El Partit Popular és dels partits més corruptes d’Europa, si no és el que ho és més. No és cap apreciació, això: són fets. I ja no és la llista immensa d’encausats o de detinguts, d’empresonats. És el fet que el partit com a tal, institucionalment, és al bell mig de la trama. El PP és una màquina.

Tots els grans partits de la transició han fet servir la corrupció. La corrupció és una percepció i durant dècades ni els polítics ni la ciutadania no van percebre com a corrupció coses que avui indiscutiblement ho són. Convergència, Unió, els diversos PS, el PP… durant anys i panys han alimentat les despeses del partit amb diners que avui considerem corruptes i en molts casos han desviat diners d’aquesta finalitat perquè anassen a parar a butxaques privades. Cada pesseta, cada euro, desviat mereix una condemna i exigeix responsabilitats, tant hi fa a quina operació de quin partit siga atribuït. Però ningú, ningú, no ha delinquit tant com el PP. Ni en abast ni en quantitats. No veig enlloc d’Europa cap partit involucrat en la quantitat de casos de corrupció en què es troba involucrat el Partit Popular. I no veig enlloc on la línia que separa estat i partit siga tan prima. On els aparells de l’estat treballen tan íntimament relacionats amb el partit i tant al servei del partit.

El circuit que dibuixa el cas de Canal de Isabel II és cristal·lí: partit que afavoreix empreses que creixen artificialment gràcies a normativa pública i que engreixen mitjans que esborren el codi deontològic per atacar els enemics polítics del partit publicant informes falsos elaborats per la policia patriòtica i/o creant un clima de desinformació i linxament que acaba essent instrumental en la domesticació de l’oposició i en la victòria electoral del partit que torna a engegar la roda. Ja em disculpareu la frase, sense ni una coma, però vull ser precís: l’estat espanyol actual és això.

Tanmateix, la pregunta és què ho fa que, si tot és tan clar, el PP puga continuar governant? En qualsevol país normal hi ha una cosa que es diu oposició, capaç de presentar sempre una alternativa al govern. Els ciutadans ja han fet bona part de la seua feina. Han castigat, de fet, la corrupció del Partit Popular, relegant la seua presència a les corts espanyoles a un nivell tan limitat de representació que es troben obligats a pactar amb més d’un partit. En aquest cas amb Ciutadans i el PSOE. Ja tenim coll avall que Ciutadans és una marca blanca del PP. Però el PSOE, què hi fa, ací, el PSOE donant aire a Rajoy? O també: com és que PSOE i la resta de l’esquerra no es posen d’acord per fer fora Rajoy?

La pregunta és retòrica, perquè tots en sabeu la resposta. No es van posar d’acord, quan s’hi podien posar, perquè la defensa del referèndum català ho va impedir. No era l’únic escull, és clar, però en la llista de diferències polítiques era principalment aquesta qüestió que feia impossible cap acord polític. Després va arribar Susana Díaz i ara això ja va pel camí del PPSOE que el 15-M denunciava però que pocs esperaven que arribàs tan lluny. La gran ratlla que separa avui els dos mons polítics a l’estat espanyol és qui considera que cal deixar que els catalans voten en referèndum i qui no. I aquesta ratlla l’ha creada, l’ha marcada en terra, l’ha dibuixada i l’ha feta servir el PP. Com un gran baló d’oxigen per a mantenir-se en el poder.

Per això, en el moment de la màxima corrupció constatable, el PSOE no es fa avant sinó que es fa enrere i no tempteja cap govern alternatiu al PP. Per la por que l’identifiquen amb l’anti-Espanya definida pels de Rajoy, mentre veu com creix una esquerra diferent. Però per al PP el resultat és gloriós. El PP s’embolcalla amb l’estelada, atia un clima d’histèria i persecució política entorn de la causa catalana, arrossega partits i mitjans cap a una nova versió de la històrica ‘antes roja (ara “azul”) que rota’ i, de resultes de tot això, mana. Com si no passàs res.

 

[Bon Dia] –Nate Silver és un dels experts de qui més em refie en qüestió d’enquestes. Per això em va tranquil·litzar ahir aquest article en què explica que les possibilitats de victòria de Marine Le Pen en la segona tanda de les eleccions presidencials són ínfimes. És especialment interessant la taula en què repassa la diferència entre enquestes i vot real de l’extrema dreta europea.

–Avui entrevistem a VilaWeb la vice-presidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó. Dimarts Amigó va ser identificada per la policia espanyola davant les Corts pel simple fet d’expressar-se en català. A l’entrevista Amigó diu: ‘Que em diguen que no m’entenen quan parle en valencià, em fa bullir la sang.’ Ella representa el País Valencià que renaix amb força. Tot el contrari del que representa el policia que va intentar humiliar-la.

–Dissabte farem a València l’Assemblea de Lectors de VilaWeb, coincidint amb les mobilitzacions del matí per TV3 i Televisió Valenciana i de la vesprada en defensa d’un finançament just. L’assemblea es fa a les 12 a la Societat Coral el Micalet i complementa les de Perpinyà i Barcelona, que ja s’han fet, i la de Palma, que farem la setmana vinent. A les assemblees, hi poden participar els subscriptors membres de +VilaWeb, que en definitiva és la gent que fa possible que aquest diari us arribe cada dia, les 24 hores del dia. (Trobareu més informació sobre el suport que podeu donar a VilaWeb en aquesta pàgina.)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]