Per què es queixen les terres de l’Ebre?

Una vegada extingit l’incendi, a la Ribera es netegen la cendra dels ulls però no les llàgrimes. Perquè les terres de l’Ebre no ploren, les terres de l’Ebre assenyalen. Assenyalen la misèria i assenyalen els qui bé hi han contribuït, bé no han fet res per a evitar-la. Vet ací un repàs de les reivindicacions i denúncies que posen damunt la taula els qui hi viuen.

Possiblement, el conjunt del país va situar les terres de l’Ebre al mapa l’any 2000, amb la lluita contra el transvasament del riu Ebre inclòs al Pla Hidrològic del govern d’Aznar. Si ‘lo riu’ és el motor vertebrador d’aquest territori, era lògic que les quatre comarques coordinessin grans mobilitzacions d’oposició fèrria al transvasament, que n’amenaçava el tram final i també el delta.

Amb l’arribada de Zapatero al capdavant de l’executiu, el projecte fou derogat, però no pas el pla hidrològic ni les obres associades, recorda Matilde Font, membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Denuncia que totes les infrastructures i obres de regadiu s’han mantingut als plans espanyols. ‘Quan s’acabin es farà un transvasament igual o més gran cap als canals Xerta-Sénia i cap al Segarra-Garrigues.’ L’aigua, lamenta, se n’anirà igualment cap al sud i cap al nord mitjançant els canals de regadiu.

El sentiment és que la Generalitat i l’estat els enganyen. ‘Són infrastructures milionàries sense tenir regants. Quan demanem el cens ens diuen que això no és cap problema, perquè la gent s’hi apuntarà així que vegi passar l’aigua.’

Darrere de tot plegat hi veu, d’una banda, les grans constructores que s’enriqueixen amb les obres i amb la venda de l’aigua. I d’una altra, les grans empreses agroalimentàries que es poden beneficiar de l’aigua per exportar els seus productes a llarg termini. Tanmateix, Font creu que la qüestió de fons més important és el reequilibri territorial.

Polítiques a llarg termini

Per fer-lo possible, a l’Ebre demanen polítiques públiques que aturin la davallada demogràfica i reactivin econòmicament aquestes quatre comarques –la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià–, que tenen una taxa de desocupació superior a la mitjana catalana i una renda per cap un 20% inferior.

‘La situació és complexa, perquè és un territori rural no prou ben comunicat. I les poques empreses de gran ocupació que teníem, sigui per la crisi o per la descentralització, han desaparegut’, explica el representant de Comissions Obreres a les terres de l’Ebre, Marc March. Els sindicats reivindiquen que es recuperi i s’actualitzi el pla de desenvolupament que el teixit econòmic i social va elaborar fa vuit anys i que la Generalitat va deixar en un calaix.

Mentrestant, manquen pols industrials pels tancaments d’empreses com ara Lear. Això dificulta la captació de noves inversions que creïn ocupació, més enllà dels serveis i el turisme, que són complementaris. March esmenta també que el sector primari, important, té un valor poc desenvolupat. No hi ha plataformes logístiques que n’impulsin la transformació.

‘Tot això, juntament amb la fuita habitual de capital humà, és un peix que es mossega la cua. La gent qualificada no pot quedar-se perquè no hi ha empreses de valor afegit que generin ocupació de qualitat’, afegeix. Per això com més va més gent –molts joves– es concentren a les grans zones urbanes i els pobles es buiden. Massa que se’n van a estudiar ja no tornen. En un conjunt de comarques que abasten el 10% de la superfície del Principat, amb prou feines hi viuen 180.000 persones, el 2,3% de la població.

Mobilitat indigna

També hi ha ebrencs que no se n’han anat, però que han de fer quilòmetres per guanyar-se les garrofes a les grans ciutats, del sud o del nord. Però les comunicacions del territori tampoc no ho posen fàcil. En primer lloc, es demana de fa anys el desdoblament de la C-12 que uneix l’Ebre amb Lleida i la gratuïtat del peatge de la AP-7.

