Política de defensa: un debat que cal fer

  • «No ens ha de fer por cap proposta. Per això, des del meu apriorisme, reclame que tothom estiga obert a pensar i a revisar-ho tot»

Vicent Partal
20.02.2017 - 22:00
Actualització: 21.02.2017 - 07:54
VilaWeb

Aquests dies arriben als quioscs dos llibres escrits des de posicions diferents que toquen un dels temes més difícils de la transició nacional: quina política de defensa hauria de tenir la república catalana. Són Construir un estat segur i en pau i Política de defensa i estat propi.

Com és ben sabut, tot el procés d’independència beu intel·lectualment dels treballs que van fer diverses comissions d’experts i que acabaren conformant el Llibre Blanc de la Transició Nacional. Aquests estudis defineixen amb detall l’estratègia a seguir i tracen amb minuciositat extrema com s’ha de crear la nova república i com s’ha de fer el pas de la legalitat actual a la nova.

D’una manera més que comprensible, el Llibre presenta opcions, però no aporta decisions concretes ni fulls de ruta sobre qüestions de contingut ideològic intens, aquelles que poden ser objecte d’una controvèrsia sana i imprescindible. Qualsevol altre capteniment seria absurd, perquè la decisió sobre si cal tenir exèrcit o no i sobre com ha de ser només pot correspondre al parlament constituent i, en darrer cas, als ciutadans per mitjà del vot.

Això ha de ser així, però també és evident que sense informació no hi ha debat. I per això cal congratular-se de l’aparició d’aquests dos llibres i del debat que suscitaran. Una política de defensa sempre és complexa i no es pot improvisar. D’ací ve que les diverses forces polítiques i socials hi hagen de dir la seua, de manera contundent però sense caure en apriorismes poc assenyats.

I és important de remarcar que som un país que ha discutit molt de moltes coses, però que ha discutit molt poc d’aquesta. Hi ha la sensació generalitzada, perquè en el nostre país el pacifisme és molt arrelat, que la majoria de la població voldria una política de defensa diferent de l’habitual en els països del nostre entorn, tan poc militar com fos possible, si ho puc dir així. Tanmateix, al costat d’això cal escoltar amb atenció aquells qui sostenen que, una volta convertits en estat, ni ens convé practicar ni podrem practicar una política de defensa gaire diferent de la dels veïns, precisament per les exigències de la nostra inserció en l’espai europeu. Si volem ser un estat, també hem de ser conscients de les responsabilitats implícites i saber que hem de dialogar i entendre’ns amb la resta del món a partir d’aquestes responsabilitats i no únicament guiats per la nostra voluntat.

No ens ha de fer por cap proposta. Per això, des del meu apriorisme, reclame que tothom estiga obert a pensar i a revisar-ho tot. Amb la seguretat que, com en totes les coses, sabrem trobar-hi la solució més adequada.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any