el president de l’acadèmia declara que no farà mai política, però adverteix dels perills que algunes actituds polítiques poden causar a la llengua.

—Encara és necessària l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—I tant!

—Per què?
—Sense l’AVL no hi havia una normativització. Ací cadascú anava per on volia i feia el que volia. S’han de regular una sèrie de coses. És imprescindible en connivència, en cooperació amb les altres institucions que s’escarreguen de la normativització de l’idioma.

—Voleu dir que la normativització feta per l’Institut d’Estudis Catalans no serveix als valencians?
—No és que no ens servesca. Ací, políticament, som una autonomia o no som una autonomia? Per tant, jo sóc valencià, em sent valencià i molt orgullós de ser valencià. I el meu idioma és el valencià que és el d’ací i és el d’allí. Però no pot ser un imperi com era fins fa uns anys. Uns anaven per un blaverisme que no tenia ni cap ni peus i uns altres anaven per una imposició total. És a dir, jo tinc un parlar que és el de Lleida. El de Lleida és el meu. I quan parle amb un de Barcelona m’entenen perfectament perquè és el mateix idioma. Però d’alguna manera ells tenen una sèrie de derivacions i jo en tinc unes altres. I crec que les meues són tan bones com les d’ells. I han de ser acceptades per ells com estan fent-ho ara. Ara és meravellós.

—Ara ells (l’IEC) ho accepten, però l’AVL ha publicat un diccionari normatiu i el IEC també. I passa igual amb la gramàtica. No ens entendríem tots amb una sola gramàtica i un sol diccionari?
—Sí. Naturalment. Una gramàtica inclusiva, i això és el que arribarem a fer. L’exemple que s’ha seguit és el del nostre diccionari. Un diccionari inclusiu. L’obri un de Barcelona i hi té les seues paraules. L’obri un de les Illes i hi té les seues paraules. I l’obri un de València i també hi té les seues paraules que abans no hi eren. De fet, vostè diu, ‘no seria prou una gramàtica?’ Qui ha fet la gramàtica del IEC i qui ha fet la d’ací és la mateixa persona. I llavors dius, si és la mateixa persona, hauria pogut dir: amb una n’hi ha prou. Per què? Perquè hi ha una sèrie de variables que s’han de respectar i que no hi eren. I entenga’m, no hi ha d’haver colònies i metròpolis. Els propietaris de la llengua som tots. I això ho han d’entendre allà, que ja ho han entès, i també ací. Ara el problema el tenim ací. No allà. El problema el tenim ací amb els que diuen que açò ve de l’ibèric… Per favor, un poc de respecte a la llengua.

—L’AVL ha fet quinze anys i, segons que dieu, podria passar que d’ací a quinze o vint anys més, l’IEC i l’AVL fossen un mateix organisme i treballassen conjuntament?
—Perfectament. Hauria de ser així. Per què ha nascut l’acadèmia? Ha nascut perquè hi havia un buit. Quan eixe buit siga ple, ja està. Quan, efectivament, eixes dues gramàtiques que tenen una diferenciació molt mínima confluïsquen completament ja no en faran falta dues. N’hi haurà una. El IEC cada dia té més representants valencians. D’ací crec que n’hi ha tres.

—Com són les relacions amb el IEC?
—Perfectes.

—Podeu aprofundir un poc més la resposta?
—La paraula és ‘perfectes’. Hi ha una voluntat ferma de la Secció Filològica d’anar treballant. De fet, fa poc hi va haver una reunió en què es va desfer un acord anterior per a no mantenir relacions amb l’acadèmia. Ara s’ha aprovat un acord de col·laboració. La meua relació amb la presidenta de la Secció Filològica és perfecta. Ens reunirem i parlarem i anirem arreglant les coses. Hi ha hagut el problema que eixa convivència perfecta arriba quan les dues obres normatives ja són al carrer. Tant les nostres com les seues. Si en lloc de reunir-nos ara per a solucionar les xicotetes diferències, ens haguérem reunit abans, possiblement no haguera passat això. Jo fa molt de temps, en un acte públic, vaig dir que no entenia com dues institucions que treballen sobre la mateixa llengua estigueren d’esquena l’una de l’altra.

—Hi ha un calendari o unes previsions d’actuació conjunta entre l’AVL i l’IEC?
—Això és de fa dues o tres setmanes. Ara les institucions estan relacionades. S’ha tombat la barrera que impedia les relacions. Espere que en la pròxima entrevista que vostè faça al president o presidenta de l’acadèmia ja no haja de preguntar-li per què hi ha dues gramàtiques o dos diccionaris.

—L’acostament entre totes dues institucions té a veure amb els canvis polítics que hi ha hagut en el País Valencià?
—Això ho ha de facilitat, però això és una cosa entre les dues institucions. Fixe’s que l’acadèmia té unes relacions amb l’Institut Ramon Llull que el govern no tenia. Amb la Xarxa Vives, nosaltres som pioners en la inclusivitat.

