Els actuals Estats Units d’Amèrica (EUA) es van constituir el 4 de juliol de 1776 per mitjà d’una declaració unilateral d’independència de les anomenades Tretze Colònies britàniques d’Amèrica. Des d’aleshores, amb tot, el territori no ha parat d’eixamplar-se, bé amb guerres contra els pobles originaris cap a l’oest; bé mitjançant cessions territorials com la de la Florida hispànica el 1821; bé amb annexions com la de la República de Texas el 1846; bé, fins i tot, gràcies a la compra directa de territoris com la Louisiana francesa l’any 1803 (per 15 milions de dòlars) i Alaska, fa exactament cent cinquanta anys… a Rússia.

El 30 de març de 1867 els EUA van arribar a un acord amb les autoritats tsaristes russes, presents en aquest extrem nord-oriental d’Amèrica des del segle anterior, per comprar per 7,2 milions de dòlars (uns 120 milions actuals, segons alguns càlculs) aquest immens territori d’1,5 milions de quilòmetres quadrats (vegeu-ne les proporcions). El tractat, tancat pel secretari d’estat nord-americà William Seward i el ministre d’Afers d’Amèrica rus Edouard de Stoeck, s’havia començat a negociar un any abans. La cerimònia de traspàs de sobirania es féu el 18 d’octubre de 1867 al municipi de Sitka. Per això, en el calendari de festivitats del quaranta-novè estat dels EUA, el 18 d’octubre es commemora el Dia d’Alaska. També s’observa, cada darrer dilluns de març, el Dia de Seward, en record de la signatura de la ‘compra’ als russos.

Russos, americans, britànics, espanyols… i catalans
La història d’Alaska amaga alguns aspectes poc coneguts. El nom mateix ja ens diu moltes coses del seu passat remot i recent: Alaska és una derivació en rus de la paraula aleuta ‘alakshak’, que se sol traduir per ‘gran territori’. Els aleutians són una ètnia ameríndia que habita a les illes Aleutianes i a la costa nord d’Alaska, al costat de la població inuit, també present en aquest territori semiàrtic.

Els primers documents escrits que acrediten la presència d’europeus (provinents de Rússia) a l’actual Alaska daten del 1648, tot i que set decennis abans el científic i navegant català Francesc Galí, fent travessia pel Pacífic per encàrrec del virrei de Mèxic, va deduir a partir de l’observació de la mar que entre el nord-est de l’Àsia i el nord-oest del continent americà hi devia haver un pas, un estret, que el 1728 acabà portant el nom de Bering, en honor del navegant danès al servei del tsar Vitus Jonassen Bering.

Les expedicions de Bering, justament, van obrir la via per a explorar i explotar els recursos naturals d’aquesta immensa regió glaçada i poc poblada: des del 1733 ja hi havia assentaments estables de comerciants russos a la costa nord-oriental americana, d’Alaska fins a Califòrnia (i Hawaii), que a poc a poc es van començar a administrar com a colònia, sota el nom de ‘Russkaya Amerika’ (Amèrica russa).

Illa de Nutka.

L’avenç de Rússia per la riba pacífica d’Amèrica no era benvist pels britànics, però encara menys per la monarquia hispànica, que va donar ordres al virrei de Nova Espanya perquè s’enviessin expedicions des de Mèxic i Califòrnia cap a latituds més septentrionals per comprovar si realment hi havia establiments russos en unes terres del continent americà concedides per butlla papal a la corona castellana. El 1774, des d’aquell virregnat, va sortir un estol comandat pel capità mallorquí Joan Perers cap a les costes d’Alaska, que va prendre possessió de l’illa de Nutka i algunes terres més a l’altura de l’actual Colúmbia Britànica.

Arran de la presència de vaixells russos i anglesos per aquella illa, des de Nova Espanya es va enviar el 1789 una altra expedició al nord formada per cinc naus, entre les quals hi havia soldats catalans enrolats en la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. Aquest cos d’exèrcit professional, que seguia la tradició del sometent i els miquelets, fou fundat el 1762 a Barcelona per soldats voluntaris al servei de Carles III. Destinada inicialment a Portugal en el context de la guerra dels Set Anys (1756-1763), la companyia va creuar posteriorment l’Atlàntic i es va establir al virregnat de Mèxic a partir del 1767. Dos anys més tard, el militar guissonenc Pere Fages i els seus voluntaris sortien de Guadalajara al capdavant de l’expedició dirigida per un altre català, Gaspar de Portolà, que va explorar i colonitzar l’alta Califòrnia, durant la qual es van establir els fonaments de ciutats com San Diego, Monterrey i San Francisco.

Eren una vuitantena d’homes, aleshores capitanejats pel tortosí Pere d’Alberni, els voluntaris catalans que van contribuir a la nova expedició del 1789 i que, sortint del port mexicà de San Blas, va explorar les costes nord-orientals del Pacífic fins a arribar a la badia de Nutka, a la gran illa de Vancouver. El 1790 una part de la companyia s’hi va quedar per reconstruir el Fort de Sant Miquel, aixecat per Esteban José Martínez un any abans, i l’altra es va repartir entre els vaixells que tenien per missió d’explorar Alaska. El 1790, per exemple, l’oficial de l’Armada Salvador Fidalgo, nascut a la Seu d’Urgell, va adreçar-se cap a l’illa septentrional de Kodiak i, malgrat trobar-se establiments permanents russos, pel camí va fer alguns actes de sobirania, com els de Puerto Córdoba (actual Cordova) i Puerto Valdés (actual municipi de Valdez, en honor del ministre de l’Armada Antonio Valdés). Tot i que Pere d’Alberni va abandonar aquelles latituds el 1792, la seva presència ha perviscut fins ara en algun topònim a la Colúmbia Britànica (com Port Alberni). I el 1795, amb moltes baixes a causa de les dures condicions meteorològiques, la resta de voluntaris catalans van ésser rellevats de la base de Nutka i van tornar a Mèxic.

Adéu a ‘la Sibèria de Sibèria’
Problemes financers, canvis en la política econòmica i nous enfocaments geopolítics, juntament amb la dificultat de proveir i defensar un territori més remot que Sibèria i tot, expliquen que a mitjan segle XIX Rússia deixés d’interessar-se per la llunyana i desprotegida Alaska. L’administració tsarista, atemorida per la possibilitat de perdre en un futur conflicte els territoris americans sense compensació, va sospesar de vendre aquell territori al millor postor: a les autoritats angleses, presents a la veïna Colúmbia Britànica, o als Estats Units. Els primers no s’hi van pas interessar gaire i els segons, embolicats en la guerra civil, tampoc no van respondre d’entrada a l’oferta. Fins el 1866, quan el secretari d’estat nord-americà William H. Seward, tot i algunes crítiques i mofes, va veure en la proposta russa una bona opció per a expandir territorialment els EUA.

Un segle i mig després, l’empremta russa a Alaska es limita actualment a alguns topònims, un dialecte del rus en extinció i la petita comunitat cristiana ortodoxa, que clava les arrels en els missioners russos arribats a Kodiak el 1794. Disposa de diòcesi pròpia i una trentena d’esglésies històriques repartides per les costes del quaranta-novè estat dels EUA.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]