Fotografia: Jordi Carreño.
Fotografia: Jordi Carreño.

L’editor i advocat Quim Torra fa una crida a l’autoconfiança dels independentistes. I reivindica parlar clar. Abandonar definitivament els eufemismes i interioritzar el ‘cercle virtuós’ de la independència. L’explica al llibre que ha dedicat a ‘Els últims 100 metres‘ (Angle Editorial, 2016). Hi defensa que s’ha de complir el mandat democràtic resultant del 27-S i hi explica les tres fases de la desobediència. ‘Si volem la independència, hem d’entrar en la fase de no-cooperació. Alguns polítics han parlat d’escenaris “gandhians”. Hi estic molt d’acord.’ N’hem parlat en aquesta entrevista, que acaba amb un pensament per a Muriel Casals, com l’epíleg del llibre.

—El primer apartat del llibre, el dediqueu a explicar que els últims cent metres van precedits d’una ultramarató
—Ja portem una llarga carrera a sobre. Per això té sentit parlar dels últims cent metres. És a dir, hem arribat aquí perquè hi ha hagut uns corrents de fons i uns canvis que ens han situat en aquest punt. El llibre és molt clar i contundent: la independència és irreversible. Per saber per què és irreversible cal anar enrere i observar aquests corrents de fons. Són els clàssics del catalanisme: la llengua, la cultura, la memòria i la història. Però aquests últims anys la cosa ha tombat cap a la majoria social perquè hi han aparegut noves idees. Primer, la crisi del catalanisme clàssic per a trobar una sortida política a la situació del país. Però sobretot perquè hem guanyat la batalla dels arguments –del perquè de la independència–, la batalla de la transversalitat –des d’un socialcristià fins a l’esquerra alternativa– i la batalla cultural.

—També expliqueu que hi ha hagut un canvi de xip cultural.
—Dedico un capítol llarg a l’hegemonia cultural del país. No era clar que l’independentisme pogués guanyar també la batalla cultural. I crec que aquests últims anys, davant d’un cosmopolitisme desarrelat, hem plantat cara i hem dit que es pot ser cosmopolita i independentista tranquil·lament. Sense tot això no entendríem el perquè de la majoria social independentista. Ha estat un procés que ha anat falcant etapes. Per mi, això és una obsessió. No podem tornar endarrere. Si hem arribat fins aquí, si vam passar tot el martiri que vam passar per poder fer el plebiscit del 27-S, és que ja hem fet el plebiscit. El vam guanyar els independentistes. I aquella victòria ens porta a un escenari, que són aquests últims cent metres o setze mesos en què ens trobem.

—N’esteu segur, que la independència és irreversible? I que els últims cent metres siguin tan sols cent?
—Hi ha un mandat democràtic. No podem sospesar en cada moment els èxits i els fracassos. Recordo que al cap d’una setmana de les grans mobilitzacions semblava que haguéssim sortit a passejar o que haguéssim anat a  fer turisme. No sé què passa en aquest país que tendeix a unes crisis d’autoconfiança terribles. I cada passa que fa torna a rumiar si ha fet totes les passes anteriors. Per això insisteixo tant en les primeres pàgines del llibre a parlar de les causes de fons. Hem fet un 27-S amb un resultat extraordinari i amb un mandat democràtic que lliga representants i poble. Tan sols cal llegir els programes de Junts pel Sí i de la CUP. Els hem encarregat que facin una determinada cosa en un temps determinat. Hem de ser exigents a demanar que es compleixi aquest mandat i hem de confiar que ho farem. Aquesta desconfiança endèmica que tenim en nosaltres mateixos és un desastre.

Fotografia: Jordi Carreño.
Fotografia: Jordi Carreño.

—Hom posa en dubte que ja hi hagi la majoria social suficient.
—Per què?

—Pel 50% +1…
—Certament, no tenim el 50%. Però tenim el 48% que ens permet arribar fins a la proclamació de la independència.