En el cas del transport públic la situació és més desesperant. Els retards dels trens cap a Tarragona i Barcelona han esdevingut crònics, denuncia Montse Castellà, portaveu de la plataforma Trens Dignes. ‘A banda que el trajecte és molt llarg (més de dues hores i mitja), no pots refiar-te de l’hora. Ens roben temps de vida!’, s’exclama. A més, la qualitat dels trens deixa molt a desitjar perquè majoritàriament són combois de Rodalia. En algunes altres línies de Catalunya són molt millors.

Reclama un tracte ‘equitatiu’: trens cada cinc minuts no calen, però tres hores d’espera són massa. Entre Tortosa i el País Valencià la situació encara és pitjor: només quatre combois el dia en cada sentit, amb moltes franges horàries buides. Fa dos anys, si més no, van aconseguir que l’Euromed entre Castelló i Tarragona s’aturés a la capital del Baix Ebre. Ara, només en sentit nord.

A més les infrastructures (i el manteniment) no estan a l’altura. De fet, aquesta és actualment la gran reivindicació: la doble via entre Vandellòs i Tarragona, per a superar un coll d’ampolla que impedeix d’augmentar les freqüències. Tots els problemes s’agreugen perquè ‘tres administracions –ADIF, RENFE i Generalitat– gestionen el mateix servei. La descoordinació i la desídia l’acaba pagant l’usuari’, diu Castellà.

Per acabar-ho d’adobar, les terres de l’Ebre no tenen autoritat territorial de mobilitat. És a dir, no hi ha coordinació dels serveis ferroviaris amb els d’autobusos. Tampoc bones combinacions entre les línies de bus. Un problema greu tenint en compte que la vertebració interior del territori s’ha de fer per carretera. La solució de tot plegat, conclou, són inversions i voluntat política a Barcelona.

Aïllats a l’era digital

Però quan es parla de vertebració territorial no sols es fa referència a trens i carreteres. També a l’àmbit de les telecomunicacions i les noves tecnologies. Comparades amb les comarques metropolitanes, les de l’Ebre són a anys de distància. Ho fa palès el desplegament de la xarxa de fibra òptica.

Ferran Reyes, de la plataforma Ens Toquen la Fibra, explica que físicament ja hi ha xarxes públiques i privades que cobreixen les Terres de l’Ebre; sota terra, la fibra hi és. Però, sigui per manca de voluntat de les companyies o de regulació pública, s’hi impossibilita l’accés.

Els operadors no despleguen la fibra com si fos un dret, denuncia. Ho fan allà on poden tenir més rendiment econòmic. Per tant, la manca de massa demogràfica frena les operadores a l’hora de desplegar el servei en una zona rural com és l’Ebre. ‘Quan es tracta una infrastructura bàsica com un element especulatiu passen aquestes coses.’

Però Reyes també assenyala la Generalitat. Mitjançant un contracte públic que va guanyar Telefònica, la fibra havia d’arribar a tots els edificis de la Generalitat a l’Ebre. I a partir d’aquesta xarxa s’havia d’oferir servei als particulars, amb uns preus regulats i accessibles. Un contracte incomplert. La Generalitat, diu Reyes, passa la responsabilitat a Telefònica.

Els perjudicats d’aquesta discriminació digital són diversos. En primer lloc, els municipis, que perden inversions; les empreses tecnològiques, que tenen un greuge competitiu; professionals com ara arquitectes o dissenyadors gràfics que treballen a casa. Per a tots, disposar de banda ampla és crucial. ‘Les infrastructures modulen la demanda. Si no hi ha fibra òptica no hi haurà demanda, la gent se n’anirà. La fibra no és la panacea, no portarà empreses. Però si no n’hi ha segur que no en vindran.’

