Palestina, art i resistència contra l”apartheid’

  • El Tribunal de l'Haia ha obert una investigació per possibles crims de guerra i crims contra la humanitat a Palestina · Recordem el gran dibuixant palestí Naji al-Ali, assassinat a Londres l'any 1987

VilaWeb
Xavier Montanyà
02.05.2021 - 21:50
Actualització: 02.05.2021 - 22:56

D’aquí a uns dies, com cada 15 de maig, es commemora la Nakba, el “dia de la catàstrofe”, l’expulsió violenta, l’any 1948 i els següents, de gran part de la població palestina, uns set-cents mil, a conseqüència de la violència jueva contra ells quan es va proclamar l’estat d’Israel. El jueu polonès Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel, va dir: “Els fills i néts d’aquests palestins s’oblidaran de tot i es desintegraran en els països àrabs.”

No ha estat així. Encara que des del 1948 Israel ha sotmès el poble palestí a una Nakba permanent. Un sistema d’ocupació colonial supremacista i d’apartheid que ja sembla acceptat pel món. Si no se’n parla, no es veu, i si no es veu, no existeix. El drama de Palestina de fa dècades s’oculta amb el silenci còmplice i la passivitat de gran part de la comunitat internacional.

Al-Qabas, Kuwait, 31 juliol de 1983.

Quatre informacions d’actualitat

Fa pocs dies, Human Rights Watch (HRW) va acusar Israel de cometre un apartheid contra els palestins. El Tribunal de l’Haia ha obert una investigació per possibles crims de guerra i crims contra la humanitat a Palestina. Segons HRW, Israel aplica una “discriminació sistemàtica” contra el poble palestí amb “l’objectiu de mantenir el control sobre la demografia, el poder polític i el territori”.

Amnistia Internacional denuncia en el seu informe del 2020 que les forces israelianes van matar trenta-un palestins, inclosos nou nens. Que Israel persisteix en el seu blocatge il·legal, amb greus conseqüències humanitàries, de la franja de Gaza, i en la seva política discriminatòria, els desallotjaments forçats i les demolicions d’habitatges. 848 estructures residencials han estat enderrocades a Cisjordània, cosa que ha fet que 996 persones s’hagin desplaçat, segons l’ONU. Al desembre, a les presons israelianes hi havia al voltant de 4.300 palestins dels territoris ocupats, 397 dels quals eren sotmesos només a detenció administrativa. A l’octubre, hi havia 157 palestins menors d’edat empresonats.

Quant a la pandèmia de la covid-19, el món ha admirat l’eficàcia d’Israel a l’hora de vaccinar tota la població, passant per alt, majoritàriament, que els cinc milions de palestins sota ocupació militar a Gaza i Cisjordània n’han quedat exclosos. No hi han tingut accés ni els grups de risc ni les persones més vulnerables. Israel només vaccinava els palestins que treballaven a Israel. La gravetat de la pandèmia als territoris ocupats esdevingué tràgica. Israel té la responsabilitat, com a potència ocupant, de garantir als ocupats els subministraments mèdics. Per contra, un cop va acabar de vaccinar els jueus, va exportar a altres països els vaccins que li sobraven.

Fa uns dies, es va organitzar la setmana internacional d’acció pels presos palestins.

Al-Safir, Líban, 8 abril de 1980.

La veritat sempre serà Palestina

Contra la impunitat i el silenci, hi ha un símbol que des de fa dècades ens recorda la tragèdia dels palestins sotmesos al supremacisme israelià. És Handala, un nen pobre, descalç, d’uns deu anys, d’espatlles encongides, les mans agafades darrere, que ens dóna l’esquena a totes les vinyetes de Naji al-Ali, considerat el més gran dels dibuixants palestins i un dels més importants del món àrab. L’any 1988, li van concedir el Golden Pen of Freedom de la Federació Internacional d’Editors de Premsa: “Hi ha hagut un nombre reduït de grans dibuixants des de final del segle XVIII, Naji al-Ali és, sens dubte, un d’ells”, van argumentar.

El dibuixant palestí va rebre aquesta prestigiosa distinció a títol pòstum. L’estiu del 1987 havia estat assassinat a trets a Londres. El crim no es va aclarir mai. Les sospites recauen sobre el Mossad, tot i que les seves crítiques contra els americans i l’establishment polític i econòmic palestí també incomodaven més gent. El poeta iraquià Ahmad Matar va dir: “Els treballs de Naji al-Ali eren com un compàs que sempre apuntava cap a la veritat; i la veritat sempre serà Palestina.”