—I com ho saltem?
—Jo no m’escapo del més ortodox. Els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional establien la possibilitat de fer un referèndum que emparés i donés cobertura final a totes les passes que calia fer fins a la proclamació de la independència. Podem condicionar la llei de règim jurídic, la llei del procés constituent i totes les passes que farem a l’aprovació en un referèndum posterior. Al final caldrà fer el referèndum –lògicament, unilateral– que validi tot allò que s’haurà fet. Aquest és el tret de què parlava Xavier Sala i Martín. Només en tindrem un. Ens permet d’avançar ara fins al final de la pre-independència i sotmetre-ho a un referèndum on ens jugarem el 50%.

—Aquests fonaments històrics de què parlàveu al principi s’han abandonat per assumir-ne de nous?
—Jo sóc independentista perquè penso que la nostra cultura i la nostra llengua tan sols estaran segures quan tinguin un estat que les empari actuant com actuen tots els països normals. Per això sóc independentista. Però entenc que uns altres puguin arribar a la independència per altres vies i motivacions. En aquest sentit, no crec que els fonaments històrics s’hagin abandonat, sinó que hem estat prou hàbils per a incorporar noves sensibilitats. Per això parlo de vells corrents i nous corrents que han empès cap a la majoria social quan han confluït. Pensem que l’independentisme va guanyar a totes les comarques el 27-S. Això desmunta el relat de la fractura social. Si la participació del 27-S no hagués estat tan extraordinària, ja tindríem el 50% assegurat. Per cent mil vots no vam arribar al 50%. Ara cal continuar avançant i complir el mandat. Ja ho consolidarem amb el referèndum unilateral.

—El llibre és una reivindicació de parlar clar. Poseu l’exemple aquell de Freud dient que ‘a vegades, un puro és un puro’…
—Haver portat el país a una resolució binària obligava a enterrar vells eufemismes. Eren molt habituals de la política catalana i del catalanisme. Ara calia dir ‘sí o no’. Aquesta claredat en la política era un punt molt a favor del procés. Recordo un exemple molt clar d’aquest procés de separar el gra de la palla. Abans de la primera gran mobilització convocada per l’ANC, l’Onze de Setembre del 2012, alguns polítics explicaven que anirien a la manifestació per expressar el seu sobiranisme, el seu catalanisme, la seva  posició a favor del dret de decidir, a favor del pacte fiscal… Carme Forcadell va deixar clar que tothom que anés a la manifestació seria comptat com a independentista. Era aquesta voluntat i necessitat d’incorporar claredat al llenguatge polític. El catalanisme va ser un gran invent. I permet una gran flexibilitat. Té molt rendiment. S’han dit catalanistes el PP, el PSC i els independentistes. Tots a la vegada. Hi ha el risc que l’independentisme es converteixi en un catalanisme 2.0. O, com alguns han insinuat, en verbalisme o ‘processisme’. Per evitar això, l’independentisme ha de continuar essent molt clar. No pot tornar a l’eufemisme ni a les mitges tintes. La claredat en el llenguatge és una gran virtut.

Fotografia: Jordi Carreño.
Fotografia: Jordi Carreño.

—Els qui s’han mantingut en l’eufemisme o no han estat prou clars sobre la resolució binària n’han sortit malparats. Unió, Iniciativa…
—Exacte. Qui no ha sabut donar resposta clara, ha quedat fora de joc. Ha quedat fora del nou sistema polític. Qui ha marcat l’agenda ha estat l’independentisme. Ara hem de demanar claredat als ‘dretdedecidistes’ que encara queden. En aquest país hi ha gent que ‘dretdedecideix’, però no sap si és independentista o no. I no passa res si es considera que Catalunya és un subjecte polític que té dret de decidir i dir que no vol la independència. Em sembla una posició respectable. El que no és honest és quedar-se amb el dret de decidir. Aquesta no és la resposta que necessita aquest país. Ara es tracta de si es vol la independència o no.

—Dediqueu un capítol als tres polítics clau per a entendre els avenços fets aquests últims anys: Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez.
—És molt injust centrar-ho en tan sols tres noms. Però són tres noms molt significatius. Mas perquè és el gran convertidor. Ha portat un partit sencer a la independència. Junqueras perquè és qui dóna esperança a aquest projecte. I David Fernàndez perquè ha donat una solidesa molt gran a aquest espai tan complicat i, al meu entendre, tan difús a l’hora de definir-se, l’esquerra alternativa. L’independentisme sempre havia estat en aquest espai ideològic de l’esquerra rupturista. Però ell hi va donar claredat, rigor i capacitat d’empènyer més enllà del cercle habitual.

