“Àrbitre, estàs comprat!”, “Trenca-li les cames!”, “Burro!”, “Entrenador, inútil!”, “Imbècil”. Aquestes i moltes altres frases semblants són comunes en tots els camps de futbol, bàsquet i la gran majoria d’esports, des del Camp Nou fins a qualsevol camp de barri, des dels equips professionals fins als equips d’infants de 5 anys.

Quan l’infant és més petit no sent vergonya per les actituds de la seva família, però quan creix pot reaccionar amb la mateixa violència o pel contrari sentir-se malament en veure aquest comportament agressiu. En tots dos casos es pot veure com la violència en la graderia no genera res positiu en el creixement de l’infant. Roger Llopart, pedagog, explica que “si el nen veu al pare, que és un referent seu, tenint una actitud agressiva, pot pensar que allò és legítim i que es pot fer”. I fa una crida a les famílies a mostrar respecte sempre cap a l’entrenador, cap a tots els jugadors i cap a l’àrbitre.

El problema està en el fet que en l’esport d’elit, que és l’exemple per als més petits, això ja no és així. Per exemple, a qualsevol estadi de primera divisió, quan es diu l’alineació de l’equip rival i encara no ha començat el partit tots els jugadors ja són xiulats pels aficionats. El Guillem Carreras, entrenador de futbol base i director de lleure titulat, diu que “si en el futbol professional es toleren els insults i es tornen en l’ordre del dia, en el futbol base es farà el mateix”. No només és crític amb les actituds dels aficionats i tècnics, sinó també amb la Federació de Futbol, que fomenta la competitivitat amb llistes dels màxims golejadors en el futbol base per exemple.

Els experts demanen a les famílies valorar més la vessant educativa de l’esport que si l’equip el seu fill va primer o és el millor. Però moltes vegades, el que succeeix és el contrari i els pares incentiven la competitivitat. Llopart adverteix que els pares i mares no haurien de ser “auxiliars d’entrenadors”, sinó que haurien de respectar sempre les decisions dels tècnics i els àrbitres, ja que són l’autoritat dins del camp.

 

 

Com ho viu l’àrbitre?

Miguel Ángel Soto, àrbitre professional de bàsquet i instructor d’àrbitres novells ho té molt clar: el respecte a l’arbitratge hauria de ser fonamental i començar des de la base. Els àrbitres sempre són els més perjudicats, ja que acostumen a ser el focus principal de les crítiques tant per part de pares i entrenadors com de jugadors, influenciats pels adults. Soto diu que l’àrbitre “és l’única persona dins del camp que no és animada per ningú, ni quan ho fa bé, ni quan s’equivoca”. Per això considera que un àrbitre ha de ser mentalment molt dur. No tothom ho és i la pressió dels aficionats fa que alguns a les dues o tres setmanes de xiular ho deixin, fins i tot en categories formatives.

En el bàsquet un àrbitre encara no pot prendre la decisió per si sol de suspendre un partit per comportaments inadequats de la graderia. Hi ha tot un seguit de passos abans d’aturar i ajornar el partit: avisar al delegat de camp i que aquest posi pau i sigui ell que expulsi als aficionats o avisi les forces de seguretat. En el moment en què arriben és quan l’àrbitre pot suspendre el partit. Això en el futbol ja no passa. La màxima autoritat dins del camp és l’àrbitre i és ell qui pot decidir suspendre el partit o no. Però malgrat que a la graderia es poden veure actituds  agressives contra els àrbitres, pocs adults ho reconeixen.

 

Què s’ha fet per fomentar el joc net?

“Vas a la graderia pensant que tots són enemics; insultes els àrbitres, els entrenadors, els jugadors, els altres pares […] Papa, si us plau, no m’obliguis a dir-te que no vull que vinguis més a veure’m jugar”. Aquest text és un fragment d’una carta real que va escriure un jugador de bàsquet adolescent al seu pare, que estava fart de la seva actitud competitiva, que creuava la línia de l’agressivitat. Això va inspirar els directors Marco Fettolini i Miguel Aguirre per fer el curtmetratge Seis contra seis on es pot veure com afecta l’actitud d’un pare en el desenvolupament esportiu i social d’un jove.

Una altra iniciativa rellevant ha estat la de la Fundació Brafa. Han llençat una campanya anomenada No seas hooligan que intenta prevenir que tant famílies com entrenadors tinguin comportaments agressius en els terrenys de joc. A través d’un seguit de vídeos on parlen infants en primera persona, volen mostrar que allò que es fa i es diu a la graderia afecta molt més als nens del que pot semblar en primera instància. El director de la Fundació Brafa, Ignasi Taló, assegura: “Les famílies han d’anar d’acord amb els valors del club, sinó la nostra feina queda en res”.

Des de la Generalitat de Catalunya també es vol impulsar un sistema per potenciar el respecte i el joc net en els esports base. A Catalunya hi ha més de 200.000 infants que practiquen un esport escolar i això, sense comptar els federats, suposa una suma molt elevada. Tots ells dediquen uns 3 dies a la setmana a l’esport i això representa una part molt important de la seva educació. Carolina Garzo, responsable de l’àrea d’esport escolar de la Generalitat, considera que els comportaments agressius “van cada vegada a més” i que per combatre això cal “deixar que les mesures que s’han implementat comencin a funcionar”.

Algunes de les més conegudes són Tenim valors, del Consell Esportiu de l’Anoia, El semàfor dels valors, del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona o Juga Verd Play del Consell Esportiu del Baix Llobregat. Són programes que intenten valorar el joc net dels equips i això els fa sumar punts en la classificació. El problema és que molts aficionats ho critiquen dient que això fa que l’equip que guanya més partits pugui acabar quedant darrere d’un que ha jugat més net. És per això que Garzo diu que “cal intentar crear un sistema a nivell de país que sigui entès i compartit per tothom i per això falta molta pedagogia en aquest sentit”.

 

Margatània, el paradigma?

El Margatània és un equip que neix de la coordinació de dues escoles i que té molt clar que el mite de “l’important és participar” és molt més rellevant del que sembla. El David Tristante, coordinador d’una d’aquestes dues escoles, explica que es fa una formació molt bona en famílies i entrenadors perquè tinguin clar que la competició no és la prioritat en el seu club. Això fa que els pares i tècnics es preocupin més de la felicitat de l’infant que dels resultats i per això no mostren comportaments agressius a les graderies ni pressionen els seus fills. “Si els pares i els entrenadors no són competitius, el nen tampoc no ho és”, explica Tristante.

Aquest club es va fer conegut quan, l’any 2011, van viralitzar un projecte audiovisual anomenat l’Equip petit. Tracta d’un equip de nens que no havia guanyat cap partit en tota la temporada i ni tan sols havia marcat cap gol, però, tal com diu Tristante, “anaven encantats a tots els partits i entrenaments”. Perquè això sigui possible a nivell general cal que la societat es conscienciï molt més. Com diu Guillem Carreras, la pregunta que s’hauria de fer a tots els infants al final d’un partit no hauria de ser “has guanyat?”, sinó “t’ho has passat bé?”.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]