Ediciones del Oriente y del Mediterráneo ha publicat fa poc un llibre de referència sobre el dibuixant i la seva obra: Palestina, arte y resistencia en Naji al-Ali. És una edició excel·lent, amb un recull significatiu dels seus dibuixos, textos de l’assagista i guionista de còmics Antonio Altarriba i de la periodista especialista en el món àrab Teresa Aranguren. Tot combinat amb fragments d’entrevistes a l’autor emmarcades en el context de la història de Palestina i la seva vida a l’èxode, des del camp de refugiats d’Ain al-Hilweh, fins a l’exili de Londres, passant per Kuwait i Beirut.

Camp de refugiats de Xatila, As-Safir, Líban, 23 setembre de 1982.

Sóc Handala i prometo mantenir-me fidel a la causa

Handala és una icona de la resistència palestina. Un nen de deu anys que va néixer de la mà de Naji al-Ali al camp de refugiats on el dibuixant va viure quan ell i la seva família van ser expulsats de casa seva a Galilea. Ell també tenia deu anys quan les tropes de la Haganà, la principal milícia sionista i embrió del futur exèrcit israelià, van atacar la seva vila d’Ash-Shayara. Era l’1 de maig de 1948, ara fa setanta-tres anys. Tots els habitants van ser expulsats, dinamitaren les cases i aplanaren el terreny amb piconadores. Neteja ètnica. Ash-Shayara ja no figura en el mapa d’Israel.

El nen Naji va ser un més entre les immenses columnes de gent que emprenien el camí de l’èxode carregats amb les poques pertinences que havien pogut salvar dels atacs i la destrossa israeliana. Va créixer al camp d’Ain al-Hilweh, al Líban. Allà es va fer un home i un militant de la causa palestina. Aviat el van empresonar. El seu primer acte de resistència fou convertir les parets de la seva cel·la en un quadern de dibuix: “Vaig començar a dibuixar a les parets el que recordava del meu país i el que veia atrapat en els ulls de la gent… Les parets convertides en teles. Trossos de carbó feien de brotxes i pinzells.”

I així, un dia, va néixer el nen Handala, el nen que ell era, o el que havia deixat de ser quan els israelians van arrasar el seu poble i els van fer fora. Les primeres paraules del seu alter ego dibuixat van ser: “Sóc Handala, del campament d’Ain al-Hilweh, i prometo solemnement mantenir-me fidel a la causa.”

Nayi al-Ali, fotografia d’Saleh Abbas, 1969.

En una entrevista al diari Al-Muwayaha, Naji al-Ali explicava els seus orígens. En tradueixo un fragment llarg pel valor i el significat que té avui: “Sóc del campament d’Ain al-Hilweh, un campament com qualsevol altre. Els fills dels campaments són fills de la terra de Palestina. No eren comerciants ni propietaris: eren agricultors que, quan van perdre la terra, van perdre la vida i se’n van anar als campaments. La gran burgesia no va venir a instal·lar-s’hi. Els fills dels campaments són els que s’hi han exposat a la mort i a tota mena d’humiliacions i situacions d’opressió. Hi ha famílies senceres que han caigut màrtirs en els nostres campaments, i aquests palestins són els que m’importen, fins i tot quan sóc lluny dels campaments per la feina.”

Al principi, Handala parlava, però, amb el temps, a mesura que les atrocitats contra el seu poble augmentaven i el món girava la cara per no veure-les, Handala també es va girar d’esquena al món. Amb aquesta actitud ha esdevingut el gran símbol de la resistència palestina. “Handala va néixer amb deu anys i sempre tindrà deu anys. És l’edat que jo tenia quan vaig deixar el meu país, Handala només creixerà quan torni a Palestina”, deia el dibuixant. “Al principi era un nen palestí, però la seva consciència es va desenvolupar per tenir un horitzó nacional i després global i humà. És un nen simple però dur, i per això la gent el va adoptar sentint que representava la seva consciència.”

Un dia, l’escriptor palestí Ghassan Kanafani, que més tard va cofundar el Front Popular per l’Alliberament de Palestina (FPAP), va visitar el campament per participar en unes jornades de debat. Ell també havia estat expulsat de Palestina essent un nen, vivia a Beirut i dirigia la revista Al-Hurriya (La Llibertat). Els dibuixos de Naji al-Ali el van captivar i decidí de publicar-ne uns quants a la revista. Eren anys d’efervescència política, es començava a pensar a “recuperar Palestina”. La consciència col·lectiva despertava amb una nova generació, la d’al-Ali, que, pels seus dibuixos i activisme, aviat va ser processat i va passar unes quantes vegades per les presons libaneses.

As-Safir, Líban, 14 juliol de 1980.