Colonitzats per culpa de la misèria

Les empreses energètiques, en canvi, fa anys que hi són.  De fet, una queixa històrica és que les terres de l’Ebre han hagut d’acollir instal·lacions i activitats que no es proposarien –o serien rebutjades– en uns altres indrets del país, i que posen en risc el medi. La central nuclear d’Ascó n’és l’exemple paradigmàtic. Però se’n denuncien més: la contaminació paisatgística dels parcs eòlics; els residus tòxics de Flix; l’ampliació del macroabocador de Tivissa que acull residus de mig Catalunya; l’abocador industrial de Riba-roja…

Per Sergi Saladié, doctor en geografia per l’URV i ex-diputat de la CUP, les comarques de l’Ebre han viscut un procés de colonització energètica que començà fa quaranta anys amb les centrals nuclears i que els molins de vent han completat amb la conquesta dels altiplans i les carenes. ‘Un procés de concentració i pacificació territorial d’energies de tota mena centralitzades en mans de poques empreses.’

De primer, responia a interessos d’estat però després, arran de les privatitzacions, el lobby elèctric ha marcat la política de les dues darreres dècades, diu. ‘Són empreses que sempre pretenen maximitzar el benefici i evitar l’aparició de conflictes que puguin laminar la seva imatge.’

Sosté que l’existència del recurs natural és l’excusa de les companyies per a aprofitar un territori poc poblat i per tant incapaç de bastir una gran oposició que traspassi límits comarcals. I les acusa d’aprofitar-se de la penúria econòmica d’aquests territoris: prometre feina i diners en canvi d’acollir les instal·lacions. ‘Si ho rebutgeu, continuareu essent pobres i desgraciats. Juguen amb aquesta misèria.’

Critica també que l’impacte econòmic de les empreses, si bé es nota als municipis, són molles en comparació amb els beneficis que obtenen. A banda que no s’ha preparat cap model productiu alternatiu per a les comarques ebrenques el dia de demà. ‘La Generalitat ha optat, de facto, per ordenar un territori jugant amb la baixa demografia i la baixa autoestima.’ Fins al punt que el discurs de l’administració esdevé indistingible del de les empreses, denuncia.

L’alternativa de Saladié és, d’una banda, estimular polítiques territorials endògenes, basades en recursos propis en el terreny agrari i forestal. Donar valor al ‘fet a l’Ebre’ per comptes del ‘envasat a l’Ebre’. Però sobretot s’ha de reaccionar i impulsar economies des dels territoris en lloc d’esperar empreses foranes. ‘La cosa important és que nosaltres puguem fer aquestes empreses. Aquest és el veritable canvi de xip.’

Responsabilitats compartides

Aquestes són algunes de les qüestions a què es refereixen les terres de l’Ebre quan lamenten que són enganyades, oblidades i menystingudes. Sovint se’n culpa la classe política i particularment la instal·lada a Barcelona. Els cansa que les demandes siguin desateses o que polítics i mitjans de comunicació només se’n recordin quan hi passa algun desastre.

Es retreu que la Generalitat ha planificat i legislat molt sectorialment, però sense una visió global de territori. ‘Com més poca gent viu als llocs, més oblit. Hi ha més gent als barris d’una gran ciutat que a les nostres terres. I molt sovint les polítiques van adreçades allà on hi ha els vots’, lamenta Gemma Carim, batllessa de Vinebre i presidenta del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre. Falta, doncs, voluntat política.

Precisament hi ha qui retreu als polítics locals no haver estat sempre a l’altura, atabalats per la gestió del dia a dia i la pressió dels lobbys empresarials. Però també hi ha autocrítica: cal més autoestima i confiança en les pròpies possibilitats. Que les empreses reinverteixin. I, malgrat tot, les fonts d’aquest reportatge són optimistes. Per la presa de consciència i la dinàmica de mobilització permanent positiva, que ha esquerdat el caciquisme polític heretat del franquisme.

‘Som un territori tan català quan com qualsevol altre, que a més és al mig dels Països Catalans i que es mereix els mateixos drets i deures que la resta. Diuen que ens queixem de tot, però és que ens ataquen per totes bandes. Som lluitadores de mena perquè ens hi obliguen’, rebla Montse Castellà. Ja ho cantava Pepet i Marieta: ‘Portem la lluita a l’ADN. No faran callar els nostres cants. Que som poquets davant la batalla, però junts som la força de mil vendavals.’