Fotografia: Tim Walker

Deu ser casual, però les persones més contundents que conec són dones. I les més (s)àvies, també. També tenen, a criteri meu, les millors veus de la música, són les millors a l’hora de prendre decisions i han estat les primeres en coses molt importants, des de fer la primera programació informàtica (Ada Lovelace) fins a ocupar un seient d’autobús reservat per blancs essent negra (Rosa Parks), entre moltes més.

Per això i més no deixa de ser xocant que encara hàgim de celebrar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, com si la dona no treballés o no existís la resta de l’any. Com si ens n’haguéssim de recordar per no despistar-nos, com per exemple presumptament farem el dia 12, que és el dia de les malalties renals, i el 15, el dels drets del consumidor. Sort en tenim, de segons quins dies internacionals… Però el dia de la dona? Home (dona), no hauria de ser cada dia? Em passa igual amb el dia 20 d’aquest mes, que és el de la felicitat, i segons com encara més amb el dia 8 d’agost, que és el de l’orgasme.

Però el de la dona té clarament més seguiment i si encara cal un dia com aquest vol dir, en general, que encara queda molta feina per fer. Jo ho aprofito per preguntar-me què podem fer tots plegats i, en particular, què puc fer jo, home, català, trentí de la segona meitat, producte de l’escola pública i amb educació laica, perquè algun dia no calguin més vuits de març.

Ho demano a dues bones companyes de feina, més o menys de la meva edat. I em responen que hi ha dues menes de masclisme: l’un, evident, que de tan barroer, escandalós, estrident i retrògrad, es defineix per si sol i, almenys al nostre país i en la nostra generació, qui més qui menys el condemna. Però n’hi ha un altre, de masclisme, més subtil, a vegades inconscient tant en els homes com en algunes dones, que és pràcticament a tot arreu i que és producte d’un pòsit format al cap dels anys a la televisió, a la feina, als bars, a casa i sí, també, segons com, a l’escola. I que de tant en tant esclata, però massa poc.

És en aquest segon cas on hi ha bona part de la mare dels ous. M’ensenyen la campanya #DistractinglySexy de fa un parell d’anys, de resposta al premi Nobel de medicina (!) Tim Hunt, que havia dit mig fent broma que les dones, al laboratori, eren problemàtiques per les relacions i atraccions que generaven. La resposta, heus-ne ací un exemple, va ser més que genial:

 


També em fan veure la campanya #ILookLikeAnEngineer, que trencà estereotips i suscità un debat intens a les xarxes perquè pel que sembla el món (masculí) de Twitter va ‘descobrir’ que hi havia dones que podien ser enginyeres i que podien ser belles alhora i que, a més, tenien responsabilitats.

‘Són exemples molt clars, aquests, però n’hi ha cada dia: tot allò que sigui fer befa de la teva condició de dona en l’àmbit professional, que t’etiqueta, o que et fa sentir inferior i no prou reconeguda, que la teva opinió compta però potser no tant, forma part d’aquesta mena de masclisme latent i poc visible; i la cosa més greu és que els homes no us n’adoneu i algunes dones, cada vegada menys, tampoc’.

I em parlen de les preguntes emmascarades a les entrevistes de feina sobre les ganes de tenir fills, de com és que avui t’has maquillat així, de què li prepares a la cuina per quan torni de la feina, de les dones ruixadores de cava als automobilistes el diumenge a l’hora del vermut mentre la família riu, dels anuncis de cotxes i dels de neteja i, compte, de què passaria si el Barça fitxés una dona entrenadora (ep, idea sense copyright!). Finalment parlem de la jove actriu Emma Watson (sí, la de Harry Potter, reconeguda feminista), que s’ha hagut de defensar aquesta setmana dels atacs d’unes altres dones, que consideren que ha venut el cos a l’enemic, i d’un reguitzell fastigós de comentaris sexistes (d’homes) per aquesta foto:

Fotografia: Tim Walker

La resposta de Watson: ‘Estic colpida, hi ha una gran confusió: el feminisme és llibertat, alliberament, igualtat. El feminisme és dotar les dones del dret de decidir. […] Què tenen a veure els meus pits amb el feminisme?’ Em quedo amb una de les respostes en defensa seva a Twitter, d’una dona, que diu que els pits de la Watson han fet més pel feminisme que els de tots els homes del món sumats. I penso que sí, que ja podem anar fent articles i manifestacions, però que, tot i que no ens ho sembli, encara badem, badem massa, i que la feina grossa (amb pit i collons, si voleu) ens toca a nosaltres.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]