‘Que xulo!’, ‘Has fet una pintura molt xula!’, ‘Va ser un concert molt xulo’, ‘En aquella botiga venen coses molt xules’…

Les modes. La llengua cau cada dia en el parany de les modes. En el nostre cas, ho podem veure tothora, i amb un element diferenciador: les nostres modes són d’importació. Un dia sents algú que diu ‘A veure si sóc a temps de pillar el bus’ i penses: ‘Pillar? D’on ho ha tret, això?’ I al cap de poc ja veus que tothom pilla busos en comptes d’agafar-los. Tot comença com un joc, com una mena de passeig divertit per l’argot juvenil. I la desídia col·lectiva enllesteix la feina: ja hem incorporat un altre castellanisme, ja hem perdut un altre llençol. O uns quants de cop.

Els qui tenen preocupació per la salut de la llengua, de seguida es demanen: ‘Com ho dèiem això, fins ara?’ En el cas de les frases tan ‘xules’ del començament, segurament ens sortiria l’expressió d’argot que sempre s’havia fet servir: ben parit: ‘Que ben parit!’, ‘Va ser un concert molt ben parit’… Però dependria de la situació, és clar.

Ben parit no és adequat en totes les situacions. Segons el grau de formalitat o el matís de significat, podem dir-ne bonicbufómaco (que també és un castellanisme, ai las), ben fet, ferm, espatarrant, llampant, vistós… O bé podem fer ús de les nombroses expressions que ens forneix la llengua: fa patxoca, fa goig, fa enveja, fa de bon veure, fa bo de mirar… Hi ha encara un recurs molt genuí, que és el sufix -era afegit a certs verbs. Per exemple, si volem dir que una cosa ‘es fa mirar’ diem que fa mirera (o fa mengera si ens la menjaríem, o fa salivera si ens fa ensalivar…). I encara hi ha les comparacions, tan expressives: bonic com un sol, com un pom de flors

Tornem al començament: les modes. Què ho fa que les modes ja no siguin pròpies? Com és que no n’hi ha amb recursos genuïns? Recordo quan, a final dels anys seixanta, es va escampar entre el jovent la moda de dir cardar en compte de fotre. Et podien cardar una hòstia, et cardaves un tip de riure, cardaves el camp d’un lloc… Però ara només ens arriben les modes del castellà. Justament ara que tenim escoles i mitjans de comunicació, justament ara que tenim canals de difusió tan potents i tan ràpids. Per què passa? En el fons, perquè volem que passi. Si no volem perdre més llençols, tot és qüestió de proposar-s’ho.

Fa pocs mesos, vaig enviar una petita enquesta a uns quants amics sensibles a la salut de la llengua, i em van donar un munt de solucions per a xulo i per a tonto, en tots els usos possibles. La vaig apuntar ací. Us en fareu creus, de la quantitat de recursos que tenim. I en podem estar ben orgullosos com a poble. Hi ha motius per a tenir l’autoestima lingüística ben alta. Ah!, i tot aquest pòsit és tan modern com ens ho pugui semblar xulo. No em digueu que preservar aquesta vivor de la llengua no sigui un projecte ben parit.

@jbadia16

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]