17.04.2016 - 22:00
|
Actualització: 18.04.2016 - 03:40
Formalment, fins el dia primer de maig no s’han de dissoldre automàticament les corts espanyoles, cosa que donaria pas a unes noves eleccions, que es farien el 26 de juny. En realitat, d’avui en vuit expira el termini. Si no hi ha acord el 25 d’abril ja no hi ha temps material de complir les condicions que permetrien d’investir un nou president del govern espanyol abans de liquidar la legislatura. La raó és que, preceptivament, després de l’acord dels partits el rei d’Espanya ha de fer la ronda de consultes i el president del parlament ha de convocar el ple. Si l’acord fos tan ampli que congriés una majoria absoluta, la data límit es podria estirar al 26 d’abril, però no pas més enllà.
Aquesta setmana, doncs, tot és en joc. Però no únicament a Madrid. També a Barcelona, a València i a Palma. Perquè no és igual si hi ha noves eleccions al juny que si no n’hi ha i perquè les implicacions en l’un cas i en l’altre són molt notables.
L’única manera d’evitar les eleccions ara seria que Rajoy s’apartàs. Si Rajoy deixa que un altre dirigent del PP assumesca la presidència, l’acord entre PP-Ciutadans i PSOE em sembla que serà qüestió de minuts. Però si no, tindrem eleccions gairebé amb tota seguretat. És cert que el president del govern espanyol no té gens d’interès a enretirar-se ni crec que ho vulga, però aquestes darreres hores ha rebut un colp dur amb la dimissió del ministre Soria i amb les noves revelacions sobre la corrupció dins el seu partit, com les que han afectat el batlle de Granada. Atenció, doncs, a cada paraula i a cada gest, molt especialment quan dimecres s’entreviste amb el president Puigdemont. Així com Mas ja havia pres la decisió dilluns i no la va executar fins dissabte, Rajoy pot moure peces tenint al cap un marc diferent del que nosaltres podem veure.
Si finalment no hi hagués eleccions, l’impacte de la nova coalició de govern PP-Ciutadans-PSOE seria immediat. Al País Valencià i les Illes és obvi que augmentaria molt la tensió en els acords de govern, sobretot al País Valencià, on Ciutadans i PSOE podrien formar un govern alternatiu a l’actual, especialment si comptaven amb el suport explícit, però des de fora, del PP.
I al Principat l’impacte seria encara més fort. Amb el PP i el PSOE junts al govern de Madrid, la pressió i la repressió contra el moviment independentista assoliria un nivell i una homogeneïtat enormes. I no seria menor tampoc l’impacte de l’expulsió dels comuns, marginats pel PSOE. La idea que Espanya es pot canviar i que hi ha la possibilitat real de fer un referèndum quedaria feta miquetes amb un tal acord de govern. Com hi reaccionaria el bloc Colau-Iniciativa-Podem és mal de saber-ho, però de segur que seria un dels temes determinants per al futur immediat del país. Quan ací es cride a escometre el procés constituent, molt difícilment ja ningú podrà invocar la necessitat de supeditar-lo a un procés constituent a Madrid, car amb el PP, Ciutadans i PSOE units al govern seria molt més que una quimera.
Un acord ‘in extremis’, doncs, tindria un impacte enorme. Però si l’opció final fos la contrària –manca d’acord i, per tant, eleccions– les implicacions també serien colossals.
Al País Valencià, en plena batalla congressual dins el Bloc, Compromís hauria de decidir si repeteix el pacte amb Podem o si acudeix sol als comicis. Tant al País Valencià com al Principat, però, hom sospesa la hipòtesi de crear un partit instrumental que només servesca per a aconseguir –aquesta vegada, sí– un grup propi al parlament. Això afebliria objectivament Podem, que si acaba carregant les culpes de la falta de govern podria patir molt.
Això a banda, és evident que al Principat, si hi ha eleccions, les forces independentistes tornaran a ensenyar la pitjor cara. Ahir fins i tot l’ANC ja va renunciar a la idea d’una llista única, que havia estat una constant des del primer minut de la seua actuació política. El partidisme s’ha infiltrat tant i marca tant el ritme que ja fa que semble normal una decisió com aquesta, oposada a tot allò que ha significat l’ANC aquests anys passats. El problema avui ja no és llista única sí o llista única no –que, al capdavall, és un debat tècnic que admet discrepàncies i tàctica. El problema avui és que això ja és una guerra oberta entre ERC, sobretot, i CDC, una guerra que no ens pot portar a cap lloc raonable ni sensat. Inevitablement, si hi ha eleccions l’independentisme sofrirà una nova derrota i cada vegada es farà més difícil d’explicar que el país dóna suport a un projecte que no és capaç ni de guanyar els comicis que se li van presentant al davant.
En aquest context serà molt important de veure si En Comú-Podem aguanta bé les posicions del desembre o si la previsible caiguda de vot de Podem també ressona al Principat. Si acaba mantenint-se o fins i tot si encara guanya posicions, que a mi no m’estranyaria gens, aleshores la perspectiva de les eleccions catalanes de l’any vinent començarà a ser clarament desfavorable al projecte independentista i veurem com s’acceleren les crides a crear un tripartit de retòrica autodeterminista, però de pràctica necessàriament autonomista.
Aquesta setmana, doncs, encara que des d’ací puguem fer-hi poca cosa, ens hi juguem bona part del futur polític del país. De manera que us recomane que pareu atenció especial a les notícies…
[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]
