La pila de judicis en curs que marca aquest hivern estrany i continuarà aquesta primavera que comença i que serà segurament igual d’estranya té com a conseqüència immediata el cansament que provoquen les sessions que podem veure per la tele si ho vols, si estàs disposada a rebre a la cara la pasterada merdosa que els encausats emeten i et salta als ulls. És una agenda judicial, o sigui institucional, independent o no d’altres agendes de la resta de poders de l’estat (el temps ho dirà), atabaladora, que aconsegueix fer-te desistir de mirar de comprendre els signes que alguns dels judicis exhalen.

És allò dels arbres i el bosc, em diu un amic, neguitejat. És allò de fer creure que no és possible una mirada panoràmica i neta a les peces i el tauler de joc. Panoràmica, encara, però neta?: contra ella van les coses, diria que es tracta de fer creure sobretot que una mirada neta és impossible.

La roda dels dies s’emporta les vergonyoses declaracions dels principals encausats del cas Palau, que en certa manera és el cas Convergència, com si s’haguessin donat al segle passat gairebé. I és bastant probable que passi més o menys el mateix amb els casos de Caixa de Catalunya i el judici de Pretòria, que són els vergonyosos casos dels socialistes, de dirigents locals i molt més. En aquests dos casos ‘socialistes’ (això de la tal presumpció d’innocència ha fet ressorgir molt les paraules entre cometes i sobretot els adjectius derivats de la tal ‘presumpció’), en el judici del cas Pretòria i en la investigació de l’Audiència espanyola sobre la cúpula de l’extinta Caixa de Catalunya comandada per Narcís Serra, en aquests dos casos assistim a: l’encobriment bastant sistemàtic de la notícia i sobretot de la paraula ‘socialista’ i del nom del partit (PSC i, quan s’escaigui, en el cas de Serra, del PSOE) i, remarco, assistim al retorn d’una vella moral que reapareix impertèrrita: són coses personals, no polítiques…

Homes, dir que l’alcalde Bartomeu Muñoz de Santa Coloma de Gramenet i l’ex-alcalde de Barcelona i ex-ministre de defensa d’Espanya són paios que simplement han estat fent negocis personals que no són afers polítics… La raó de les coses, emperò, és tossuda: allò personal és polític, no n’hi ha d’altra. Ho sabem des dels anys seixanta, es miri com es miri és una veritat analítica que, un cop expressada, no desapareix, no hi ha màgia possible. Es pot entelar, es pot distorsionar, es poden moltes coses, sí, però l’argumentació roman i resisteix: el que és personal és també polític, no hi ha frontera. Ni per a les dones ni per als homes (si és que es vol fer creure que és una raó feminista i prou). Ni en la vida personal ni en la vida política, ni a casa ni fora de casa.

En el cas Pretòria està quedant clar que és un exemple de les relacions entre contactes polítics i comissionisme, d’apropiació indeguda de la institució, segons els experts. Presumptes relacions, hi he d’escriure?

La investigació sobre Narcís Serra, l’home que tocava el piano per domesticar l’exèrcit espanyol i d’altres estaments, està parlant de 720 milions d’euros, que aviat és dit, desapareguts de l’entitat controlada per la Diputació de Barcelona. Aquí no sembla que calgui posar ‘presumpte’, els diners no hi són.

Que sigui el partit dels socialistes que apel·li sense manies que allò personal no és polític informa de manera desesperada d’una putrefacció: de la socialdemocràcia (potser també hauria de posar-hi ‘presumpta’?, quin embolic). Que, això sí, va en paral·lel a la putrefacció convergent (ídem). Sobretot, i de manera substancial, és un testimoni més de la descomposició de la socialdemocràcia arreu. No és cap consol ni tampoc és una exclamació, és que les coses s’han de constatar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]