Què reflexionen els nostres opinadors en la jornada de reflexió?

VilaWeb
Redacció
26.09.2015 - 06:00
Actualització: 26.09.2015 - 10:43

Les normes han previst  que avui és dia de reflexió. Reflexionarem? Rumiarem? Escamparem la boira? Ens obsessionarem? Farem dissabte? Des de la redacció hem demanat ajut als nostres companys articulistes perquè ens expliquin el seu dia de reflexió. I així llegint-los potser se’ns en van els nervis de la panxa o, potser, no.

Marta Rojals: La meva jornada de reflexió em tindrà dividida entre els afers quotidians de cada dissabte i una petita obsessió que em ronda sobre la qüestió del plebiscit. Així que, ja que em feu la pregunta, i si em permeteu la marcianada, la reflexionaré aquí per escrit i amb el pes que em trauré de sobre entomaré la resta del dia amb més lleugeresa.

Heu-la aquí: es tracta de la fita del 50% de vots que s’exigirà al ‘Sí’ quan a la votació hi concorre, com a mínim, una formació del ‘No’ que assegura que té independentistes a les seues files. Ja sabem que ‘Catalunya sí que es pot’ no accepta la condició de plebiscit de les eleccions, però aquesta condició, malauradament, no depèn del seu vistiplau.

Com ‘ecoindepe’ a favor del ‘Sí’, sé que CSQP no són els meus adversaris, però això tant se val, perquè el jutge, que no és neutral, me’ls posarà en contra. Una pista sobre la netedat del joc: el bloc del ‘Sí’ no s’apropiarà d’uns vots sense permís, mentre que el bloc del ‘No’ no tindrà tants escrúpols. Continuem reflexionant:

Els vots del ‘No’ es comptaran i validaran des de Madrid, així passaran a ulls del món, sense matisos que valguin, i els ‘indepes’ de CSQP ja s’hi poden posar fulles. Per això se’m fa estrany que aquests ‘indepes’ no hagin cregut necessari defensar el seu vot i forçar el grup a una consulta interna com ara: ‘Nosaltres, com a CSQP, autoritzem a PP, C’s i PSC que s’apropiïn del 100% dels nostres vots perquè constin com a ‘No’ en el bloc que representen?’.

El fet que CSQP no s’hagi pronunciat explícitament sobre la utilització els seus vots (com a ‘no’, com a ‘abstenció’, com a ‘vots en blanc’) –una utilització que, repeteixo, ara mateix no depèn d’ells– n’implica automàticament la cessió total al bloc PP+C’s+PSC. Un cas de manual per il·lustrar la frase de Desmond Tutu: si ets neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor. O, dit en nostrat: qui calla atorga. I fins aquí aquesta reflexió de la meua jornada de reflexió.

Pau Vidal: ‘Jo reflexionaré sobre la manera de desintoxicar-me. De refer-me de l’addicció al procés, perquè estem xalant tant amb aquest ball de màscares caigudes que, quan ara aviat s’acabarà, perquè en un país normal tot això ja no podrà passar, trobaré a faltar les declaracions absurdes, les amenaces còmiques, els insults descordats i les mentides delirants. Hi ha clíniques de desintoxicació d’espanyats?

Joan-Lluís Lluís: És molt desagradable pensar tant en Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Hi penso tot sovint, aquests dies, quan em ve al cap una teoria de psicologia social que demostra que, a vegades, la gent vota en coneixement de causa contra els seus propis interessos. En nom d’una empatia amb els forts i despietats generada a cops de discursos mentiders. Per això tanta gent humil va votar Thatcher i Reagan. Si hem demostrat a bastament tenir la raó del nostre costat, aquesta raó, doncs no és suficient. Quants catalans escoltaran els discursos mentiders de l’unionisme i votaran contra els seus propis interessos? Espero, però, que aquesta vegada, a Catalunya, l’empatia dominant sigui la de la veritat, la de la llibertat. Encara hi som a temps de convèncer algun indecís. Som-hi.

Bel Zaballa: ‘La jornada de reflexió (més, encara?) serveix per adonar-se de l’estupidesa anacrònica d’una llei electoral tan upuntzero com dubtosament democràtica. Esperem que el futur parlament es posi d’acord d’una vegada per fer-ne una com déu mana. Després de tant de temps, finalment ha arribat el dia, l’enèsim dia històric, en què el poble de Catalunya decidirà si vol començar a viure en llibertat i posarà fil a l’agulla. Potser avui és un bon dia per recordar-nos que demà passat continuarem tenint els Països Catalans esquarterats. Per recordar-nos de tots aquells que s’hi van deixar la pell i algunes parts més del cos i retre’ls la victòria de demà com a homenatge. Potser és un bon dia per aplegar tota l’èpica que el pragmatisme ha deixat de banda. Que, com diu una amiga meva, jo també sóc independentista malgrat ‘el procés’. Amunt i crits!’

