13.09.2021 - 21:50
El primer ministre interí de l’Afganistan, el mul·là Mohammad Hassan Akhund, és una figura fascinant, però relativament enigmàtica, dels talibans. Ha estat influent a l’Afganistan d’ençà de la creació del grup militant els anys noranta.
Però, a diferència d’uns altres dirigents talibans d’aquella època, no va participar en la guerra soviètica-afganesa dels anys vuitanta. Mentre que el fundador talibà mul·là Mohammad Omar i els seus col·laboradors van lluitar amb els mujahidins, una xarxa informal de combatents afganesos antisoviètics, Akhund no hi va participar.
En canvi, és vist molt més com una influència religiosa. Va formar part dels consells xura dels talibans, l’òrgan tradicional de presa de decisions format per erudits religiosos i mul·làs, un lloc que s’atorga als formats en teologia islàmica.
Akhund és probablement més conegut com un dels artífexs de la destrucció dels Budes de Bamian, les estàtues colossals del segle VI ensorrades pels talibans el 2001. Al començament, Omar no tenia intenció de destruir-les. Però es va enfadar quan va veure que es destinaven diners a la conservació del patrimoni mundial de la UNESCO i no aconseguia ajuda humanitària de les Nacions Unides per a l’Afganistan. Tot seguit, va cercar el consell de la seva xura, de què Akhund formava part, que va ordenar-ne la destrucció.
Akhund va exercir un paper polític en el govern talibà dels anys noranta, de ministre d’Afers Estrangers. Tanmateix, la seva importància rau més en el desenvolupament de la identitat religiosa del grup. Tant ell com el mul·là Omar van ser escolaritzats en un corrent d’ideologia islamista estricta conegut com a Deobandi.
Després de la destitució dels talibans de l’Afganistan el 2001, Akhund va continuar essent una presència influent i va operar principalment al Paquistan, on era exiliat. D’allà estant, va donar orientació espiritual i religiosa als talibans entre els anys 2000 i 2010. Va proporcionar la justificació ideològica de la insurrecció contínua contra els Estats Units i el govern afganès.
Avui dia, a grans trets, hi ha dues faccions als talibans: una ala militar que fa les campanyes del dia a dia i una elit religiosa conservadora basada en el Deobandi que actua d’ala política. El mul·là Akhund és molt arrenglerat amb la facció religiosa dels talibans.
Què ens diu, el seu nomenament, sobre els talibans?
Sembla que hi ha una lluita de poder darrere del nomenament d’Akhund. El mul·là Abdul Ghani Baradar, un col·laborador estret d’Omar, durant els primers anys dels talibans havia estat vist per molts experts a l’Afganistan com un potencial cap d’estat, abans d’assumir el càrrec de cap de facto després de la mort d’Omar. Però hi ha tensions polítiques entre Baradar i la poderosa xarxa Haqqani, un grup islamista familiar que ha esdevingut el braç diplomàtic informal dels talibans aquests darrers anys i a què s’han adherit més grups locals.
Els haqqani són una de les faccions més militants dels talibans. El llenguatge conciliador de Baradar sobre qüestions com ara els drets de les dones, la feina amb la comunitat internacional i l’amnistia per a membres de l’antic govern és contrari a la seva ideologia.
Akhund sembla ser un candidat de compromís entre els partidaris de Baradar i els haqqani. L’endarreriment del seu nomenament –el van ajornar unes quantes vegades – podria ser un indicador de les divisions internes dels talibans. Quan es va anunciar, també es va dir que Baradar seria el seu adjunt i que dos membres de la xarxa Haqqani també formarien part del govern afganès.
Cal veure si aquest acord és permanent o temporal, però el compromís podria ser una prova de foc per als talibans, per veure l’eficàcia d’Akhund com a figura unificadora del grup.
Què significa el nomenament per a l’Afganistan?
Akhund és un religiós conservador, amb unes creences que inclouen restriccions a les dones i la negació dels drets civils per a les minories ètiques i religioses. Els seus edictes dels anys noranta, adoptats pels talibans, incloïen la prohibició de l’educació de les dones, l’aplicació de la segregació de gènere i l’adopció d’una vestimenta religiosa estricta. Tot això podria ser un indicador d’allò que vindrà. Malgrat el llenguatge conciliador dels talibans aquests darrers temps, crec que és probable que puguem veure un retorn a algunes de les normes d’abans, inclosa la prohibició de l’educació de les dones.
El 5 de setembre vam veure que ordenaven a les dones universitàries que portessin l’abaia. És similar a un burca, però se’n diferencia perquè els revestiments són gairebé sempre negres. No és afganesa, és un estil de vestir més comú als estats del Golf, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i el Catar.
Amb aquesta ordre, veig que els talibans apunten la intenció de situar l’Afganistan dins un moviment islamista més ampli. Els anys noranta, els talibans eren un grup nacionalista i restringit que tenia l’objectiu de portar la seva marca de govern islamista a l’Afganistan. Ara, Akhund sembla que cerca de situar-los al costat de socis internacionals, una ambició que també es pot veure en l’aproximació diplomàtica recent dels talibans amb els governs del Catar, els Emirats Àrabs Units i el Paquistan.
Ali A. Olomi és professor de la Universitat Estatal de Pennsilvània. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