—L’AVL farà de pont o d’agent facilitador perquè el govern valencià s’acabe de decidir per a l’ingrés a l’Institut Ramon Llull?
—El govern té les coses molt clares. L’AVL no es clavarà mai en política. Té un camí va recorrent eixe camí. Els altres veuen eixe camí. Si creuen que és bo el seguiran, i si no, no. Però nosaltres, com a acadèmia, no hem d’entrar en política. En absolut.

—La Jornada de Sociolingüística d’Alcoi que organitza l’AVL ha servit perquè els directors generals de política lingüística de tots tres territoris fessen visible la unitat.
—Vull separar sempre. Hem passat etapes difícils i en passarem més. Sempre ens hem mantingut a distància respecte del govern. Una cosa és el govern i una altra som nosaltres. Això conflueix en un augment del valor de la llengua? Òbviament! I per això hi érem. Jo vaig inaugurar eixa jornada, però després ells s’han reunit políticament. Tot allò que siga en favor de la llengua, l’acadèmia no només ho celebra, sinó que ho victoreja.

—Quina relació hi té, l’AVL, amb les associacions o col·lectius acientífics, com ara Lo Rat Penat o la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana?
—La paraula ‘acientífica’ la diu vostè. Ells dirien que no. Les relacions amb la RACV són conegudes per tots. Hi ha hagut un intent de part seua d’acceptar el diccionari i més coses. Tenen una sèrie de problemes interns i nosaltres estem a l’aguait. No hi interferim, esperem que es resolguen bé. El degà de la RACV és historiador i jo també i ens coneixem de fa molts anys. Ens uneix una amistat personal i això sempre facilita les coses. No és així amb Lo Rat Penat, amb què no tenim relacions.

—El nom de la llengua és ‘valencià’?
—A València és ‘valencià’. Ací ha sigut des de sempre una cosa molt forta. Sempre hem sentit ‘valencià’. Què és el mateix? Òbviament. Però sempre hem sentit ‘valencià’ i el que ja coneixes de tota la vida i és amorós, no ho canvies. Què vols dir-ne? Català-valencià, valencià-català?: òbviament, sense cap problema. Encara més, els qui també només deien català, a vegades també diuen català-valencià o valencià-català.

—Com ha de ser la llengua que es parle en els nous mitjans públics valencians?
—Ha de ser un valencià correcte, però tan apropat al poble com siga possible. Que quan un senta una frase li sone normal, no una cosa ultra. Crec que un llenguatge literari o massa específic no seria bo. Ha de ser un llenguatge més pla, però, això sí, amb dignitat. El valencià és una llengua romànica, no és una llengua per a contes, per a acudits i coses d’aquestes. Per tant, des d’eixa reflexió, una cosa normal. Com parlem vostè i jo. Així ens entén tot el món.

—L’acadèmia s’ha ofert a elaborar el llibre d’estil dels mitjans. En quin moment del procés ens trobem?
—Hi ha un grup que ja ha tingut dues reunions. Es va parlant. Després es passarà a la televisió i ells ho acceptaran o no ho acceptaran. Pel que jo sé, tenen prou connexió els uns amb els altres. No hi ha greus discrepàncies.

—Com valoreu el decret de plurilingüisme i la recepció que ha tingut en la comunitat educativa?
—Tot és millorable. L’acadèmia va proposar algunes coses, però en general és un element positiu. Potencia la llengua més dèbil que és el valencià. Una mare vol igual tots els fills, però sempre té un apropament especial amb el més desvalgut. Això és el que s’ha de fer amb el valencià. No partim des del mateix lloc que amb el castellà. I amb tot el reconeixement que s’ha de fer al castellà, perquè és una llengua cooficial, el valencià ha d’estar un poquet afavorit perquè és el més dèbil. Necessita una sobrealimentació. La gent s’ha d’adonar que quan un sap més idiomes, més en pot aprendre amb facilitat. Però, a banda d’això, el valencià és una eina imprescindible perquè el 95% dels xiquets que ara van a l’escola treballaran, viuran al País Valencià i, si parlen valencià, tenen un element positiu respecte dels altres.

—Penseu que és suficient la manera com s’ha aplicat?
—Sempre es pot aprofundir més, però jo vull resultats. El que em preocupa és l’ús social de la llengua. Per què les generacions actuals han après el valencià en l’escola i el coneixen perfectament no el parlen? Per què quan un xiquet ix de l’aula i va pel carrer parla en castellà? L’idioma s’ha de valorar. I eixe idioma no és una assignatura més. Mentre el valencià siga una assignatura més, fracassem perquè és alguna cosa més que això, és un motiu de vida. I això és fonamental en els mestres. Un que ensenya matemàtiques, ensenya matemàtiques. Un que ensenya valencià ha de fer més que el valencià. Ha d’atraure els xiquets, ha de demostrar-los que això és una cosa d’amor, una cosa de dins. Un idioma tant es parla amb la boca com se sent ací [s’assenyala el cor]. I si això no es transmet, és difícil. Em preocupa.