Tina Vallès: ‘Doncs jo la jornada de reflexió la passaré amb la meva família. Al matí, a la presentació d’un llibre per a nens que vaig corregir i que vull que les meves filles l’escoltin en veu del seu autor. A la tarda, al cinema. Tant el llibre com la pel·lícula seran en català. Durant aquesta campanya (parlo dels últims quinze dies), no hauré sentit cap dels candidats parlar de cultura, i tant la llibreria com el cinema que visitarem són dos petits lluitadors que fan tot el que poden per acostar la cultura literària i cinematogràfica a la gent: parlo de la Llibreria Al·lots i del Cinema Texas. Pensaré en això, perquè el vot fa setmanes que el tinc decidit i no me’l tombarà cap bomba informativa per molt carregada de tinta que vingui. Pensaré en la cultura i donaré el meu vot de confiança als que, quan els han deixat, han parlat de futur i ho han fet en un to positiu, entusiasta i esperançador que a mi m’ha costat molt de no veure com a ingenu i somiatruites, però és això o un abisme. Pertanyo al sector de la cultura i tinc motius de sobres per decidir amb raó no votar a ningú, però vull creure que si ve un canvi la cultura també en sortirà beneficiada, per favor, que ja ens tocaria que ens comencessin a valorar com ens mereixem.’

Oriol Izquierdo: Jornada de reflexió. Poso alguns conceptes clau d’aquests dies sobre la taula… Com sortirem del lio? Com aturarem les retallades? Com imposarem el seny? Com plantarem cara? Com farem un país per a tothom? Em ressonen al cap lemes i espots de la campanya. I les cançonetes i les ballarugues. Hi reflexiono i hi reflexiono. I ara el cor ara el cap, ara la butxaca ara el fetge, ara per pebrots, tot em diu el mateix: només hi ha dues respostes a totes aquestes preguntes. Una es diu CUP. L’altra, el vot de la meva vida, Junts pel Sí. Perquè són els únics vots que garanteixen, de debò, el canvi de paradigma que ens cal. Sense esperar cap Godot, cap Mr. Marshall. Sense demanar permís a ningú. Amb la força que donen la llibertat, l’esperança i la il·lusió. Cal res més per vèncer les amenaces? I què han posat els altres, tots, sobre la taula, els més tebis esmorteïdes, els de sempre violentes, sinó amenaces?

Pere Cardús: No penso reflexionar gaire. Sincerament. Si per reflexió entenem l’acció de considerar detingudament o pensar profundament, no ho faré pràticament gens. Intentaré tenir pensaments lleugers i passadors. Perquè la campanya i els llargs mesos de pre-campanya ja ha estat una reflexió constant. Sí que faré una cosa que pràcticament no he pogut fer gens: parlar amb la meva gent sobre l’endemà de demà. Vull estar preparat per a qualsevol cosa que passi. Ara mateix dubto que estigui preparat per a una derrota. Vull aventurar mentalment quin camí seguirà l’independentisme si no suma la majoria absoluta que necessita. Em costa pensar que això pugui passar. Per això necessito rumiar sobre aquesta possibilitat. També pensaré en la joia de la victòria. Miraré d’anticipar què pot passar la nit de diumenge a dilluns. Quan ja tingui fet aquest dibuix, parlaré amb els meus fills dels seus somnis. De les seves il·lusions i esperances. Perquè, si la veu d’un poble és la suma de les veus de la seva gent, el futur de Catalunya és la suma de tots els petits somnis dels seus infants.

També buscaré una estona i un racó per llegir una mica. Aquests últims quinze dies m’han impedit d’estar al corrent de moltes altres coses que han passat al món. Sembla que els refugiats sirians hagin desaparegut. Sembla que ISIS ja no existeixi. Sembla que el món s’ha aturat i tan sols hi hagi eleccions sobre la independència al meu cap. I necessito ventilar-lo i fer-hi entrar idees noves. I finalment, miraré un parell de partits del mundial de rugbi que s’està jugant aquests dies i no he pogut seguir. Aquest esport que té tantes coses per ensenyar a la política. Abans d’anar a dormir, prepararem els sobres amb les paperetes de la llibertat.

Josep Albinyana: Camí de Castelló, les notícies de la ràdio s’encaboten a recordar-te que ets a l’altra banda de les urnes, al costat del Sénia que et deixa fora de les ‘votaes’, encara que el resultat t’afectarà quasi tant com els catalans oficials. Com que no pots votar, reflexiones fort a veure si fas que els vots dipositats siguen grans, dels de mapa complet i futur lliure.

Mercè Ibarz: Sis reflexions de setembre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any