16.02.2021 - 21:50
La detenció del raper Pablo Hasel, amb l’entrada de la BRIMO a la Universitat de Lleida en hores grises, sense petició expressa del rector, i després de superar el cordó de solidaritat amb l’artista, ha posat de nou sobre la taula el paper dels Mossos al servei de la (in)justícia espanyola. Temps enrere, ERC va presentar una proposició de llei al congrés espanyol per despenalitzar el delicte d’injúries a la corona i d’ultratges a Espanya, que va ser rebutjada pel bloc espanyol en pes (PSOE, PP, Vox, Cs). Pere Aragonès, candidat a la presidència de la Generalitat, ha usat el sentit comú per recordar-nos que el cos actua per ordre dels jutges i que ens cal girar full amb aquest estat que tanca cantants. A hores d’ara, les mostres de solidaritat amb Pablo Hasel s’han estès per tot el país i caldrà veure com actuen els Mossos quan no fan de “policia judicial”.
Mentrestant, podem començar per la primera pregunta: els Mossos, poden desobeir els jutges? Les raons morals que ho abonarien són ben conegudes: el cantant va a parar a la presó per unes lletres contra un rei-lladre refugiat al golf Pèrsic amb la protecció i el suport econòmic de l’estat. Les raons político-administratives podrien invocar doctrines europees sobre Drets Humans i sentències del tribunal d’Estrasburg. Els Mossos, com a cos que forma part de l’estructura policial de l’estat, no poden desobeir sense una protecció jurídico-política que els avali i els defensi davant els jutges, però, abans de res, caldria que el govern hi estigués disposat. I arriba la segona pregunta: els Mossos obeirien un conseller d’Interior capaç d’articular una bateria de mesures per posar l’estat contra les cordes als tribunals europeus en matèria de llibertat d’expressió?
La victòria independentista sobre l’estat i les seves articulacions a Catalunya ha posat sobre el tapet la nova estratègia de desobediències que caldria esperar si es vol ser conseqüent amb les promeses de campanya (vegeu l’article de Resina ahir en aquest diari). De moment, el nucli entorn del qual vol formar govern Pere Aragonès –amnistia i referèndum– no en preveu pas, de desobediències: amnistia i referèndum serien sengles concessions d’un estat amb voluntat negociadora. Si tenim present la campanya d’Illa i Sánchez en relació amb l’independentisme, com a mal a extirpar perquè generaria “odi i divisió entre catalans”, no cal esperar-ne re que no siguin paraules; i encara menys quan la fiscalia de l’estat ha recorregut contra el tercer grau dels presos polítics. Ateses les relacions de la coalició de Madrid, poca cosa es pot esperar, igualment, del paper de Podem-comuns com a intermediació amb els poders superficials o profunds, tant se val, de l’estat. De manera que no sabríem veure, al marge del nombre d’escons de la majoria, quines serien les contrapartides que justificarien d’integrar els comuns en un futur govern de la Generalitat. De moment, la qüestió genèrica de l’amnistia i el referèndum només serveix per a dissenyar amb quatre cantonades un camp de joc on s’hauria d’aixecar l’edifici d’un govern sòlid. Però la cosa important no és pas la façana més o menys repintada, sinó els fonaments. I, en aquest punt, comencen els nous interrogants, que afecten quatre aspectes: les relacions amb l’estat i els seus aparells, la recomposició de l’economia, les mesures socials i la repressió.
En el primer aspecte, cal saber com es pensa desenvolupar una política pròpia amb tots els aparells de l’estat sistemàticament i coordinadament en contra: recordem les lleis del parlament suspeses pel TC, la centralització dels fons europeus, la retallada de llibertats i l’ofensiva contra la llengua pròpia. Continuarem acatant o sabrem desobeir?
En el segon aspecte, cal saber què entenem per recuperació, reconstrucció i recomposició del teixit econòmic: si el dictamen de l’estat sobre els fons europeus satisfà bàsicament la gran empresa més o menys lligada a l’ÍBEX 35, acatarem o desobeirem? També caldrà saber com es crea un aparell financer ad hoc per a canalitzar els fons (és a dir, reconversió de l’Institut Català de Finances i creació d’una moneda intermèdia) democràticament (és a dir, amb membres de l’administració, experts, i representants d’entitats socials); i si s’ha de fer empresa pública de nova planta (per exemple, energia, medi) per refer el teixit malmès. També trobarem, aquí, tots els bastons a les rodes de l’estat: acatarem o desobeirem? Tornarem al menjapà del turisme explotador de país, recursos i mà d’obra o farem un pla integral per comarques i sectors?
En el tercer aspecte, cal saber si farem un sector públic potent o si continuarem cavalcant el cavall de l’ambigüitat público-privada d’arrel clientelar, que, com hem pogut comprovar els durs anys de la crisi, només dóna rendiment quan hi ha beneficis, però que s’escapoleix quan cal donar serveis bàsics a la comunitat. Sabrem desobeir les lleis laborals espanyoles? Si fem un pla cooperativista per a una nova economia, sabrem desobeir la subsegüent suspensió del TC? El nou govern independentista-sobiranista hauria de fer un pla de defensa i preservació de la vida al servei de la majoria social desposseïda, amb la corresponent redistribució de la riquesa (per exemple, amb una renda bàsica universal), perquè tindrem l’estat en contra, un cop més, a l’hora d’aportar recursos: serem capaços de desobeir els sectors financers, bancaris, usurers, especuladors, fons voltor i altres sangoneres que s’hi oposaran? Caldrà fer-ho perquè ho demana una nova economia, perquè ho exigeix la justícia social i perquè ho reclama a l’independentisme una part ben grossa d’aquella majoria social que vota partits unionistes.
I, en el quart aspecte, mentre hi hagi precarietat, hi haurà marginació; mentre hi hagi refugiats, hi haurà marginació; mentre hi hagi pobresa estructural, hi haurà marginació; i mentre hi hagi racisme i xenofòbia, hi haurà marginació. I la marginació sembla que només se sap combatre amb la repressió: si n’hi ha que ens volen convèncer que tantes famílies desnonades cada dia s’ho mereixen, que cal continuar mantenint els CIE o que cal enviar els Mossos a fer la feina bruta, caldrà admetre que al nou govern se li gira molta feina. I caldrà saber molt bé a qui considera que cal reprimir de debò quan els feixistes se senten segurs al parlament i al carrer.
Per obrir pas a la independència, el nou govern haurà de practicar moltes desobediències. I ja sabem on van a parar les desobediències a l’estat espanyol.
El dilema és clar: o desobediència o neoautonomisme.
