Ho dic amb plena consciència: em sap molt greu això que li passa al PSC. Em sap greu perquè crec que, com a país, no és bo que passe. Em sap greu per tot allò que ha significat aquest partit des de la transició. Em sap greu per molts que avui són en el que sociològicament representa Junts pel Sí o Esquerra Republicana i que abans van fer molta feina sota les sigles d’aquell partit. I em sap greu per alguna gent del PSC actual, que conviccions personals i polítiques sòlides i que no s’ho mereix, tot això.

Escoltar un batlle socialista important, el paer en cap de Lleida, dient que qui vulga traure les plaques franquistes agafe una escala és trist. Simplement trist. I encara ho és més saber que això ho fa perquè governa amb Ciutadans, un partit que s’exclou del perímetre dels ‘partits de tradició democràtica’, tal com ho definí Carod-Rovira quan va fer president Montilla. Però qualsevol altra excusa seria igualment inservible. És veritat que a Alacant el batlle socialista també ha ordenat de recol·locar les plaques franquistes que el govern municipal havia retirat. Però en aquest cas, si més no, hi ha una sentència judicial, inaudita a parer meu, que l’hi obliga. És cert que a Alacant podrien desobeir i seria convenient que ho fessen, però a Lleida no caldria ni això. Només haurien d’aplicar la llei de memòria històrica. I el batlle socialista, i president del PSC, no únicament no aplica la llei de memòria històrica que tant cara va eixir a Zapatero, sinó que es permet de fer-ne befa i tot.

És una mostra d’això que passa al PSC, de la manera com aquest partit va canviant ràpidament de terreny de joc. Una mostra anecdòtica, si voleu, però molt significativa. És cert que no tan significativa, políticament, com la rendició orgànica del socialisme català al PSOE. Però l’una i l’altra juntes ho diuen tot. L’acord entre tots dos partits ara limita tant les possibilitats del PSC que tinc dubtes que hi haja res més enllà de la cosmètica de les marques. El PSC votarà allò que diga el PSOE, finalment i després de tantes dècades. Obedient i callat.

I, ho lamente i lamente més encara dir-ho, però crec que no és cap casualitat que el camí dòcil i submís triat pel partit vaja acompanyat d’actuacions fins ara impensables com les del paer. Perquè hi ha un terreny de joc on el franquisme, i tantes altres coses, s’entenen simplement com un accident de la història amb el qual es pot conviure en nom d’un bé superior de caràcter nacional. No m’agrada dir-ho però jo ja vaig avisar fa anys que la deriva espanyolista del PSC només podia anar en aquesta direcció. Alguns es van enfadar molt i ho vaig entendre. Però mireu on han anat a parar: el paer en cap i president del PSC fent befa pública de l’antifranquisme i banalitzant la importància de netejar la dictadura.


[Bon dia] –Ahir al Parlament de les Illes Balears hi havia diputats que deien que el procés, el procés d’independència de les Illes, començava amb la monumental errada del govern espanyol de prohibir el debat de la llei, aprovada per la cambra balear, que havia de permetre vols entre les illes a preus raonables. És el 10-J enmig de la mar? Té condicions de ser-ho, sí. Ho haurem de seguir amb molt de detall, per tant.

–Avui, amb la declaració dels Montull i de Fèlix Millet, poden passar coses importants en el judici del Cas Palau. Alerta, però, a creure’s qualsevol titular i donar volada a qualsevol cosa. Si els Montull impliquen CDC amb documentació i dades contrastables en una operació de finançament regular, la cosa tindrà un pes notable en la vida pública catalana i hi haurà responsabilitats a exigir. Ara, si al capdavall resulta que un lladre confés canta el que calga per estalviar vint-i-sis anys de presó a la seua filla, ja podeu comptar que hi haurà molt d’escàndol i titulars exagerats, però de forment ni un gra.

–La filtració de WikiLeaks sobre les tècniques de la CIA per a espiar els nostres telèfons i ordinadors és una notícia de gran abast i que ens ha de preocupar notablement. Això que hi ha en joc és molt important i no podem permetre que segles de separació entre l’espai públic i el privat siguen esborrats, i de manera clandestina. Fa temps que dic que el debat més polític que podem fer avui és el de la privadesa. Tant de bo aquesta bomba que acaba de llançar WikiLeaks siga un incentiu més per a parlar-ne.


 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]