Quetel’Appfoto

Com aquell personatge de la sèrie ‘Oh, Europa!’, jo també me l’imaginava més gran. La polseguera que aixecaria aquesta aplicació de la Plataforma per la Llengua, vull dir. Ja veia venir les bastonades i les corresponents denúncies, i titulars a dojo durant una setmaneta, pel cap baix. I sí que n’hi hagut, és ver (especialment d’agrair la resurrecció de la mòmia de Teresa Giménez Barbat. Almenys hem sabut que era viva, que ja patíem). Però, ni de lluny, les que es mereixia.

L’aplicació té tots els números per entrar de pet als top ten del nazisme 2.0 segons els campeones-de-la-libertaz. Que Endesa se’n foti a la cara d’un usuari que demana ser atès en català no; que et multin per adreçar-te en català a la policia o que t’amenacin de detenir-te tampoc; ni tan sols que el metge t’escridassi perquè el teu mòbil canti en català. Això no són mostres de discriminació ni d’abús d’autoritat ni de racisme, i ara; són conductes perfectament normals i comprensibles en la vida de cada dia, i la prova és que totes quatre s’han produït en només una setmana, i la senyora Barbat no les ha considerades motiu de presentació de denúncia de cap mena. Ara bé, que una entitat privada permeti als usuaris d’establiments públics queixar-se de l’incompliment de la llei del comerç (i sempre amb aquella educació, per no dir porugueria, que ja ens agradaria veure’n una micona entre els agents de l’autoritat), això sí que és una feixistada intolerable. Per això m’ha sorprès que, més enllà de 13TV i la gossada habitual de Twitter, YouTube i les capçaleres digitals, encara ningú hagi demanat la retirada de l’aplicació, la detenció immediata de la cúpula de Plataforma per la Llengua i, posats a fer, l’eliminació de la llengua catalana de l’espai digital, aviam si n’aprenem d’una vegada. De moment sembla que es conformen amb la lapidació de la Beth, per col·laboracionista (no us perdeu els comentaris a l’anunci televisiu de la campanya). La noia del ‘pushki ruski’, com que és parlant de llengües de debò, de les que compten, se salva.

La polseguera, en realitat, és el paisatge quotidià de les xarxes. Una polseguera feta de micropartícules en moviment perpetu que es cobreixen les unes a les altres. La paradoxa de la informació en l’era digital és que, si vols existir, no pots deixar de ser-hi, a la xarxa, però alhora el fet d’afegir-t’hi fa que tot el que ja hi ha es faci una mica més invisible, de la mateixa manera que a mesura que les presències augmenten tu també et vas invisibilitzant progressivament. De tant exposar-nos quedem ocults, perquè els altres que també s’exposen ens tapen. Això sense comptar el biaix generacional que comporten i que, en el seu vessant d’eina d’anàlisi sociolingüística, ja estan estudiant experts com ara Alexandre Nobajas (i com que el tema val la pena en parlarem un altre dia).

Atrapats, doncs, en aquesta roda d’hàmster de la vida moderna, correm el perill que la revolució digital no acabi essent sinó l’enèsima encarnació de la sentència tancrediana: que tot canviï perquè tot quedi com és. Començant pels establiments que se salten a la torera l’obligació d’atendre els clients en la llengua pròpia (del país, no de l’empleat).