La mona és una de les tradicions més arrelades de Pasqua, però també la que té uns orígens i un significat més incerts. Existeixen tota mena de teories que es remunten al passat àrab, romà, a l’antiga Grècia i fins i tot a les festes que feien els pastors de diverses cultures per donar la benvinguda a la primavera. Però hi ha un punt on gairebé tots els experts estan d’acord: és un costum d’orígens pagans relacionat amb antics rituals de fertilitat que el cristianisme va assimilar.

Joan Amades explica al Costumari Català que la mona ja és citada amb aquest nom en el segle XV. Però una de les teories més arrelades ens porta més enrere en el temps i sosté que el mot deriva de l’àrab antic ‘mûna’, que vol dir ‘regal’ o ‘provisió de la boca’. Els defensors d’aquesta idea expliquen que seria una manera antiga de tributar l’arrendament de terres en espècies a base coques, ous durs i més productes agrícoles.

També hi ha qui creu que l’origen etimològic de la mona prové del mot llatí ‘munda’, unes paneres que contenien dolços i ous decorats que els romans oferien a la deessa Ceres. Altres van més enllà i expliquen que l’origen de la mona podria remuntar-se a les ‘múníquies’, unes celebracions que es feien a la Grècia antiga dedicades a Artemisa. Aquestes dues teories entronquen a la perfecció amb els rituals de fertilitat precristians perquè en la mitologia grecoromana totes dues deesses se les relaciona amb l’agricultura, les collites i la fertilitat.

La mona pot prendre formes molt diferents. La més tradicional és la massa cristina o de rotlle: un pa de massa de brioix dolç, coronat amb ous durs. A més, la tradició diu que la mona ha de portar tants ous com anys té l’infant que la rep. En ser la recepta més tradicional, fa que prengui noms i formes una mica diferents en diversos indrets del país. En alguns llocs del País Valencià se l’anomena ‘tonya’ i amb l’ou dur que conté es fa una declaració d’amor molt especial: l’ou s’esclafa al front de la persona estimada.

A Catalunya Nord són molt populars les ‘mounes’, tot i que no en són exactament autòctones i amaguen una història molt especial. Segons que explica l’historiador de la cuina Jaume Fàbrega, la van introduir els pied noir exiliats d’Algèria a la dècada dels seixanta del segle XX. Molts d’aquests pobladors eren d’origen mallorquí, menorquí i valencià i haurien estat aquests qui haurien portat la tradició de la mona a terres algerianes. Després, en exiliar-se arran de la independència d’Algèria, haurien portat de nou la tradició –i el costum d’anar a menjar-la a fora– a Catalunya Nord, on es va establir principalment.

La recepta original de la mona, que data del segle XV, inicialment no portava xocolata perquè encara no havia arribat d’Amèrica. Els experts no es posen d’acord en quan es va incorporar el cacau a la mona –el varem va del segle XVI al XIX– però actualment n’és un dels ingredients principals. Els ous de xocolata molt sovint són la decoració del pastís de la mona, un dolç fet amb capes de pa de pessic que pot portar crema cremada, xocolata, nata o mantega. També pot ser rematat amb fruita confitada, ametlla o decoracions fetes amb pasta de sucre. Però allò que es destaca més del pastís de la mona són les plomes d’oca tenyides de mil colors i els pollets de feltre groc que s’hi enganxen a manera de decoració.

I de l’evolució dels ous de xocolata, en deriven tota mena d’estructures que reprodueixen personatges de dibuixos animats, animals i tot de formes que atrauen l’atenció de la mainada. Alguns dels temes més populars d’enguany són Frozen, Pepa Pigg, la Patrulla Canina, Lady Bag i el Barça. És també en aquest apartat on els pastissers més creatius deixen anar la imaginació per fer peces de xocolata que gairebé semblen obres d’art. Perquè un dels punts més interessants de la tradició de la mona és que és un element viu i en costant evolució, un senyal inequívoc de bona salut.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]