—Com valoreu l’acord sobre la competència lingüística dels funcionaris?
—En això sí que l’AVL ha fet una sèrie de puntualitzacions. No estem d’acord, per exemple, amb l’obligatorietat. Si un està obligat a parlar una llengua vol dir que l’altra no serveix, i això no pot ser. Jo he fet classes durant quaranta-sis anys a la universitat i hi tinc una certa experiència. Tot allò que entra a la força, amb calçador, acaba malament. Ha d’entrar suaument. S’ha de convèncer. Potenciar això no resol la qüestió. A la força no es pot canviar res. És millor dir-los: si vostè sap valencià té un avantatge, quan parle amb el senyor que vaja a la finestreta, serà més amable amb vostè, li ho farà més fàcil a aquesta persona que potser té problemes amb el castellà. Ara han canviat els exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià, això és bo. El valencià no ha de ser una imposició, això no és bo.

—Al País Valencià s’han viscut guerres lingüístiques molt dures. Ja s’han superat? Hi ha una pau lingüística?
—Eixes etapes les ha viscudes l’acadèmia: s’ha volgut tancar, s’ha volgut reduir a onze acadèmics, canviar certes definicions del diccionari… Amb això, poques bromes. La pau lingüística és una flor que s’ha de regar cada dia. Hem avançat però malauradament moltes vegades són els polítics els que juguen. Nosaltres no juguem en política, però els polítics moltes vegades juguen amb la llengua i això és perillós perquè es revifa un foc en què només quedaven quatre branques. I això pot tornar. I se senten rum-rums i no és agradable. En la batalla de València s’han perdut vint anys. Hauríem pogut fer moltes coses i no s’han fet. Tornar-hi, el corsi e ricorsi, que diuen els historiadors, no és mai bo. Només per als rellotges de pèndol.

—D’on ve aquest rum-rum?
—De l’acadèmia, no. Ve d’uns altres llocs. De la política. Mire què es propugna en certs congressos, mire què s’intentà votar fa quatre dies a les corts… vostè sap perfectament per on van els tirs.

—En tot cas, semblen intents desesperats.
—Sí, però, però… Si no es revifa, millor. Algú dirà que la cosa està a punt de rebentar i algú dirà que no passa res. Extirpem aquests problemes i dediquem-nos a unes altres coses, que els valencians en tenim moltes a fer. Com més units estarem, més forts serem. I quan un és fort dins, també ho és fora. Quan un és dèbil dins, els de fora trepitgen.

—I com és l’acadèmia per dins? És feble o és forta?
—La vida interna de l’acadèmia és la vida d’una acadèmia. Ací no hi ha una uniformitat. Hi ha un consens en temes molt clars, però cada un som d’un pare i una mare, tenim una manera de pensar. En les eleccions de la primavera passada va passar que en la primera votació van eixir sis dels set candidats i això era impensable. La gent deia: ara us matareu els uns als altres i no eixirà ningú i no us interessa per a continuar vosaltres. No hi ha cap problema, i en la reelecció del president, igual. He eixit jo perquè no ha eixit l’altre. Sense cap problema. L’altre hauria pogut eixir i no hauria passat absolutament res. El senyor que no ha eixit és dins col·laborant perfectament i jo hauria col·laborat perfectament si no hagués sigut reelegit. A l’acadèmia no anem tots amb el mateix pitet, sinó que cadascú és diferent. En les coses importants com pot ser el dictamen sobre la unitat de la llengua, unanimitat. El diccionari, pràcticament, excepte dos, però cap vot en contra. La gramàtica, cap vot en contra. Aquesta és la cosa important. Ara, si em pregunta per a la definició de la botifarra en el diccionari, jo li diré que hem estat dues hores discutint si s’hi ha de ficar sang o si porta cansalada: dues hores discutint. Però quan és una cosa important, unanimitat, perquè ho hem estudiat, ho hem remirat, etcètera. Per fer el diccionari hem estat dotze anys discutint, a mort. Pere Maria Orts, arribava ací, a noranta-quatre anys, i discutia i defensava les paraules de Benidorm com si li hi anara la vida.

—Dels vint membres actuals de l’AVL, només tres són dones. Això de la paritat no ho teniu gaire bé.
—Això, d’avui per a demà no es pot resoldre. Si quan es va formar l’acadèmia hi haguera hagut un nombre important de dones això s’hauria mantingut. En aquells moments n’hi havia quatre. Se n’han anat, ara n’hi ha tres, però entrarà la quarta. I anirà augmentant. Tampoc no pot ser i, entenga’m per favor, que pel fet de portar faldes una persona haja d’estar en un lloc. Una persona, amb faldes o sense faldes, està en un lloc perquè s’ho mereix, perquè val. Jo estic a favor de les dones quan tenen una vocació, quan tenen una professió, etcètera. El masclisme per se és una animalada i el feminisme per sé, també. Ha d’augmentar el nombre de dones? Òbviament. Per què? Perquè la percepció femenina és diferent i superior a la masculina; en això, hi estic d’acord. Però les coses es fan per graduació. Per exemple, de les dues persones que poden optar ara, totes dues estan perfectament preparades i més, per a ser acadèmiques, totes dues. Si no ho estigueren, jo diria que no, ho sent molt. M’agrada una acadèmia preparada.