Propera parada: Jehovà

  • Els testimonis de Jehovà han canviat el seu mètode tradicional de predicació i són cada cop més visibles a les sortides de metro

VilaWeb
Marta Nin Loscos Ariadna Guiu Vila
13.06.2019 - 09:17

9:00 h. Sortida del metro de Glòries. El quiosc ja està obert; a l’altra banda del carrer, tres estants. Com cada dia, hi passes per davant però no saps qui són les persones que els custodien. “Desperta’t!”, posa en un dels fulletons del mostrari. Penses que t’aturaran però, contra tot pronòstic, només t’endús un somriure de complicitat.

20:00 h. Ja queda menys per arribar a casa. Les persianes del quiosc ja estan abaixades però els tres estants del davant continuen allà. Ja fa massa dies que et pica la curiositat… T’hi acostes i per fi reveles el misteri: són testimonis de Jehovà.

Gènesi, la primera parada del llarg viatge que recorreràs per arribar al final de línia.

Segona parada: Corintis

Com les cartes que Pau enviava als Corintis, els fullets informatius dels testimonis de Jehovà serveixen per estendre el missatge de la Bíblia. Els darrers anys el mètode per fer-ho ha variat, passant dels portals de les cases a les boques de metro. Aquesta nova tècnica de predicació té origen a la ciutat de Nova York el 2011, on va començar a ser aplicada com una prova pilot.

Els anys que porta en vigor han confirmat la solvència d’aquest mètode, que s’ha estès a les grans ciutats d’arreu del món, com Londres, Edimburg i Barcelona. En grups d’entre dos i quatre germans, normalment mixtes, treballen de manera voluntària per estendre la paraula de Jehovà. Ho solen fer en quatre torns, que es distribueixen de les nou del matí a les vuit de la tarda.

Un cop s’entra a formar part de la comunitat dels testimonis de Jehovà, s’adopta el compromís de la predicació, però hi ha diverses possibilitats a l’hora de dedicar-se a aquest voluntariat, tenint en compte el nombre d’hores que s’hi destinen. Així, hi ha els precursors regulars -70 h al mes-, els precursors especials, enviats on hi ha major necessitat de predicadors -130 h mensuals- i els publicadors o auxiliars -que realitzen entre 30 h i 50 h de voluntariat-.

Aníbal Matos, portaveu de l’organització a Espanya, afirma que han escollit les sortides de metro per predicar la seva fe, ja que és un dels llocs on “hi ha un important tràfec de vianants”. Segueixen d’aquesta manera l’estela de Jesús, qui també “predicava en llocs públics perquè el missatge arribés a la gent”. Segons Matos, decideixen no ser “coercitius” en la seva labor perquè consideren que “les persones han de decidir per si mateixos si desitgen o no aprofundir en el missatge de la Bíblia”. Des de l’organització afirmen que “la decisió d’arribar a ser testimoni és personal, no emocional” i “ha d’estar raonada sobre la base de les ensenyances de Crist”.

Tot i que en els primers temps els cossos policials es mostraven més reticents a aquestes pràctiques aplicades al carrer, actualment els mateixos evangelitzadors reconeixen que aquestes primeres hostilitats ja s’han normalitzat. Pel que fa a les llicències de l’Ajuntament, Matos afirma que “com que no es tracta de parades fixes a les voreres no es necessita cap permís del consistori”.

Tot i ser llocs mòbils, però, sempre hi ha unes parades de metro en les quals es poden trobar els estants dels testimonis de Jehovà. A Barcelona, les línies més concorregudes són l’L1 -vermella- l’L3 -verda- i l’L5 -blava-.

Transbordament: Mateu

Tal com deia l’evangelista Mateu, se’ls coneix per anar de casa en casa i de porta en porta. De fet, aquesta és la pràctica que sempre ha caracteritzat els testimonis de Jehovà. Tot i el canvi que hi ha hagut en els nous temps, a les ciutats més petites i zones amb menor població segueixen trucant als intèrfons de les cases, diu la Dolors, predicadora en una de les parades de metro de Barcelona. Un dels motius pels quals segueixen aplicant-lo, és perquè a diferència de les grans ciutats, “als pobles encara és relativament fàcil poder trobar la gent a casa”.

