L’ensenyament primari i secundari canvia ràpidament i radical. Arreu podem trobar experiències singulars que innoven pedagògicament. Petites escoles, escoles públiques, concertades i privades; escoles on els alumnes no segueixen llibres i fitxes i prou, sinó que ja treballen en allò que anomenem ‘aprenentatge per projectes’. Les matèries diverses es combinen, alumnes diferents en classes diferents, fins i tot, edats diferents.

Els professors que han assumit l’envit han après a treballar sense el guió que repetien un any i un altre. També han hagut d’aprendre a treballar col·laborativament –de segur que fora de la seva zona de confort–, però amb la il·lusió i la certesa que en un futur les competències d’aquests infants seran molt millors.

Encara hi ha, però, grans diferències amb el model finlandès. Les dues que afecten més l’impacte d’aquestes noves metodologies pedagògiques són, per una banda, el procés de  selecció, formació i actualització del cos docent del país, i per una altra que el model sigui una política d’estat i es desplegui d’una manera generalitzada més enllà de les iniciatives personals del professorat.

Un cos docent excel·lent és condició necessària per a la generalització del model. I és aquí on els sistemes són més diferents. Els finlandesos han convingut que només les persones més capacitades i més compromeses poden ser docents. És un acte de responsabilitat per a assegurar el millor futur dels infants i del país. Per això, a l’hora d’accedir als estudis de magisteri se segueix un procés de selecció molt dur i una formació molt completa, juntament amb una avaluació continuada del professorat durant la seva carrera professional.

Els finlandesos també evolucionen i milloren la proposta educativa pel seu país. Fa pocs dies, Marjo Kyllonen –gerent d’educació d’Hèlsinki, promotora d’Edafin i una de les moltes artífexs d’aquest model– va introduir el concepte de mentoria i ‘coaching’, tan en voga. A més d’eliminar totalment les assignatures i treballar exclusivament per projectes allò que anomenen ‘Phenomenon Learning’, redefineixen el paper del professor com a persona que no ‘ensenya’, sinó que acompanya en el procés d’aprenentatge. La figura de mentor o de ‘coach’ esdevé central.

A Finlàndia ho aplicaran a primària i secundària. Si volem recuperar el temps que ens va robar la dictadura, el seu model d’adoctrinament i la burocratització del sistema, hem d’actuar no únicament a primària i secundària, sinó a tots els nivells. No podem esperar dècades, fins que les persones que eduquem a primària esdevinguin docents en el futur. Haurem de bastir propostes transitòries que ens serviran per a aprendre i sobretot disminuir el retard del nostre sistema educatiu.

La televisió pública ha treballat bé la mentoria i la tutoria amb la sèrie d’èxit ‘Merlí’. S’ha aconseguit produir una sèrie per a adolescents que supera la superficialitat d’unes altres sèries disponibles al mercat audiovisual. Però ‘Merlí’ no deixa de ser una singularitat en una assignatura molt específica. No forma part encara del sistema; aquesta és la realitat que tenim.

A la formació professional tenim una bona oportunitat d’incorporar aquesta figura del mentor. L’orientació professional és vital per a una vida laboral plena. Sovint les famílies no coneixen l’entorn professional d’interès dels seus fills i, malauradament, els professors ja no són persones actives professionalment fora de l’escola per a assumir aquest rol. La figura del mentor pot resoldre i eliminar aquestes barreres que fan perdre oportunitats a molts joves i a la societat de forma col·lectiva.

Més enllà de premis, concursos i campanyes per a sensibilitzar i orientar joves, els programes de mentoria fan una feina discreta, acumulativa, que van prenent sentit amb el temps. Els agents especialitzats en mentoria cerquen una persona de referència per al jove i converteixen un vincle que en el primer moment és artificial en una relació en què les dues parts aprenen l’una de l’altra.

Si bé molts dels programes de mentoria varen activar-se per a joves emprenedors o joves amb situació de risc, ja es van desplegant en més col·lectius. Bons alumnes que no tenen un entorn familiar de la seva professió poden comptar amb mentors amb perspectiva i experiència per ajudar-los en el trànsit al món laboral. No es tracta d’inserir, sinó d’acompanyar i aprendre junts.

Aquests programes ja s’apliquen al nostre país. Professionals reconeguts i amb ganes de retornar a la societat allò que han après professionalment acompanyen joves que estudien a l’FP. És probable que ens haguem avançat als finlandesos, som una cultura àgil i creativa, però el desafiament –i la dificultat per a nosaltres– és doble: desplegar aquestes metodologies arreu i generalitzar aquestes experiències tan singulars a primària, secundària, formació professional i formació universitària.

 Anna Mates,  amates@industria21.cat – @mates_anna

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]