Present i futur del procés d’independència en cinc mirades

El resultat de les eleccions del 27-S ha obert una nova etapa del procés cap a la independència. Certament, a l’horitzó hi ha incògnites que són de mal respondre, com ara de quina manera es configurarà el nou govern. Amb tot, hem volgut fer un esforç per explicar el present i el futur del procés. Hem proposat tres preguntes a cinc bons coneixedors de l’actualitat política: els periodistes Eduard Voltas, Patrícia Gabancho, Odei A.-Etxearte i Francesc-Marc Álvaro, i l’economista Arcadi Oliveres.

Els hem demanat què pensaven del resultat de les eleccions i com afectaria el ritme del procés, quina posició prendrien els diputats de Catalunya Sí que es Pot i quina repercussió política tindria l’encausament d’Artur Mas.

—El resultat del 27-S afectarà el ritme de la desconnexió d’Espanya? L’escurçarà o el dilatarà?
—Eduard Voltas [E. V.]: Si donem per fet que una majoria absoluta de vots independentistes hauria conduït a un escenari de DUI immediata, cosa que no és clara, aleshores sí, el resultat de diumenge hauria dilatat el ritme. En canvi, si entenem que la majoria absoluta d’escons està garantida (i això depèn de si hi ha acord entre Junts pel Sí i la CUP), crec que el termini de divuit mesos que ja s’havia previst és perfectament aplicable. Veig, això sí, un possible factor d’acceleració a partir del 20 de desembre en cas que els resultats de les eleccions a Espanya confirmin el tancament per dalt del règim autonòmic i l’immobilisme respecte de Catalunya.

—Patrícia Gabancho [P. G.]: El resultat no és determinant excepte en un factor, que és eliminar la possibilitat immediata d’una declaració unilateral d’independència. Això queda descartat. En canvi, el ritme dependrà de la capacitat de gestió que tingui el govern i el parlament que en resultin. Això és precisament l’element més essencial i el que en aquest moment hi ha en debat. Com que els divuit mesos eren teòrics, un paràmetre una mica imaginari, jo crec que el procés anirà per un altre rumb. Segurament hi haurà un referèndum, però això fa molt temps que ho dic. No farem la independència sense passar per un referèndum de si o no. El procés continuarà endavant, perquè no s’ha aturat en cap moment, però serà amb uns paràmetres que desconeixem perquè la peça essencial –que són el govern i el parlament– no la tenim segura. Hi ha molta incertesa. Escurçar-se, segur que no, però tampoc no podem afirmar que s’alenteixi perquè no sabem tots els paràmetres.

—Arcadi Oliveres [A. O.]: No, jo crec que és un pas més en un camí que va començar fa uns anys, que s’hi va avançant i al qual li falta una maduració notable. Fa uns anys hi havia una minoria de gent a Catalunya que creia en la independència. Aquests últims anys això s’ha anat ampliant considerablement per moltes raons i jo crec que ara estem en un punt intermedi. Aquestes eleccions han demostrat estrictament meitat i meitat i, per tant, vol dir que si hem d’inclinar la balança, encara ens falta convèncer molta gent; encara ens falta que es vegi molt bé què significa aquesta independència. Per tant, continuar avançant. Jo crec que ni l’ha accelerat ni l’ha desaccelerat. És un pas més en un camí que va començar i que penso que acabarà bé d’aquí a uns anys.

—Odei A.-Etxearte [O. A.-E.]: La dependència de Junts pel Sí amb la CUP pot forçar un escurçament del període de divuit mesos previst inicialment per la candidatura de Raül Romeva, Artur Mas i Oriol Junqueras. Encara que hagin renunciat inicialment a la declaració unilateral d’independència, els d’Antonio Baños proposen un termini més curt i exigeixen actes de desobediència immediats a l’ordenament jurídic espanyol. De manera que no tan sols el termini de desconnexió pot ser més breu, sinó que es pot agafar formes més radicals. Una altra cosa és la viabilitat de la construcció de les estructures d’estat pendents amb una Generalitat que depèn financerament de Madrid, tant pel que fa a la gestió dels impostos com a l’accés als mercats per endeutar-se. Sigui com sigui, faltarà una nova legitimació del procés a les urnes, aquesta vegada en nombre de vots, encara que el futur govern espanyol mantingui el rebuig a un referèndum d’independència pactat. És clar que l’única manera de forçar-lo pot ser mantenir el conflicte institucional i jurídic obert amb actes de desobediència.