Propera parada: Llibre dels Eclesiastès

Breu interrupció del viatge. Un cop arribis a Eclesiastès, pren la sortida dels Predicadors, a la teva dreta. Allí els tornaràs a trobar. Decideixes apropar-t’hi de nou, vols conèixer el seu missatge i saps que ningú millor que ells per explicar-te’l. Arribes i et somriuen amistosament: “Ja està tot fet”, penses. Però si la informació no es quedarà en l’àmbit privat, les coses canvien. Et diuen que ells no estan “suficientment preparats”, que “qui més ho està és el responsable de l’organització”: Aníbal Matos.

Crida l’atenció el sentiment d’inferioritat que tenen els diferents testimonis vers els seus responsables. Perquè, tot i que qualsevol germà o germana pot predicar, la jerarquització dins la institució és molt present, començant pel fet que -com si es tractés d’una empresa o Estat- consta de diferents “departaments”, com el de premsa o el de justícia. Cada una de les congregacions de les comarques catalanes està condicionada als dictàmens de l’organització general, a Madrid. I aquesta, al mateix temps, ho està al Cos Governant, amb seu a Nova York.

Llavors, és cert que tothom pot predicar? A part de la jerarquització també constates que, en les diferents parades on t’has acostat, la dona t’ha acabat dirigint a la seva parella masculina: “Millor que ho parlis amb ell”.

Tot i les conclusions que es podrien extreure tenint en compte aquests comportaments, Clara Fons, sociòloga i investigadora d’ISOR -grup de recerca especialitzat en religions-, afirma que “dins del grup sempre hi ha un predicador més expert i segurament aquesta és la causa de la derivació en l’altra persona”. Ara bé, aquesta supeditació sí que es troba present en les reunions dels testimonis, ja que encara que les dones poden participar en les celebracions i aportar el seu punt de vista sobre els textos sagrats, tenen vetat llegir les oracions. “No ho diem nosaltres, ho diu la Bíblia”, apunta una de les testimonis.

Tal com afirma Fons en un article elaborat conjuntament amb la sociòloga Blanca Luque, la importància que els testimonis de Jehovà donen a la predicació no és en va, sinó que respon a la creença que té el col·lectiu en relació a la imminent Segona Vinguda de Crist -la fi del món actual. Per a ells, resulta de vital importància estendre el missatge de Déu perquè tothom pugui tenir l’oportunitat de salvar-se. Ara bé, aquesta diferència de pràctiques entre els testimonis i altres religions imperants com el cristianisme, ha portat a la creació d’una imatge negativa i sovint estigmatitzada del col·lectiu.

Aquesta visió s’ha vist reforçada per altres focus polèmics, com el rebuig a les transfusions de sang, un dels motius pels quals la societat coneix més els testimonis. Segons Font, malgrat que l’estigma continua sent-hi, és cert que cada vegada més “la comunitat ha sabut explicar-se millor” i, per tant, la visió negativa està desapareixent: “El fet que la societat sigui cada cop més diversa ajuda a una millor resposta cap a la religió”, diu.

Ara bé, si bé és cert que altres religions no comprometen les persones a ser-ne practicants, per als Testimonis de Jehovà és quelcom essencial. És per aquest motiu que el cercle que crea la comunitat tendeix a ser tancat, i fa difícil que algú que decideix per voluntat pròpia deixar de ser testimoni ho pugui fer sense renúncies importants. Aquest és el cas de la Mònica, una noia de 22 anys que va prendre aquesta decisió perquè hi havia aspectes de la religió, com el paper de la dona o la seva condició com a homosexual, que li impedien seguir-hi dins. Això li ha suposat allunyar-se dels seus pares, a qui, ara, veu només un o dos cops a l’any. Ella, però, considera que totes les religions tenen unes idees integrades que poden entrar en contradicció amb l’ètica de cadascú, no tan sols la que prediquen els testimonis de Jehovà.

 

Final de línia: Jehovà

“Final del trajecte”, indica la megafonia. Un viatge en què has pogut conèixer de prop la comunitat dels testimonis, un grup religiós diferent amb una manera de predicar peculiar també: omplen les boques de metro amb estants i esperen pacients a què, qui ho vulgui, s’hi apropi. Somriures tímids i fulletons de La Torre de Guaita, tot preparat per arribar al destí: Jehovà.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any