L’assassinat de l’escriptor Ghassan Kanafani

El 1963, Naji al-Ali va emigrar a Kuwait i va passar a publicar al setmanari Al-Talia. La seva fama i la d’Handala es van anar estenent per tot el món àrab, en consonància amb els problemes judicials i policials de l’autor, que ja s’hi anava acostumant. Va tornar a Beirut l’any 1974, dos anys després de l’assassinat del seu amic i mentor Ghassan Kanafani a trenta-sis anys. Un escamot del Mossad el va matar amb un cotxe bomba, amb la seva neboda Lamis de disset anys, davant de casa seva a Beirut, el 8 de juliol de 1972.

El 1975, va esclatar la guerra civil libanesa, que durà quinze anys. La resistència armada palestina va ser un factor molt important. L’exèrcit israelià envaí el Líban el 1978 i el 1982. El campament on vivia la família de Naji al-Ali era un dels més combatius. Van oferir una resistència tan titànica que els caps militars israelians no es va atrevir a entrar-hi per terra. Tant els feia. Els van atacar per l’aire, bombardant massivament els estrets carrerons del campament.

Després de dos mesos de durs enfrontaments a tot el país, es va signar un acord de pau, sota els auspicis de Ronald Reagan, i milers de guerrillers de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) van abandonar el Líban.

Dues setmanes després, les Falanges Libaneses van arrasar els campaments de Sabra i Xatila, a Beirut, on van massacrar entre vuit-centes persones i tres mil cinc-centes. Tenien ordres de netejar de terroristes els campaments. L’exèrcit israelià va ser indirectament responsable d’aquell acte qualificat de genocidi per l’ONU. Ariel Sharon era el ministre de Defensa. Es va veure obligat a dimitir, però continuà al govern com a ministre sense cartera.

As-Safir, Líban, 2 juliol de 1979.

L’èxode etern: Beirut, Kuwait, Londres

Anys a venir, les coses es van anar complicant per als palestins i els dibuixos de Naji al-Ali es tornaren més amargs i corrosius. Les seves crítiques als invasors israelians es van anar ampliant als xeics del petroli aliats de Washington, Henry Kissinger, els règims àrabs, la burgesia palestina, els polítics àrabs, els alts funcionaris de l’OAP, la divisió i el sectarisme als campaments… Al-Ali criticava la retòrica de l’arabitat buida de contingut polític i l’aliança de les oligarquies àrabs amb les potències internacionals que explotaven el petroli i, de retruc, defensaven, militarment i diplomàticament, l’ocupació israeliana de Palestina.

Mentrestant, el nen Handala, d’esquena, encongit d’espatlles, s’ho continuava mirant impertèrrit i tirant en cara al món el seu obscè silenci.

Naji al-Ali era un activista, no va ser mai un home de partit, tot i la seva simpatia pel Front Popular d’Alliberament de Palestina del metge George Habash, marxista i panarabista. El FPAP, junt amb Al-Fatah, són les principals organitzacions de l’OAP. Amb la invasió del Líban, a Naji al-Ali la vida se li va fer més complicada i perillosa. S’exilià novament a Kuwait, d’on va ser expulsat el 1985 i va acabar instal·lant-se, finalment, a Londres. En tots aquests anys, no va deixar mai de publicar, i va esdevenir una veu de la consciència crítica palestina internacional. Tenia seguidors i enemics per tot arreu. El seu delicte era expressar-se lliurement, criticar i dibuixar. La seva arma era el llapis.

As-Safir, Líban, 2 abril de 1982.

El 22 de juliol de 1987, a la porta del diari Al-Qabas International on treballava, un home se li va acostar per l’esquena i li disparà al cap. Naji al-Ali morí en un hospital de Londres després de quatre setmanes en coma. Tenia cinquanta-un anys. Va ser enterrat al cementiri de Brookwood, a Surrey. Ningú no va reivindicar mai l’atemptat. No es va identificar mai l’assassí.

“No tinc cap més alternativa que morir o deixar de dibuixar, que també és morir”, havia dit Naji al-Ali.

Mesos després, el desembre de 1987, els joves de Gaza van començar la Intifada de les pedres contra els militars israelians. El petit Handala va ser un dels símbols d’aquella revolta. És com si Handala hagués estat assenyalant durant anys el camí als nens de les pedres. Com si Handala no hagués pogut més i s’hagués revoltat, atacant l’enemic amb l’única cosa que tenia al seu abast: les pedres. Els joves palestins el dibuixaven als murs, el duien a les samarretes, als clauers. Handala, sempre d’esquena, encongit, callat, pensatiu, va ser un testimoni excepcional de la Intifada i de tot el que ha succeït després al poble palestí. El seu autor, Naji al-Ali, ja no era viu per a veure-ho. El món continuava, i continua, mirant cap a una altra banda.

Coberta del llibre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any