—Francesc-Marc Álvaro [F.-M. Á.]: A priori, el resultat tendeix a alentir el procés però no pas a aturar-lo. La coalició gran del sobiranisme, Junts pel Sí, ha quedat massa lluny de la majoria absoluta i això, com és evident, complica les coses. Calia reforçar el carrer central del sobiranisme però l’electorat ha preferit fer créixer la marca petita del bloc pro-independència. Un dia n’haurem de parlar a fons, d’això. Ara cal treballar amb allò que tenim, fent una política que faci passar davant els elements que assegurin el full de ruta i que donin continuïtat i credibilitat a aquest desafiament.

—Quin paper farà d’ara endavant Catalunya Sí que es Pot? L’11% que va votar Catalunya Sí que es Pot i Unió pot incorporar-se a través del procés constituent? Ja han dit que no volen ser comptats al bloc del no…
—E. V.: M’agradaria veure Junts pel Sí i la CUP fent els màxims esforços per incorporar aquests onze diputats al procés constituent del nou estat. Abans del 20 de desembre ho veig impossible, perquè tenen tot el dret de mantenir la seva defensa d’un canvi a Espanya. Després, la situació pot ser molt més propícia.

—P. G.: Unió és a la banqueta. Unió de moment no jugà i difícilment jugarà. Jo crec que li serà molt difícil de tenir un diputat a les eleccions espanyoles. Sigui com sigui, és a la banqueta i per tant són vots que s’han de reconvertir a unes altres opcions. El cas de Catalunya Sí que es Pot és més complicat, perquè hi ha una posició ideològica molt forta, una estratègia de confrontació social intensíssima, que és la de Podem, però que no s’ajusta a Catalunya. Per tant seran difícils. Ara, jo crec que si són honestos amb ells mateixos i amb la gent que configura el grup, no podran votar de cap manera contra les propostes sobiranistes concretes que faci el parlament; per exemple, una declaració de sobirania. Si ho fessin, quedarien retratats. Jo no crec que un independentista, per raons ideològiques, voti contra una proposta de declaració d’independència.

—A. O.: Bé, a mi al principi em van demanar que hi fos. Al final me’n vaig desentendre. Per tant, no he seguit gens ni mica el partit. Ni he anat als seus mítings electorals ni tampoc no he vist què feien. Jo crec que de moment no es pot dir res fins que el 20 de desembre no se sàpiguen els resultats electorals de l’estat espanyol, perquè dependrà molt de la posició que prengui Podem dins Catalunya Sí que es Pot. Una altra cosa és què pot pensar Iniciativa o Esquerra Unida, però amb aquesta aliança s’ha volgut donar un protagonisme, probablement excessiu, als de Podem. Han tingut tres setmanes seguides a Catalunya aquest senyor. Aleshores, com que ell ho llegeix tot en clau de política espanyola, el partit actuarà segons què passi. Per tant, tinc la impressió que el futur de Catalunya Sí que es Pot, si és que ha de continuar, dependrà de la posició que prengui Podem. Aleshores, segons com vagin les eleccions, prendran una posició o una altra i fins i tot, evidentment, si no estan d’acord poden arribar a separar-se.

—O. A.-E.: Catalunya Sí que es Pot s’esperarà previsiblement a les eleccions espanyoles. Si Pablo Iglesias no és decisiu i, a més, l’opció d’un doble procés constituent es veu impossible i el referèndum tampoc no arriba, el grup parlamentari pot acabar fent un tomb o tenir divisions internes. No passem per alt que ICV, a la darrera convenció nacional, va deixar la porta oberta a la independència si l’encaix es demostra impossible. A més, després dels mals resultats de diumenge, han avançat el congrés a principi d’any. Tant els votants de Catalunya Sí que es Pot com la direcció d’ICV (amb Podem o sense) poden acabar enganxant-se al procés constituent. El debat sobre la constitució catalana (participatiu primer i parlamentari després) és la via més clara per a incorporar més ciutadans al procés i sumar-los més endavant, en vots, a la nova legitimació democràtica que arribarà bé en un referèndum pactat, bé en unes eleccions constituents, bé en un referèndum de ratificació de la constitució catalana. Els votants d’Unió, en canvi, podrien estar més a prop del PSC, del PP o de Ciutadans que no del sobiranisme.

