Llibreria de vell al centre

‘Mentre hi ha mort hi ha esperança’. Aquesta sentència del príncep de Salina (que Llorenç Villalonga i l’editor Joan Sales van capgirar a l’edició del Gattopardo del Club Editor en una incongruent ‘mentre hi ha vida hi ha esperança’ que el decebut aristòcrata no hauria pronunciat mai de la ídem) és el millor titular per resumir la relació de Palerm amb el turisme. O amb la modernitat. Perquè la vila on es dreça el palau natal de Tomasi di Lampedusa és segurament la capital més morta de tota la Mediterrània, i el pobre don Fabrizio no deu saber si regirar-se a la tomba pels esforços d’inserir-la en el circuit turístic internacional o fotre’s a riure per les dificultats que les autoritats hi estan trobant.

Palau bombardejat de la família Falcone

Palerm es resisteix a entrar a la modernitat. De fet, es resisteix al concepte mateix de modernitat, i ara com ara és l’única urbs de la conca Mediterrània (juntament amb Nàpols, diria) que oposa resistència al tsunami de la uniformització. La capital siciliana més aviat sembla emmirallar-se en l’eterna decadència de L’Havana, conscient que hi ha molta més bellesa en les arrugues inclements del temps que no en el bòtox de l’Starbucks. Per a ser honestos, a la devastació de Palerm també hi van contribuir força els bombardatges americans de la Segona Gran Guerra, i des d’aleshores els antics palaus nobiliaris esventrats del barri de la Kalsa (inclòs el de la família de Giovanni Falcone, el superjutge antimàfia assassinat enmig de l’autopista ara fa 25 anys), o els de la veïna Bagheria que Dacia Maraini va retratar a la novel·la homònima, encarnen aquesta paradoxa de la gran ciutat que fou i que va decidir deixar de ser. Mentre hi ha bombes hi ha esperança.

Però també hi ajuda molt el caràcter local. Gràcies a les dominacions de tota mena (‘A Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonem de cap de les maneres és, senzillament, fer. Som molt vells, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora, ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra’, Tomasi di Lampedusa dixit), els sicilians no tenen el complex d’inferioritat que a nosaltres ens atenalla. Saben molt bé que un suec de carrer és tan bàrbar com un hooligan anglès, i que la bèstia val més no peixar-la.

Mercat de la Vucciria

La resistència de Palerm a la modernització és transversal. No són solament els nobles. El poble ras, que a la Itàlia meridional és on ha conservat més trets d’aquella medievalitat que aquí ens escarrassem a dissimular, a tot Sicília ha desenvolupat una mena de carcassa de protecció que la fa immune a la modernitat. Per a la terregada palermitana (‘palermita’, en la reducció autòctona), viure al segle XXI consisteix a vestir-se amb gorres i roba cridanera, brandar el mòbil com si ningú més en tingués i no baixar del vespino ni per a pixar. I encara menys per a passar entre les parades dels mercats de carrer, que ara que hi penso segurament constitueixen la paràbola més clara de l’al·lèrgia a la colonització. Ara que el de la Vucciria, l’equivalent per situació, càrrega simbòlica i, segurament, etimologia de la Boqueria barcelonina, està en agonia, la centralitat s’ha desplaçat pocs carrers més amunt, al nord de Via Roma, al barri del Capo. Darrere mateix de la carregosa catedral. Però l’estampa és idèntica: venedors que et trepanen amb els ulls, parades atapeïdes, paradetes clandestines per terra i mosques. Si et vols fer una idea de com eren els mercats a l’Edat Mitjana, el del Capo segurament és el que s’hi acosta més. Descomptant, és clar, els vespinos que hi fan eslàloms i escupen diòxid de carboni damunt mateix de la graella que t’està coent quatre sardines o la, diguem-ne, rostisseria que t’escalfa un ‘sfincione’, la pizza local.

