Quan els altres celebraven l’empat

N’hi ha que pretenen de fer veure que el partit s’ha acabat. Però que més endavant, encara que sigui més tard que d’hora, hi haurà l’ocasió de jugar-ne un altre, i que aleshores sí, aleshores ja comptarem amb l’estratègia adequada per a aconseguir l’anhelada victòria, un cop sabedors de la nostra petitesa i de la grandesa del contrari. Perquè murris com també haurem esdevingut i amb el suport d’una incerta majoria dels espectadors locals, aquella grandesa ja no serà obstacle per al triomf; veurem per fi com l’equip rival, doncs, acaba abaixant els braços en veient la nostra superioritat moral, i celebrarem que aparentment es defensa, però que en el fons es deixa perdre… Això sí, i perdoneu que us desperti del petit conte de fades, sempre que es respecti una condició: que el partit de debò encara no sigui aquell, i que el que finalment sigui el decisiu, ells el puguin empatar per guanyar, i que fins i tot perquè nosaltres puguem guanyar ho hàgim de fer per dos gols de diferència, i que a més a més, per acabar-ho d’adobar, hi hagi almenys dos terços d’afluència a l’estadi, que això de guanyar mentre hi ha tanta gent a la platja no és prou democràtic. I vigila què dius amb això que et proposo, que aquí darrere en tinc uns quants de tan forts o més que jo que en cas de no acceptar el que t’ofereixo no et deixaran mai de jugar a la seva lliga, que és la que en definitiva vols jugar, d’acord? Molt bé, noi, així m’agrada, però no et preocupis, home, veig que t’ensumes que tot plegat és molt complicat i en el fons l’única cosa que has de fer és no perdre l’esperança: si aquell cop no pot ser, ja t’arribarà una altra ocasió. I ara, mentrestant, no posis bastons a les rodes, si us plau, i ajuda’m a endreçar tot això, que entre la pandèmia i els ultres de Vox la casa està feta un desastre, i els teus també hi surten perdent, amb tant de desgavell. A més a més, si ets bon minyó, et respectaré allò que un bon estat d’alarma ja t’ha fet veure que és tan contingent com els dies de sol a Noruega: les teves preuades competències, ara defensades des d’un púlpit del teu distingit palauet, talment com si proclamessis la República des de la balconada de l’altra banda de la plaça de Sant Jaume. Com han canviat els temps, renoi.

Aquesta és la perversa roda en què una part, temo que majoritària, dels qui sobre el paper jugaven de titulars l’1 d’Octubre, ens volen fer entrar. Per ells, efectivament, aquell partit ja s’hauria acabat pràcticament, i no pas perquè l’hagin de jugar amb grillons o ben escorats a la banda, com qui diu fora del camp, sinó perquè, senzillament, han renunciat a continuar competint. El joc brut del contrari, la permissivitat de l’àrbitre, la tebiesa del suport d’una part de la graderia, típicament la vinguda de fora, els han fet desistir. N’hi ha que encara fan veure que remenen la bimba o que volen driblar de debò el contrari. No res. Foc d’encenalls. De la grada estant, hi ha gent que encara s’ho creu, que el partit es pot guanyar, però ja n’hi ha que comencen a circular, entre decebuts i avergonyits. I dels qui s’hi queden, alguns ho fan per escridassar (als nostres, és clar) o fins i tot increpar. Jo m’ho miro atònit, mentre em bull la sang de veure que la majoria dels nostres jugadors només deixen passar els minuts fins que el partit mori del tot. Giren ja la vista cap al camp d’entrenament, la peculiar zona de confort de l’independentisme on al capdavall no et jugues res. En tenen la clau i sembla que hi poden fer força cosa, però no deixen de ser-hi uns rellogats, que han de tornar aquella clau i fins i tot les pilotes si l’amo els ho exigeix. Pena. Ràbia. Clam eixordador de dignitat.

El partit, però, no sempre ha anat així. Durant l’estona inicial, de fet, va semblar que el podíem guanyar. Va ser quan vàrem jugar fort, sense especular, combinant constantment per escolar-nos hàbilment entre línies, desplegant una estratègia que fins va congregar-hi més seguidors, admirats com estaven del nostre esperit de lluita, del nostre sacrifici, de la nostra capacitat d’entomar els cops per fer-nos encara més forts. Va ser quan, encara que fos fugisserament, vàrem estar tots units, compromesos, somiadors. Sóc dels qui creu que vàrem arribar a la contesa esparracats, mal preparats, i segurament abans de temps. Però el cas és que hi vàrem arribar, fet impensable fins i tot unes poques setmanes abans. Érem, doncs, al cap del carrer, i ja no tenia sentit girar cua. I vàrem començar el partit de manera brillant, tal com deia. De fet, només dos dies després del seu inici, aquell màgic i inoblidable 3 d’octubre, vàrem ser més que mai. Segurament, per fi, majoria. Aquella eventual superioritat, nogensmenys, havia de ser efectivament concretada, de manera que calia deixar de defensar i passar només a atacar, ara que el contrari semblava verament tocat i temorós d’allò que poguéssim fer. Malauradament, però, el tan esperat embat final va trigar massa i endemés va acabar essent un mer intent de finta, per a més desgràcia en un moment en què tot el món estava literalment pendent de nosaltres. Allà, no cal dir-ho, va començar a declinar la nostra sort, fins al punt que el dia 27 del mateix mes, després d’haver dit amb la boca ben petita que el partit s’havia acabat i que l’havíem guanyat, el rival va imposar unes noves regles del joc mentre l’àrbitre mirava expressament cap a una altra banda. Prou contra pronòstic, tanmateix, el sobrevingut descans ens va donar aire, i tot d’una vàrem tornar a tenir a les mans les regnes del partit. Lamentablement, però, ja no vàrem saber què fer-ne. Millor dit, sí que sabíem què calia fer, per pura i simple dignitat, però la majoria dels nostres jugadors ja no estaven disposats a assumir-ne els costs. Vàrem formalment claudicar, i passàrem a fer veure que jugàvem el partit. Trist, molt trist, sobretot perquè ningú no va gosar d’avisar els soferts espectadors de l’obra de teatre que començava a representar-se.