—Al llibre dieu: ‘El president Mas ha portat ni més ni menys que tot un partit a aquesta tessitura. Ha estat qui més nous independentistes ha convençut.’ I tanmateix feia nosa a alguns independentistes…
—A Mas no li han perdonat tota una història passada de moltes ferides acumulades. Tothom acumula ferides en aquest procés. Les de Mas han acabat pesant més perquè la CUP s’havia lligat de mans i peus durant la campanya electoral. En qualsevol cas, aquest sacrifici de Mas acaba portant a una solució que és millor que si hagués continuat ell amb un suport de dos diputats de la CUP. Tot seria més incert. Teòricament, l’acord garanteix l’estabilitat parlamentària i, per tant, la transversalitat que és determinant per a arribar fins al final del procés.

—Quin és el ‘cercle virtuós’ de què parleu al final del llibre?
—Això és més important que els calendaris i els terminis. El cercle virtuós són tres elements: ruptura democràtica i desobediència, molt important en la fase actual; el procés constituent; i el pla de xoc social. Per mi, aquests són els tres grans eixos que han de moure’ns més enllà dels calendaris. Ei! Que sí… que jo penso que alguns ens hem d’autodestruir d’aquí a setze mesos. Uns quants. Els que hem pensat tot això i ho hem impulsat. Si no ho aconseguim, tenim una responsabilitat en l’autodestrucció perquè no haurem complert la nostra proposta.

—Dieu que la desobediència serà molt important en la fase actual?
—Diguem-ne com vulgueu: lleialtat a les institucions pròpies o desobediència a les impròpies. Hi ha un professor nord-americà que distingeix tres fases de la desobediència: fase de protesta, fase de no-cooperació i fase de suplantació. Fins ara hem estat situats en la fase de protesta. Si volem la independència, hem d’entrar en la fase de no-cooperació. Alguns polítics han parlat d’escenaris ‘gandhians’. Hi estic molt d’acord. La independència arribarà si el poble vol que arribi i si el poble es compromet a guanyar-la. L’haurà de guanyar en aquesta fase de no cooperació amb les institucions alienes. Aquest Onze de Setembre vinent haurem de pensar molt bé quin tipus d’acció s’ha de fer. Ara ja no som a la fase de protestes. Som en la fase d’execució de la independència.

Fotografia: Jordi Carreño.
Fotografia: Jordi Carreño.

—Acabeu el llibre amb un epíleg dedicat a Muriel Casals. Dieu que ara li devem també la independència a ella.
—Sí. Aquesta qüestió ja és més sentimental. Quan miro enrere, hi ha una imatge que no em trec del cap. És aquella amb Moisès Broggi, Heribert Barrera i tota aquesta gent que ja no hi és. Van ajudar molt a crear un estat d’ànim favorable. Estaria molt bé que no se’ns morís més gent sense ser independents. I això depèn només de nosaltres. Tot el llibre gira entorn d’aquesta idea. Tot depèn de nosaltres. És fort perquè això ja ho era un missatge clar al Congrés de Cultura Catalana ara fa exactament quaranta anys: ‘Cal no esperar que res ens sigui concedit: la nostra llibertat només serà autèntica si som nosaltres qui ens la prenem.’ Tindrem allò que ens sapiguem guanyar. Sense ser ingenus i conscients que vivim en un món complicat, el país sap que farà allò que es proposi. Hem de confiar més en nosaltres mateixos. A mi no em fa por perdre; em fa por no jugar la partida. Això sí que em fa por. Ja hem fet moltes declaracions de sobirania. Si no ens ho creiem, arribarà un moment que la gent perdrà la confiança.

—Aquest missatge d’autoconfiança des de la naturalitat, sense heroïcitats, era la veu de la Muriel, oi?
—Aquesta era la veu de la Muriel. I tant! La Muriel és la gran autopista central de l’independentisme. I la Carme, és clar. Aconsegueixen situar l’independentisme en el carril central de la política catalana. Als extrems hi ha federalistes, gent que va contra tot… Per això som a cent metres d’aconseguir-ho. Ha costat molt arribar-hi. I ara ho podem aconseguir perfectament.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)