—F.-M. Á.: Ja han dit que no volen ser comptats al bloc del no… Una cosa són els aparells dels partits i una altra els votants. No sabem què farien els votants de Catalunya Sí que es Pot i els d’Unió en cas d’un referèndum pactat, i això és una bona notícia per al sobiranisme, perquè indica que hi ha camp per córrer. El futur de Catalunya Sí que es Pot serà molt marcat pel resultat de Podem als comicis espanyols i per la capacitat dels dirigents d’ICV de corregir una línia que ha estat desastrosa. Se’m fa difícil de fer previsions sobre el grup parlamentari encapçalat per Rabell. Penso que ni ells no veuen clar per on tiraran. En tot cas, es podria buscar algun acord esporàdic amb Catalunya Sí que es Pot o amb una part dels seus diputats.

—L’encausament de Mas afectarà l’evolució del procés d’independència? Com?
—E. V.: Depèn de la resolució final del jutge. Si Mas és inhabilitat, podria ser un altre factor d’acceleració. Encara més clarament si finalment és condemnat a presó. Veurem com s’ho fa l’estat per gestionar els temps d’aquest procés judicial. De moment, ha estat molt maldestre.

—P. G.: Els juristes opinen que no hi haurà condemna i que la causa s’arxivarà. Si és així no l’afectarà; jo crec que no hi haurà inhabilitació. Seria molt gros que hi hagués inhabilitació. Però sí que el reforça com a símbol polític del procés. I, essent reforçat com a símbol polític del procés, fa més indispensable la seva investidura. Perquè fora de Catalunya ningú no entendria que el sobiranisme fes exactament allò que Ciutadans demana: fer plegar el senyor Mas.

—A. O.: No. Jo crec que no. Són dues coses diferents. Una cosa és un acte fora de tota lògica jurídica i de tota lògica democràtica, que són els encausaments de Mas, Rigau i Ortega. És un acte il·legítim, vergonyant; un acte davant del qual tothom ha de rondinar al màxim. Una altra cosa és la influència que això pugui tenir en la discussió que hi ha en aquests moments sobre la presidència de la Generalitat. Penso que tindrà una importància relativa perquè aquí es negocia amb la CUP, que ja veuen les coses fortament diferents. I crec que a la llarga tot plegat serà una qüestió més que hi haurà influït, però sense un pes gaire determinant.

—O. A.-E.: L’encausament evidencia davant el món el dèficit democràtic espanyol. Internament, forçarà els partits independentistes i Catalunya Sí que es Pot a tancar files entorn de la seva figura, al marge de les discrepàncies ideològiques i del debat d’investidura, en què per sobre dels noms es pot acabar prioritzant un pacte programàtic. El procés judicial contra Mas pot durar més temps que els divuit mesos en què ell mateix ha circumscrit el final de la seva carrera política. Però això no impedeix que s’acabi erigint en símbol de la repressió d’un estat que, amb la reforma del Tribunal Constitucional aprovada fa poc, podria aplicar multes i suspensions a més càrrecs electes i institucionals per mirar d’aturar el procés per la via ràpida. La mà dura, però, ho pot acabar de precipitar tot.

—F.-M. Á.: És difícil que no l’afecti. Per una banda, dóna més relleu al paper de Mas però també condiciona els seus moviments molt fortament. L’encausament posa en evidència que l’estat espanyol opta per la línia dura i alhora ens distreu d’unes altres coses que hem de fer per desenvolupar la desconnexió. Encara que el procés ve de baix i ningú no és imprescindible, tenir Mas a la presidència o no tenir-l’hi no és una qüestió menor.