Barri de la Kalsa

I com que per fi ha sortit la teca, parlem de teca. Encara que servidor és un ferm partidari de no viatjar (entre altres coses perquè sense haver llegit no és possible viatjar; com a molt, voltar i gràcies), i si fos per mi suprimiria les línies aèries i tot, sí que hi ha un motiu per a anar a Palerm: la melsa. Enmig de la preponderància de fregits i arrebossats de tota mena, especialment de verdures, la cuina palermitana ha conservat aquest fòssil que anomenen ‘pani ca meusa’, entrepà de melsa. Ja el sol espectacle de veure (i ensumar!) la cocció d’aquesta entranya en grans cassoles d’aram val la pena, però si trobeu el valor de tastar-ne un poder entendreu alguna cosa del lloc on sou: amb la fortor de les vísceres i la textura elàstica del blandiblub, sobreviure a un panet d’aquests és una veritable proesa per a qualsevol foraster. Res a veure amb la fruiteta talladeta o els encenalls de pernilet que donen a la Boqueria a aquesta turistalla low-cost que ens ha tocat. Com que el més probable és que ni tan sols goseu tastar-lo (què ens hi juguem?), sempre us podeu consolar amb un parell de ‘panelle’ (pizzetes de farina de cigrons fregida) o quatre ‘arancini’, ara que l’establiment Arancini d’autore que han obert a Via Maqueda desafia els integristes i en farceix amb moltes coses més que no pas carn picada, pèsols i mozzarella. És recomanable, per cert, ja que sou viatgers il·lustrats i no invasius, usar les formes indígenes, ‘arancina’ i ‘arancine’. A Palerm, aquesta bola d’arròs farcida i arrebossada és femenina.

Foto: Xerones

Algú podria tenir la temptació de disfressar la visita a la ciutat de recerca del rastre català. Que s’ho tregui del cap. Més enllà del nom d’un carrer i de l’església de Sant’Eulalia, la presència dels almogàvers i companyia pren, en la majoria dels casos, forma aragonesa. Encara més frustrant és intentar informar-se’n a través dels indígenes (tret que sigueu amics de l’escriptor Roberto Alajmo, un dels raríssims espècimens que coneix a fons la història de la ciutat). Per al comú dels autòctons, adoctrinats en la més pura ortodòxia de la italianitat, els aragonesos eren una mena d’espanyols no gaire importants d’abans dels Borbons, i prou. Si no us voleu posar de mala lluna, no traieu el tema. Sobretot ara que, vés a saber si per culpa nostra, les antigues i sempre arraconades reivindicacions sobiranistes han reprès vitalitat amb el partit Siciliani Liberi, que a les passades municipals del juny va treure un 17% dels vots. El manifest fundacional i la imatgeria del partit són veritablement revolucionaris per a una terra tan rendida a la dominació, però al carrer encara desperten poques simpaties.

Mítinc de Siciliani Liberi

Convenientment desanimats, doncs, passo a aixecar-vos la moral. Com que hem quedat que sou gent llegida i tots us sabeu de memòria les dues versions en català del clàssic lampedusià, res us farà xalar més amb la nostra cosina siciliana que Baarìa (el nom sicilià de l’esmentada localitat de la Maraini), dirigida per Giuseppe Tornatore. Un retrat del pas de la ciutat pel segle XX amb la mateixa factura nostàlgica però realista de Cinema Paradiso. Força més pròximes en el temps (transcorren en els primers anys del XXI), hi ha tres novel·les (negres) esplèndides de Santo Piazzese que no deixen via del centre sense trepitjar. Només per a qui llegeixi en italià, això sí, perquè no estan traduïdes.

Tanmateix, ja sé que en realitat, llegits o no llegits, la raó que us podria empènyer a agafar el vol BCN-Palerm és, macabres com sou, veure la màfia de prop. Doncs amb més motiu us heu de quedar a casa: encara que és per tot arreu, no la veureu. La màfia no existeix. En superfície, vull dir. Podreu contemplar, si de cas, la monstruosa i devastadora especulació urbanística, que ha convertit tota una illa besada pels déus en un cementiri de ciment. Un espectacle depriment, una coltellada a l’ànima. En realitat la màfia només existeix a les telesèries, com ara Squadra antimafia. Palermo oggi, una de les més ben realitzades de la inesgotable filmografia sobre la qüestió. Allà us atipareu de trets, homicidis, trames i conspiracions fins al fàstic, i potser prendreu la sàvia decisió d’anar a visitar París o Amsterdam, que es van saber fer un bon lífting a temps.

Tres recomanacions

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]