Contra el desànim associat a la tristor, però, fóra fins i tot de mal gust oblidar que hi va haver fases de tota aquesta història en què el rival ja no tan sols anava a buscar l’empat, sinó que fins el celebrava. Encara recordo quan, després de passar-se tota la campanya denunciant que els comicis que l’havien de seguir no eren pas plebiscitaris, els partits unionistes varen intentar de desautoritzar la victòria de Junts pel Sí el 2015 justament recomptant vots a favor i en contra de la independència a partir d’una interpretació unívoca del suport rebut per cada formació en concret. Certament no n’anaven, de desencaminats, col·locant la majoria del vot a Catalunya Sí que es Pot en el bàndol del ‘no’, però fins i tot en aquest cas l’empat tècnic era ja una realitat. I bé que el van celebrar. Com si fos una victòria. Com quan, ja després del 21-D, un Girauta gairebé fora de si vomitava als diputats independentistes catalans del congrés espanyol que l’opció que representaven encara no havia assolit al Principat una victòria absoluta en vots. Els servidors de l’estat han arribat a celebrar, doncs, que en una part ja políticament i històricament diferenciada del seu territori la voluntat de secessió havia crescut fins a vorejar el 50% però que encara no el depassava. Venim d’aquí. I en certa manera encara hi som. Però hem reculat. I hem cedit la iniciativa. Tornem a ser a les seves mans, al capdavall. Amb una taula de negociació que pot ser considerada una farsa simplement esguardant l’habitual faç del president del govern espanyol. Última oportunitat, en diuen uns. Principi de realitat, en diuen uns altres. Com si aquell partit ja ranejant del qual us he parlat no hagués estat real. Com si hagués estat pur somni. Com si mai no haguéssim anat guanyant. Però, i si se’m permet el registre col·loquial, ara el més fotut és que els qui ens diuen que pretenen de saltar un altre cop a la gespa en un futur més aviat llunyà són, en definitiva, els protagonistes fallits mateixos, en alguns casos esdevinguts gairebé impostors, d’aquella pretesa irrealitat. Fantasmes sostinguts per unes maquinàries de partit altament impenetrables i ben poc permeables a la dissidència interna. Autèntiques productores de carn política, institucional, no sempre a l’altura del lloc ocupat. Dissortadament, aquesta esbiaixada del sistema de partits també forma part de la realitat, i pràcticament exhaureix l’escena pública fins a tornar-la gairebé irrespirable. Solució? Em temo que ara com ara no n’hi ha, vista la robustesa i endogàmia de la política de partits, amb tot a favor per a continuar reproduint-se, inclosa l’acció de bona part de la societat civil catalana. Caldria, doncs, quelcom nou, fresc, veritablement audaç. I sobretot compromès. Compromès amb la possibilitat de la derrota, de l’autèntic esclafament, de la quasi anihilació. Perquè només així tenim alguna opció. Posem-nos-ho bé dins del cap: de l’estat espanyol només en sortirem patint, i segurament molt. Goso de dir que mentre no assumim que aquest és el nostre únic camí, sí que serem fora del principi de realitat, el que ens va guiar fa gairebé tres anys potser sense adonar-nos-en. Feu el simple exercici d’imaginar què passarà quan arribi a la Moncloa, perquè hi arribarà, algú del PP amb el suport de Vox i Ciutadans. Algunes idees i estratègies de l’independentisme actual fan riure i tot, en veient la mera projecció de l’escenari mencionat. No seré tan estúpid d’afirmar que a la majoria dels qui, arribats al cas, hagin votat alguna d’aquelles tres formacions els regalimarà la sang per la boca només de pensar què s’hi podrà fer, a Catalunya, a partir d’aleshores; el cas, però, és que els hauran votat. I el votant d’enllà de l’Ebre ja sap què vota, quan ho fa. Igual que el d’aquí. Benvingut siguis, doncs, principi de realitat, i dóna’ns força si mai arriba la batalla final.