Pau Riba: “Jo ja em veia a la glòria”

Pau Riba (1948) va anunciar fa uns dies que tenia un càncer de pàncrees que no es podia operar. El músic i escriptor, autèntic referent de la contracultura, en aquests moments fa un tractament de quimioteràpia i, a la vegada, segueix teràpies alternatives com la hipertèrmia. Riba va rebre VilaWeb a l’Antic Teatre de Barcelona dimarts, minuts abans de presentar Sotabosc, el documentari que l’editorial Males Herbes ha fet amb els seus autors. I avui, Riba actuarà al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona en la ronda de “Jisàs de Netzerit”, un espectacle musical i de sàtira política que barreja la història de Jesús, La guerra de les galàxies i elements d’actualitat. Enguany, l’emperador romà és Pedro Sánchez. I les entrades s’han exhaurit.

—A la gent del vostre voltant com la veieu? Estem més espantats nosaltres, no devem saber ni què dir.
—Per això vam fer un comunicat, precisament per això. Perquè la família, em refereixo no pas a la biològica, sinó els amics, coneguts, tothom, sabés on érem. I que ningú s’enganyés. Vam preferir de fer-ho públic i en obert.

—Per no enganyar-me, la situació mèdica quina és?
—Ah. La situació és que tinc un cranc de pàncrees que no es pot operar, que no té solució. Passa que hem començat un parell de teràpies. Una d’alternativa amb hipertèrmia, amb el doctor Joan Vidal Juvé. Aplicació de la calor en llocs concrets. La hipertèrmia es fa per eixamplar la zona afectada, per acabar fotent-li una estocada final. A la vegada, també faig quimioteràpia a Can Ruti, un parell de cops la setmana.

—Diu que un dia, a l’hospital, vau demanar que Jaume Sisa us cantés una cançó per telèfon.
—Era a l’hospital, i li demanava que em cantés “El setè cel”, sí. Jo ja em veia a la glòria. Però en Sisa no va passar de la quarta estrofa. Em sembla que jo, a l’hospital, estava amb molta morfina. Vam enganxar el cap de setmana llarg i els metges van dir, fotem-li una bona dosi de morfina i que aguanti fins que tornem. I per poc que no m’envien a la glòria, realment.

—És el segon càncer que teniu, de fet.
—Fa uns deu anys, vaig tenir un primer. Després, una pleuritis. I de petit, una meningitis. A quatre anys vaig estar un any al llit. I vaig haver d’aprendre a tornar a caminar. Recordo que era en una habitació tancat, amb un toril, i els germans treien el cap per dalt. Crec que d’aquest any reclòs al llit em ve la meva vena messiànica. A casa eren molt religiosos, i em veia Jesucrist. Ha!

—Aquests dies, amb els metges, bon tracte?
—Jo sóc el pacient. Amb els metges hi parla ella [la seva companya Memi], jo no.

—No hi parleu?
—Passo.

—He llegit que potser denuncieu els metges per no veure a temps el càncer.
—No ho sé. Això va ser molt al principi, al CAP de Tiana. No sé ben bé per què la doctora va pensar que era psicosomàtic, o demència demencial. Però després va venir un TAC, on es veia la pinça del cranc en un raconet. I ja es va veure que no.

—Us definiu optimista. D’on us ve?
—Herència bastant directa de la meva mare. Mon pare no ho era tant. Anava molt de cul, perquè som nou germans, i havia de fer molts càlculs perquè tot quadrés. En canvi, la mare podia ser tan optimista com volia.

—I què feu aquests dies?
—Faig una cançó a l’Aina, que és la filla de la Memi. L’Aina té un bebè de quatre mesos i ella contribueix a la meva salut portant-me cada dia un xarrup de llet materna. Això és saludable. Venint cap aquí me n’he pres un. “A canvi d’això, m’has de fer una cançó”. I això faig. I llegeixo una trilogia de lladres i serenos. M’agrada molt la novel·la negra. Però no escric.

—Que bé que escriu Pau Riba.
—Jo em veig com a narrador, que em puc expressar musicalment, literàriament, fent d’actor. Però tres dels meus avis són literats. Carles Riba, Pau Romeva (traductor de Chesterton, que feia diccionaris, i diputat al parlament) i Clementina Arderiu. I la quarta és la mare de la mare, que no la vam conèixer.

—Content d’alguna obra en especial?
—No faig valoracions. Estic molt content de Jo, la Donya i el Gripau perquè és una cosa molt genuïna, molt de la terra, molt íntim.

—Heu presentat Sotabosc. Què és?
—És una pel·liculeta que van fer aquesta gent de les Males Herbes. Una manera de promocionar els seus productes. He fet un llibre amb ells. Ens van citar a les sis del matí! Per anar a les Guilleries. Però bé… Ho vam fer. Va ser un dia fantàstic per aquestes contrades. Fins i tot vam tenir un extra imprevist, una dona va caure, el seu marit era metge, i va fer venir un helicòpter a mig rodatge!

—També estrenareu llibre i disc.
—Un llibre que parla de la història de la música, però no parla dels músics, sinó dels instruments. Per exemple, el rock’n’roll no són les ganes boges d’una joventut de divertir-se sinó la conseqüència lògica d’haver-se inventat la guitarra elèctrica. És l’instrument, que fa evolucionar la música.

—I el disc?
—Un disc amb l’Orchestra Fireluche, Segona florada. Hi ha uns quants temes amb base musical seva i poemes meus. Però ara hi treballo.

—I dijous, “Jisàs de Netzerit” al Tradicionàrius de Barcelona.
—Una mena de sirventès. Fem un entrepà entre l’any zero, el segle V i, com que diem que la història és cíclica i es repeteix, parlem de La guerra de les galàxies. Aprofitem per fer sàtira, també política. Aquest any l’emperador romà és Pedro Sánchez. Pidru, en diem, perquè traslladem les vocals de lloc. Jesús és Jisàs.

—Consells a qui comença ara a escriure?
—Que no busquin ser aconsellats.

—No heu tingut cap mestre, algú que us hagi ajudat a caminar i de qui hàgiu rebut consell?
—Un gurú que es deia Damià Escuder (1934-2011). Gironí. Una mena de barrufet. Químic, viva dins un sis-cents. Un personatge.

—En el vostre cas, sí que uns quants us han agafat de referent.
—Ara últimament m’ho diu molta gent, “tu m’has obert portes”. Però m’agrada més quan vénen i em diuen “sempre penso en tu perquè em vaig casar amb una cançó teva”.