Pere Estupinyà: ‘És un error posar la ciència de protagonista i mirar d’explicar-la’

  • Escriptor, divulgador científic i presentador del programa 'El cazador de cerebros'

VilaWeb
Íngrid Lafita
04.04.2017 - 05:00
Actualització: 10.04.2017 - 22:45

Per què diu que és «un consumidor omnívor de ciència»?
Quan dic que sóc «omnívor» vull dir que llegeixo molta ciència i de tot tipus. Penso que això ve d’haver treballat quatre anys en un programa de televisió com Redes, que cada setmana tractava un aspecte diferent. Això fa que agafis un interès i una visió bàsica de qualsevol tema.

I no n’hi ha cap que li coste d’empassar?
Per exemple amb les matemàtiques no ho aconsegueixo, perquè al final és un llenguatge que o el parles o no el parles.

Aleshores, no podem divulgar les matemàtiques?
Es poden divulgar, i hi ha gent que ho fa bé, però a mi no m’arriba, no m’interessa. De fet, crec que és un error plantejar-se divulgar matemàtiques, o fins i tot divulgar ciència, amb el concepte de posar-la com a protagonista i tractar d’explicar-la. És un tema sobre el qual estic reflexionant últimament. Penso que hem de posar al centre les preguntes de la gent i buscar que la ciència els doni solució. Llavors, trobo que la manera de divulgar matemàtiques, especialment per aquest component de dificultat del llenguatge, seria parlar de qualsevol cosa que pugui ser propera a la gent, buscar quines matemàtiques s’hi estan aplicant i transmetre-ho d’aquesta manera. Però intentar explicar matemàtiques directament és complicat.

Fotografia de Jesús Císcar

Qui és el lladre de cervells?
El lladre de cervells és el meu alter ego i naix d’una tarda a Washington DC, quan ja tenia pràcticament acabat el meu primer llibre, però no tenia títol. Tenia títols com La maravilla de la ciencia El viaje a la ciencia, títols que no tenien ganxo. Una vesprada vaig anar a un cafè i vaig dir «Jo d’aquí no surto fins que tinga el títol». Vaig començar a pensar i se’m va acudir el concepte de «Robin Hood de la ciència», però no m’agradava, perquè la paraula ciència sé que espanta alguna gent. Pensava en «el Robin Hood del coneixement», «el que roba els qui més saben», «el lladre del coneixement»… Aleshores em va venir al cap «el lladre de cervells» i ho vaig veure claríssim. De fet, em vaig fer una fotografia amb l’ordinador a mi mateix dient «Aquest és un moment clau». Em vaig adonar que tenia no només el nom d’un llibre, sinó un concepte amb el qual em sentia molt identificat i que al final seria més que un llibre, seria una marca.

Per què les seues aventures van arribar abans a la televisió de l’Equador que a l’espanyola?
El programa es va proposar inicialment a TVE, on van mostrar molt d’interès però en aquell moment ens van dir que esperàrem una mica. Com que ja teníem el projecte definit, i jo tinc molts contactes per Amèrica Llatina, ho vaig proposar a gent de Mèxic, del Perú, de l’Equador… Una persona de l’Equador va veure que podia encaixar amb el treball que estava fent el país d’aposta per la innovació a les universitats públiques, va fer d’enllaç amb el govern i vam tirar avant el projecte. Per tant, el perquè de fer-ho abans allà és qüestió de tempo. Quan ho vam proposar a l’Equador era el millor moment possible. Quan ho vam proposar a TVE no era el millor moment, però després es va reprendre de seguida.

En el llibre Menjar cireres amb els ulls tancats hi ha un capítol titulat «La ciència no és per a països rics, sinó per a aquells que vulguin ser-ho». Què vol ser l’Estat espanyol?
Hi ha una frase en anglès que és put your money ­where your mouth is [que podria equivaler més o menys a “Les paraules se les endú el vent”] i Espanya no l’està aplicant, Espanya no aposta per la ciència com a forma de riquesa. Perquè no és només la ciència, és també la innovació i la transferència de coneixement. La ciència acadèmica no fa ric a ningú, el que fa ric a un país és acabar el procés, és començar fent ciència bàsica i acabar fent una transferència industrial. I aquesta equació es compleix més com més relacionada està la ciència que fa un país amb la seva indústria. A Xile, si investigues en maneres d’extraure el coure més eficients o en la fisiologia del salmó, veuràs beneficis. Hi havia un programa d’El cazador de cerebros que parlava de nutrició i jo acabo dient que potser on s’hauria d’innovar científicament és en l’àmbit de la cuina. No som tan bons en això? Doncs fem més ciència. En àmbits on no tenim teixit industrial es pot investigar per coneixement, però no per riquesa.

Som suficientment crítics en el nostre dia a dia?
Depèn en quines coses. Jo al llibre dic que el pensament crític és fonamental per a les nostres vides, però tampoc és que n’estigui plenament convençut, perquè hi ha gent que sense pensament crític ja li va bé. D’alguna manera em fa la sensació que la gent és molt crítica cap enfora, però poc crítica cap endins. I la crítica cap enfora és important però l’autocrítica ho és quasi més.

Per què la ciència és «menjar cireres amb els ulls tancats»?
Això ve del debat que vau organitzar en Mètode sobre què és la ciència [Institut d’Estudis Catalans, 20 de maig del 2015]. Una definició molt bàsica de la ciència és «observar, treure unes hipòtesis a partir de la observació, posar-les a prova experimentalment i treure unes conclusions». Les dues primeres fases és el que fem tots en el dia a dia, i el que diferencia la ciència és la part experimental. És a dir, aquestes hipòtesis que jo em plantejo en lloc de creure-me-les, les poso a prova experimentalment. Però jo m’estava adonant que això és insuficient, que la fase veritable que defineix l’actitud més científica és ser objectiu amb les dades. Estem rodejats d’informació, i tu pots agafar les dades i fer el cherry picking [seleccionar] que et vingui de gust per defensar el que vulguis. Llavors, trobo que ara el més important del pensament científic ja no és el mètode en si, sinó la interpretació objectiva posterior, és a dir, agafar cireres amb els ulls tancats i no fer cherry picking.

Llegiu l’entrevista completa en la web de Mètode.

Íngrid Lafita. Periodista, revista Mètode, València.

Què és Mètode?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any